Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  28.11.2012  10:52

The Guardian rectifica l'article de Matthew Tree després de manipular-ne el sentit

Li demana disculpes, explica l'escriptor a Twitter

Men?ame
 

The Guardian va publicar dissabte  un article signat per Matthew Tree que, segons que va dir l'escriptor, havia estat manipulat, canviant-ne completament el sentit. Tree va explicar a VilaWeb que estava enfurismat, que havia demanat explicacions i que posava punt final a la relació amb el diari. Ara The Guardian ha rectificat, ha editat l'article i ha demanat disculpes a Matthew Tree.

L'article, publicat dissabte dins la sèrie especial de The Guardian sobre Catalunya, anava titulat 'Catalonia: 'A country can exist quite happily without a state of its own' ('Catalunya: un país pot existir de manera prou feliç sense un estat propi'); i s'hi havien fet modificacions que feien que el sentit del text fos exactament el contrari.

'Mai no m'havia passat res igual', deia Tree a VilaWeb, i apuntava que segurament l'article havia 'anat a parar a mans d'algú contrari a la independència de Catalunya'. M'estranyaria --continuava-- que tot plegat hagués estat un accident, perquè el mateix titular que han triat ells és una frase fora de context que, a més, només tenia sentit si mantenien la part eliminada. Un desastre'.

Ara l'article apareix amb el títol 'Celebrating Catalonia's independent spirit' ('Celebrant l'esperit independent de Catalunya'), i al final s'hi ha afegit una anotació que informa que l'article ha estat modificat perquè l'edició de l'original n'eliminava l'últim paràgraf, canviant el sentit i el sentiment de la posició de Matthew Tree respecte Catalunya. I afegeix: 'El títol també ha estat modificat per reflectir millor els seus punts de vista'.

L'escriptor ens va fer arribar l'article íntegre, que reproduïm a continuació:

'Catalonia: what's in a name?'



I first bumped into Catalonia in the late 'Seventies, when the place was only just beginning to divest itself of the cloak of invisibility Franco had wrapped it in so tightly for 38 years. Far from celebrating the discovery of a whole universe remarkably distinct from the uniform, monolingual and cliché-peppered Spain I had somehow got into my head, I brought the full force of a teenage Londoner's prejudices towards supposed minority cultures: I assumed Catalan was a dialect, that it was spoken by a handful of people, that it had no literature, and so forth. My Catalan friends quickly disabused me of these preconceptions over our first several meals, during which I initially had trouble getting down the raw salt fish salad called esqueixada, a typical starter, to say nothing of the main courses, often a weird local combination of insect-like crayfish and once-cute rabbit; though the anaesthetisingly heavy table wines of western Catalonia did help me to get used to the initially unnerving way that Catalans of both sexes touched each other (and me) the whole time as an extension of their conversation, which conversation was carried out on an equally unnerving basis of constant interruption. Anyhow, it was thanks to the conclusions I arrived at after getting through all this table talk, that I eventually began to speak (and write) their language; to marvel at its ubiquity (it is spoken by 9 and a half million people in a territory that goes quite a way beyond the frontiers of the Principality itself); to read its literature (which stretches from the great late medieval classics through to the 20th century boom in every genre conceivable, still expanding in the work of contemporary novelists such as Jordi Puntí and Najat El Hachmi). However, coming as I did from the land of the NF and the BNP, I could not throw off the negative nuances I sensed in the word 'nationalist', used by some, though not all, of my Catalan friends to describe their non-unionist opinions. It would take years more of conversation and observation to learn that Catalonia has a different social structure from the rest of Spain (Catalan civil law having historically favoured family smallholdings and a mercantile mentality); that – unlike Spain - it has barely any ethnic concept of identity, its population being an amalgam of international passers-through (the language, knowledge of which can be active or merely passive, being the only true Catalan passport). On top of which, Catalonia has its own cuisine, its own artistic tradition (it is no coincidence that surrealism – Dalí and Miró, and their mentors the philosopher Pujols and the poet Foix - found its first home in the chaotic Barcelona of the early 20th century); its own architectural styles (from Catalan Gothic through to Gaudí), its own history and even its own regions (divided as it is into 41 idiosyncrasy-proud cantons). In short, I realised that it lacked none of the attributes of any fully-fledged country. A country, of course, can exist quite happily without a state of its own. This is not now the case of Catalonia, unhappy as it mainly is with the state it was obliged to join three centuries ago. Hence the current push for independence, after which – if the Catalans vote for political parties that favour it, as they seem due to do on November 25th – articles like this defensively informative one will become thoroughly redundant.'

