Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  02.04.2013  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Duran pot frenar el procés d'independència?

El secretari general de CiU fa declaracions altisonants per amagar els seus continuats fracassos dins la federació

Men?ame
 

El president del comitè de govern d'Unió Democràtica de Catalunya i secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, intenta fer un paper de fre del procés d'independència prou evident i reconegut. En l'última declaració que va fer en aquesta línia deia que la consulta es podria ajornar un parell d'anys respecte de la data marcada en el pacte de governabilitat amb ERC. Els dirigents de CDC i d'ERC han de desmentir-ne les declaracions una vegada i una altra. Quina capacitat d'influència real té Duran en tot plegat? És a dir, és Duran que decideix quins passos s’han de fer en el camí cap a l'estat propi?

Duran no pot imposar mai la seva opció

Per saber quina és la capacitat d'influència de Duran en el procés, cal observar quins han estat els èxits del cap d’Unió des que tot es va precipitar, l'agost del 2012. Cap ni un. Recordem que aquell mes tota l'atenció dels mitjans de comunicació es va centrar en l'expectació creada per la manifestació convocada l'Onze de Setembre per l'Assemblea Nacional Catalana. L'entreteniment de les xafogoses jornades d'agost tractava de si el president Mas encapçalaria la marxa, però també del suport d'Unió a la convocatòria, amb un 'sí però no', i l'assistència de Duran. D'entrada, havia dit que no hi aniria, però a última hora es va sentir forçat a participar-hi en veient de la dimensió que prenia aquella expressió de centralitat política. Per tant, tot i el recel i els moviments per llevar importància a la manifestació independentista, Duran va haver d'adaptar-se i cedir.

La dimensió descomunal de la marxa va deixar el dirigent d'Unió descol·locat i desmentit i el president Mas va prendre la iniciativa en la línia que Duran sempre ha volgut evitar. Mas va assumir la veu d'aquella marxa i va anunciar simbòlicament l'activació del procés en l'àmbit institucional. Va anar a Madrid a proposar el pacte fiscal al president del govern espanyol i no va acceptar les rebaixes i els ajornaments que li va oferir. Duran, l'home de la federació a Madrid i l'interlocutor oficial amb el govern espanyol, va desaparèixer aquells dies. El parlament va aprovar una moció que comprometia els partits a exercir l'autodeterminació preferentment en la pròxima legislatura –amb el vot favorable també dels diputats d'UDC. I a continuació, la convocatòria d'eleccions en les quals CiU va concórrer amb la consulta i la creació de l'estat propi al programa. Després, el pacte de governabilitat amb ERC amb un compromís explícit i diàfan de fer la consulta el 2014 havent esgotat totes les opcions dins la legalitat espanyola, però sense renunciar a una nova legalitat catalana. I, finalment, la declaració de sobirania –també amb els vots dels diputats d'Unió– i la creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Tot una activació del procés sense que Duran hagués pogut fer res més que declaracions amb l'objectiu d'aigualir la il·lusió. El cas és, tanmateix, que en tan sols mig any el procés ha establert les bases per poder avançar amb pas ferm i Duran no ho ha pogut evitar.

Recollir les gambes que s'han embolicat a la xarxa

Mentre l'estratègia política de CiU per fer créixer pas a pas l'autogovern era la del peix al cove, l'interlocutor principal de la federació a Madrid tenia un paper central i una influència evident. Un cop s'ha anunciat i certificat la defunció del peix al cove, Duran ha de dedicar-se a mirar si ha quedat cap peixet o cap gamba embolicada a la xarxa; és a dir, a pactar petites transaccions, mocions simbòliques i, definitivament, a fer política espanyola amb mentalitat espanyola. La negociació que es pugui establir –ben poca, per la negativa espanyola– respecte del procés i la consulta la faran directament els membres del govern català: els consellers Homs i Gordó, juntament amb el president Mas. Duran pot arribar a tenir-hi en algun moment un paper simbòlic, però és a Madrid bàsicament per acabar d'arreplegar les xarxes de pesca.

Aquesta pèrdua de centralitat va acompanyada de la pèrdua de posicions en les enquestes de valoració dels líders polítics que fa el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) del govern espanyol. Duran ha passat de ser un dels capdavanters de la llista a clavar cops de colze per no quedar en última posició. Hom pot considerar que mentre era una peça decisiva i influent tenia el reconeixement de la ciutadania espanyola. Així que deixa de ser decisiu, perd valor i cau en els rànquings.

