Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  19.12.2012  18:47

Autor/s: Víctor Vanyó

El grunge valencià

Men?ame
 

A de la vall més bonica de les comarques valencianes, la Vall d’Agres, trobem el grup Inèrcia. A l’estiu del 2009 Aitor i Pau, juntament amb Patri i Aida substituïda per Saül, es decidiren a formar allò que tenien al cap: Inèrcia. La idea va ser el motiu de tantes converses al pis durant tot el curs que, segons comenten, va motivar alguna distracció dels aspectes acadèmics. Són, doncs, una formació jove que s’ha llançat a la carretera amb el dipòsit ple. Des de 2009 han donat quefer a diferents escenaris del País Valencià. Amb la publicació del seu disc debut 'No és cap simulacre' - Mésdemil, 2012, és on s'han donat més a conèixer i han creat autèntics himnes al llarg dels 11 tracks que el defineixen.

El seu so el podem incloure dins l'estil de grups 'top' dels noranta del segle passat com Nirvana, Pearl Jam, Foo Fighters o Green Day entre d’altres. Però, tot i tindre un marc musical tant evident, m’atreviria a dir que el seu so també em recorda moltíssim al que fan a terres del nord i de casa nostra. Grups com Ken Zazpi, 121db, El Corredor Polonès i, sobretot, els Berri Txarrak són l’espill on mirar-se quan plasmen sentiments i solten la ràbia. Una curiositat: quan pense en Berri Txarrak sol vindre’m al cap al guitarra d'Alfafara, Pau, parlant-me del disc de 'Jaio.Musika.Hill' o dels concerts a què ha anat a veure’ls. Els fonaments, doncs, ens donen la idea de que són un grup amb un domini important de la contundència de les guitarres, del ritme constant i d’una veu melodiosa. Una veu, la d’Aitor, que quan la vaig escoltar al Feslloch 2010 em va deixar atònit. Sempre m’han fascinat els que canten be, afinant, mentre toquen la guitarra com si res.

La música, que sol exemplificar Patri amb la seua energia a la bateria, es barreja amb lletres intimistes i socials. En elles, intenten explicar les seues vivències vitals pels carrers d’Alfafara, Banyeres o Benimaclet, on tantes històries han protagonitzat i els queda per protagonitzar. No sols això, un dels trets d’Inèrcia són les lletres on mostren la ràbia i el descontent d’una generació amb futur incert per l’estafa en què vivim. Si llegeixes les lletres mentre escoltes la voracitat de la música, t’adones de l'honradesa de la proposta: toquen i canten com són, com ho senten, com volen. Sens dubte, dels tracks destacaria 'Límits', 'Cop d’Ull', 'L’escletxa' o 'Ara que tots dormen'. Aprofite i els llance un desig: estaria be que vingueren a Bocairent a tocar al lloc on tantes altres formacions d'Alfafara ho han fet els darrers anys, i mesos.

Inèrcia presenten un treball madur i fidel per posar-nos en la nostra llengua el grunge dels noranta del segle XX. Llarga vida al grunge valencià!


P.S. Per cert, Inèrcia, en aquests moments, estan començant a enregistrar un nou videoclip, motiu pel qual a gener no els podrem veure als escenaris.