TRADUCCIÓ AL CATALÀ

Vaig venir a parar a Catalunya per primera vegada a finals dels anys setanta, quan el lloc estava tot just començant a desprendre’s de l’embolcall d'invisibilitat que Franco li havia col·locat estretament durant 38 anys. Lluny de celebrar el descobriment d'un univers remarcablement diferent del que deia el clixé de l’Espanya  uniforme i monolingüe que d’alguna manera duia dins el cap, vaig  portar tota la força dels prejudicis d’un londinenc adolescent cap a les cultures suposadament minoritàries: vaig assumir que el català era un dialecte que només parlaven un grapat de persones, que no tenia la literatura, etc. Els meus amics catalans ràpidament em van treure del cap aquestes idees preconcebudes mentre compartíem els primers àpats durant els quals inicialment vaig tenir problemes per engolir l’amanida de bacallà cru anomenada esqueixada, un primer plat típic, per no parlar dels plats principals, sovint una combinació estranya local d'insectes com els crancs i aquell conill que havia estat un conillat tan bonic; tot i que els forts vins de taula anestesiants de l'oest de Catalunya em van ajudar a acostumar-me a la forma inicialment desconcertant amb la que els catalans dels dos sexes es tocaven entre ells (i a mi) durant tota la conversa, conversa que s’esdevenia sobre una base igualment desconcertant d’interrupció constant. De tota manera, va ser gràcies a les conclusions a què vaig arribar després de totes aquestes xerrades de taula, que al capdavall vaig començar a parlar (i a escriure) la seva llengua, a admirar la seva ubiqüitat (és parlat per 9 milions i mig de persones en un territori que va bastant més enllà de les fronteres del propi Principat), a llegir la seva literatura (que s'estén des dels grans clàssics de la baixa edat mitjana fins a l’esclat al segle XX en tots els gèneres imaginables, encara en expansió en l'obra dels novel·listes contemporanis com Jordi Puntí i Najat El Hachmi). No obstant això, venint com jo venia de la terra del National Front i el British National Party, no podia desfer-me de les ressonàncies negatives que percebia a la paraula "nacionalista", usada per alguns, encara que no tots, els meus amics catalans per descriure les seves opinions no unionistes. Vaig necessitar  un quants anys més de conversa i observació per aprendre que Catalunya té una estructura social diferent de la resta d'Espanya (el dret civil català que afavoreix les petites explotacions familiars i una mentalitat mercantil), que  –a diferència d'Espanya– no té gairebé cap concepte ètnic de la identitat, que la seva població és una amalgama de transeünts internacionals (la llengua, el coneixement de la qual pot ser actiu o passiu, és l’únic passaport català veritable). A sobre d'això, Catalunya té la seva pròpia cuina, la seva tradició artística (no és casualitat que el surrealisme - Dalí i Miró, i els seus mentors, el filòsof Pujols i el poeta Foix - trobés la seva llar per primera vegada a la Barcelona de principis del caòtic segle XX), els seus propis estils arquitectònics (gòtic català a través de Gaudí), la seva història i fins i tot les seves pròpies regions (41 idiosincràtiques i orgulloses comarques). En poques paraules, em vaig adonar que li faltava cap dels atributs de qualsevol país de ple dret. Un país, per descomptat, pot existir feliçment sense un estat propi. Això no és ara el cas de Catalunya, infeliç amb l'estat amb qui es va veure obligada a unir-se fa tres segles. Per això l’impuls actual per a la independència, després de la qual –si els catalans voten els partits polítics que l'afavoreixen, tal com sembla que faran el 25 de novembre– articles com aquest, d’informació  en defensa d’una nació, seran completament redundants.

Men?ame