La simbiosi unionista

La pèrdua de pes polític no va lligada necessàriament a la pèrdua de pes mediàtic. Mentre Duran accepti el paper de factor desestabilitzador de Mas, hi haurà mitjans pròxims a l'unionisme que li faran d'altaveu. És cert que Duran continua essent el secretari general de CiU –no és pas un paper secundari–, però tot indica que la seva capacitat d’influència ja no és tan interna com mediàtica. Qui utilitza qui? Aquesta és una bona pregunta que potser no té resposta clara. Probablement, la relació entre Duran i determinats mitjans d'orientació unionista, especialment La Vanguardia, és una relació simbiòtica de la qual surten beneficiades totes dues parts.

Un exemple gràfic d’aquesta simbiosi entre determinats mitjans i Duran va ser la portada de La Vanguardia l'endemà passat de les últimes eleccions –el 27 de novembre– presentant separadament, en un gràfic que va ser molt comentat, els diputats de CDC i els d’UDC per presentar les hipòtesis de pactes. D’aquesta manera, el diari del comte Godó advertia Mas de la pèrdua de majoria en cas de no tenir prou en compte la veu de Duran. Aquest mateix diari va agitar l’espantall del vot diferenciat dels tretze diputats d’Unió els dies previs a la declaració de sobirania. Dirigents d'UDC han explicat a VilaWeb que aquesta possibilitat no va ser mai damunt de la taula, però amb aquell rumor Duran prenia un protagonisme que altrament no hauria tingut pas.

Duran contra Mas

Per entrebancar el procés, si que hi ha una cosa que Duran pot fer amb resultats prou evidents: restar credibilitat al president Mas i al govern. Les declaracions que acostuma a fer per llevar importància al procés i per contradir o frenar l’embranzida de Mas poden esdevenir un llast que faci perdre suport i debiliti CiU. De fet, el factor Duran ja ha estat inclòs de manera destacada entre les raons de la pèrdua de diputats a les eleccions parlamentàries, per les declaracions que va fer en plena campanya electoral contradient el programa i l’estratègia del candidat Mas.

A més, aquelles sortides de to van tenir un retorn molt clar des de les bases en els actes de campanya. Quan Duran sortia a l'escenari, el públic dels actes electorals a qualsevol punt del país cridava ben fort 'in-inde-independència' per deixar-li ben clara la seva voluntat.

Tant Mas com Duran afirmen de fa mesos que la relació entre CDC i UDC tindrà continuïtat, si més no, fins a la consulta. Sembla que aquest és l’acord no escrit entre els dos màxims dirigents de la federació: anar plegats fins a l’exercici del dret d’autodeterminació. Amb tot, el camí per arribar-hi pot originar alguna sotragada que faci perillar aquest pacte. Quina serà la decisió de Duran si s’ha de consultar el poble sense el beneplàcit del govern espanyol? Què farà Unió si cal avançar les eleccions per donar-los un caràcter plebiscitari sobre la independència de Catalunya? S’hi presentarà amb CDC a favor del nou estat? Dirigents d’UDC han explicat a VilaWeb que unes eleccions avançades amb caràcter plebiscitari no han de ser motiu de trencament de la federació.

Unió Democràtica contra Duran

Una altra pregunta que cal fer-se sobre el factor Duran en el procés és si Unió és un bloc monolític darrere el seu president. La resposta tampoc no es resol amb un sí o un no. Cada vegada és més evident que Unió, tot i que no qüestiona el lideratge de Duran, ha donat proves continuades que no el pensa seguir en la deriva contra la independència.

Com vam explicar en un informe del mes de desembre, Unió és un partit amb diverses famílies que poden donar una imatge d’unitat i disciplina, però amb accents i tendències prou diferents. En aquest període des de l'activació institucional del procés, Unió ha perdut personalitats, com ara el batlle de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, i algun grup de partidaris de la independència, com el col·lectiu El Matí.

En tot cas, a Unió no hi ha quedat pas un desert després d’aquestes sortides, sinó que té una base i alguns dirigents que van ser els precursors de l’aprovació en l’últim congrés, el maig de 2012, d’una esmena que defensava sense complexos l’estat propi. L’esmena 267 deia: ‘En l'actual context, el concepte de llibertat i sobirania no pot significar res més que assolir les estructures d'estat per a Catalunya, un estat membre de la Unió Europea. Aquella confederació de pobles lliurement pactada de l'acta fundacional d'UDC l'any 1931, s'ha transformat avui en el desig de pactar amb la resta de pobles europeus una unió política que respecti la nostra sobirania.’ Cal recordar que Duran va obrir aquell congrés amb un discurs obertament antiindependentista, sense concessions. De fet, Duran era conscient que la majoria de delegats estaven disposats a aprovar aquella esmena presentada per la diputada Assumpció Laïlla i que no els podia contenir. Aquesta situació el va portar a improvisar un discurs altament bel·ligerant per mirar de tapar l’efecte mediàtic de l’aprovació d’aquella esmena.

