28.10.2012 - 06:00
Josep-Lluís Carod-Rovira ha guanyat el Premi Octubre de narrativa amb ‘La passió italiana’, una obra memorialística sobre els seus vincles amb Itàlia i la cultura mediterrània: ‘La idea del llibre arrenca la tardor de 1973. Jo era près a la Model de Barcelona, arran de la Detenció dels 113 de l’Assamblea de Catalunya, i en aquelles circumstàncies recordaré tota la vida una frase que em va dir Josep Solé Barberà: ‘Els catalans som uns italians frustrats.’ És a partir d’aquí que construeixo tota l’obra.’
Els Premis Octubre es van lliurar ahir al vespre durant una vetllada literària on es va homenatjar la figura de Joan Fuster i el grup Al Tall, molt emotiu i que va arrossegar un llarg aplaudiment. A més, Eliseu Climent, que va pronosticar que en el centenari dels Octubre el país estaria normalitzat, va passar el relleu de l’editorial 3i4 a la seva filla Laia Climent, que des de fa uns mesos ja exerceix de responsable.
Carod-Rovira aclareix a VilaWeb que no es tracta d’una obra de no ficció que se situa en el gènere de la narrativa memorialística, que en català han conreat autor com Josep Pla i Josep Piera, diu: ‘Inclou incursions en el llibre de viatges, retrats literaris (del pare Batllori, de Joan F. Mira, del mateix Solé Barberà…) i també fa incursions cap a la gastronomia. “La passió italiana” és un recorregut a partir de l’estudi i de la passió per la cultura italiana i les seves semblances amb la cultura catalana, dels Països Catalans. I això ho faig movent-me pels llocs de la memòria personal que són Roma, Sicília, l’Alguer i Tabarca. El llibre planteja amb naturalitat i desacomplexadament l’àmbit dels Països Catalans, perquè sóc un escriptor que prèn partit nacionalment. Hi ha moltes referència valencianes i de Illes Balears i ho faig amb consciència, però no com qui fa un míting, sinó des de la literatura.’
El jurat ha dit que es tracta d’un llibre original, erudit i molt poètic. I Carod-Rovira afegeix: ‘Explico algunes anècdotes sucoses de la meva relació amb Itàlia quan era vice-president, però que ningú s’esperi memòria política. Precisament, amb aquest llibre vull demostrar que jo tenia una vida sòlida sense la política. És el llibre d’un escriptor que ha estat vicepresident i president d’un partit polític.’
I sobre les incursions en la gastronomia, comenta: ‘Mira, per exemple, explico singularitats de la cuina siciliana, un capítol el dedico a les oliveres, perquè el paisatge de la mediterrània és un paisatge d’oliveres. Quan entres en un mercat amb les parades plenes fins dalt d’olives, sents que és un mercat de casa, estigui a Istambul, Nàpols o Palerm. Per a mi, una taula amb un plat d’olives, unes llesques de pa amb oli i sal i una ampolla de vi negre, home, això és ser a casa. I mantinc l’esperança d’un futur raonable de l’espècie humana al voltant d’aquests elements, que conformen la mediterrània.’
Memòria històrica des d’una nissaga de Beniarbeig
L’escriptor Tomàs Llopis (Beniarbeig, Alacant, 1954) s’ha proclamat guanyador ex aequo amb Carod-Rovira del Premi Andròmina de narrativa, amb la novel·la històrica ‘Hi ha morts que pesen cent anys’ Llopis ha recreat una nissaga de Beniarbeig (el seu poble), des de l’expulsió dels moricos fins a la Segona Germania, el 1693, amb un epíleg que allarga la història de l’últim protagonista fins al començament de la guerra de Successió.
Tomàs Llopis explica que va començar a treballar la novel·la a partir de constatar que la bombolla immobiliària, que feia que la gent s’hipotequés fins a dalt de tot, era una nova versió del feudalisme. ‘I, efectivament, vaig comprovar que al segle XVII l’ofegament que patien les classes populars també existia. I vaig voler contar les vicissituds d’una família, els Facadell, on hi havien capellans, bandolers, una mica de tot. Contar la història des de la gent del poble, que no surt als llibres d’història, que passava gana i havia de pagar uns impostos abusius.’
El jurat ha destacat aquesta novel·la perquè recupera la memòria històrica, crea consciència de país, i per la seva qualitat. Preguntat Llopis si la seva voluntat era la de recuperar la memòria històrica, ha explicat: ‘Sí, el jurat ho ha vist molt bé, perquè crec que els valencians no podem perdre ni un bri de la nostra memòria històrica, la necessitem tota.’
Els feixismes que tornen a sorgir a Europa
El Premi d’assaig Joan Fuster ha estat per a l’obra ‘Un antídot contra l’extrema dreta’ del periodista Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974), actual corresponsal a París de TV3 (abans fou corresponsal a Londres i subdirector del diari Avui el 2007-2008). El llibre analitza l’augment dels partits d’extrema dreta a Europa en els últims anys, les raons de fons del per què. Diu Cruanyes: ‘Més enllà de fer l’inventari dels partits d’extrema dreta que podem trobar a Europa, m’interessen les raons de fons del seu auge: els canvis demogràfics, el canvi de paradigma econòmic, una major presència de l’Islam a Europa, el fracàs d’Europa com a alternativa autòctona de la globalització… I al final del llibre també explico com els països fan front a aquesta extrema dreta, en alguns casos amb èxit, d’altres amb menys.’
‘L’interès pel tema va néixer d’un dia, acabat d’arribar a París com a corresponsal, que vaig assistir a un míting de la Marine Le Pen, i vaig adonar-me de la sofisticació del seu discurs i de com aquell missatge atractiu podia enganxar molta gent. Primer vaig començar a treballar el tema per a fer-ne un 30 minuts, però vaig voler anar més enllà. Ens hem de treure de sobre el llenguatge políticament correcte i també el silenci dels mitjans, perquè aquests fenòmens hi són, i tenen una incidència molt significativa en països com Austria, Holanda, França. El mateix llibre vol ser un antídot, com dic en el títol.’
Viatge endins
El premi de poesia Vicent André Estellés ha estat pels poemes de Josep Anton Soldevila (Barcelona, 1948), que conformen el llibre ‘El Mur de Plank’. Explica el poeta que en física, el Mur de Planck parla de l’origen de l’univers: ‘Si ens remuntem els milers de milions d’anys cap a l’origen del ‘Big Bang’, totes les lleis de la física es van complint, però a partir d’un punt no sabem què passa, no sabem quines lleis físiques regeixen, perquè si ho sabéssim coneixeríem l’origen de l’univers. Doncs bé, el que he fet és una analogia del Mur de Planck però a través d’un viatge interior. Ena quest viatge hi ha un punt que no pots traspassar, que deixes de saber qui ets. Em situo en aquest mur per escriure aquests poemes.’
Són trenta-tres poemes repartits en dues parts i un epíleg: Estació d’arribada, Estació de sortida i ‘initínere’. El llibre és el tercer volum d’una trilogia que va començar amb el ‘Llibre dels adéus’ (2007), a partir de l’experiència que Soldevila va patir setanta-dos dies a l’hospital per un trasplantament de ronyó que es va complicar. I després va arribar ‘Des del desert’. Els poemes són fets amb vers lliure, a partir d’un vers i d’un dir que busca la senzillesa, ‘una retòrica transparent perquè la potència del poema està en la idea’.