Pocs mesos més tard, ja iniciat oficialment el procés i quatre dies després de la convocatòria d’eleccions, el consell nacional d’Unió aprovava, en absència de Duran per una operació al menisc, una nova esmena que proposava d'avançar ‘amb naturalitat cap a l’estat propi’. Si bé Duran no va tardar gaire a puntualitzar que, segons ell, estat propi no havia de ser igual que independència, el sentit de la proposta aprovada pel consell nacional no deixava possibilitat de dubtes. Unió Democràtica de Catalunya, especialment aquests últims anys, ha actualitzat d'una manera natural en el marc europeu el programa polític fundacional, que tenia dos aspectes cabdals en la qüestió nacional: el dret d’autodeterminació i l’estat català dins la confederació d’estats ibèrics. En canvi, els renovadors del partit retreuen a Duran que s’escudi en la idea fundacional del partit i la defensi sense tenir en compte els vuitanta anys que han passat i la constatació que el nou marc de referència és europeu.

Tibar la corda, fins que es trenqui?

Així doncs, es trencarà la federació en el procés sobiranista? Per respondre aquesta pregunta, cal fer-ne una altra: qui beneficiaria un trencament enmig del procés? Si Duran decidís de fer el seu camí en oposició a la independència, se situaria en un espai polític amb molta competència electoral. Amb un programa federalista, competiria amb PSC i un sector d’ICV. Amb un programa autonomista, competiria amb PP i Ciutadans. En canvi, de bracet amb Convergència, continuaria ocupant l’espai sobiranista de centre-dreta sense competència, mentre Esquerra podria continuar creixent en el sobiranisme de centre-esquerra.

En aquest moment, el possible trencament de la federació sembla més una eina tàctica de Duran en la lluita per a recuperar centralitat que no pas una opció real. Duran es guarda aquest roc a la faixa per un cas de fracàs de l’estratègia sobiranista de Mas. És a dir, si Mas no arriba al final del camí o si la seva proposta obté un fracàs electoral, Duran pot mirar d'esdevenir, aleshores tot sol, la figura salvadora d’una opció de centre-dreta moderada i pactista. Per contra, si es precipita i presenta aquesta opció abans de l’hipotètic fracàs, haurà de competir pels mateixos vots que PSC, PP i Ciutadans.

Tretze són tretze?

Tal com hem explicat abans, Unió disposa de tretze diputats al parlament que s’han compromès a portar Catalunya a l’exercici de la sobirania i que van accedir al càrrec amb un programa que incloïa l’estat propi com a objectiu polític. En el cas que el procés avanci cada vegada amb més tensió per la bel·ligerància de l’estat espanyol i això posi a prova l’acord entre CDC i UDC, hom no sap –tampoc entre dirigents d’Unió– si els tretze diputats d’UDC es mantindran fidels a Duran o a Mas. És a dir, si Duran tiba tant la corda de la federació que acaba trencant-se, hi ha un gruix de militants difícil de quantificar però gens negligible que no l’hi acompanyaran. Encara més, en aquesta tessitura, algunes fonts del partit consultades per VilaWeb consideren factible que el partit no acompanyi el trencament de Duran. En cas d’una deriva de trencament per motius de país, les bases i els diputats optarien pel país, afirmen.

Mentrestant, però, si no hi ha trencadissa, tota l'atenció es posarà en l'elaboració de la llista per a unes eleccions avançades més que probables. El president Mas, quan va convocar les últimes eleccions, va dir que havia arribat l'hora d'exercir el dret d'autodeterminació, i va anunciar que no es tornaria a presentar a les eleccions 'un cop Catalunya hagués assolit els objectius nacionals que el poble català decideixi'. Aquesta afirmació la va aprofitar fa poc més d'un mes Duran en una entrevista a La Vanguardia per postular-se com a possible candidat de la federació. Amb Oriol Pujol descartat de la cursa successòria fins que no s'aclareixi el cas de corrupció que l'implica, Duran diu que 'no pot descartar res' en cas que Mas no torni a optar a encapçalar la llista electoral. No es descarta, doncs, que Duran no vulgui ara presentar batalla per rellevar el president Mas.

Men?ame