Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  14.10.2012  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

David Fernàndez: 'Som un projecte de ruptura democràtica per als Països Catalans'

Entrevistem el cap de llista per Barcelona de la CUP, l'endemà de la històrica decisió de presentar-se a les eleccions al Parlament

Men?ame
 

La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) ha decidit finalment presentar-se a les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya, amb el nom de CUP-Alternativa d'Esquerres per incloure membres independents, en una assemblea extraordinària ahir a Molins de Rei. Encapçalarà la llista per Barcelona un independent, el periodista David Fernàndez, amb qui hem volgut conversar per saber quines són les propostes de la CUP i què els ha fet decantar-se per anar al parlament.

–Amb quin objectiu us presenteu a les eleccions al Parlament?
–Amb la clara voluntat que la veu de les classes populars catalanes hi irrompin per desobeir la por, desafiar el règim i reconstruir l’esperança. És el que més ens cal. Ni oasi ni miratges, en aquest país no hi ha pas normalitat política: no n'hi haurà pas mentre hi hagi 3 milions de pobres als Països Catalans, 1,3 milions d’aturades i aturats i 80.000 persones desnonades. I Millet, Camps i Matas al carrer. I mentre un tribunal constitucional valgui més que la voluntat de tot un poble. I mentre alguns confonguin deliberadament el govern amb un consell d’administració.

–I quin és aleshores el projecte?
–Hi anem, obertament, sota els plantejaments de la unitat popular de reminiscència xilena però passada per la història del moviment popular d'aquest país, amb un projecte de ruptura democràtica per als Països Catalans i la radicalització de la democràcia per un nou temps dels comuns. La realitat, malauradament, és avui per avui la millor aliada de la CUP: desigualtats socials, segrest de la sobirania pels mercats i cops d’estats financers.

En síntesi, és un intent comú i comunitari per dur la veu dels sense veu, dels subalterns i les precàries. I com diria Raimon: 'Si només els rics estudien, només els rics sabran, ens enganyaran amb qualsevol cosa: unes mamelles en cromo, uns culs fotografiats, quatre paraules solemnes i un futbol manipulat'. Per retornar-li a Felip Puig el seu 's’ha acabat la impunitat'. Que es comenci a acabar la seva. Un tros del carrer, de la realitat del carrer, al Parlament. I no pas per aplaudir-los. Anem a dir que s’ha acabat el temps de les excuses: que si aquest poble no té justícia, el govern que surti del 25 de novembre difícilment tindrà pau mentre no la tinguin les classes populars.

–Què ha canviat que preneu la decisió d'anar-hi aquest cop?
–S’ha accelerat el temps polític, s’han avançat les eleccions i arrosseguem cinc anys de crisi social profunda, amb una Generalitat tècnicament rescatada pels homes de negre, que ens està arrabassant drets socials fonamentals conquerits després de moltíssims anys de lluita social, en la fi de l’enèssima transició anunciada que pot acabar com les altres.

En tot cas, la decisió l’ha pres la militància, assembleàriament, en base a la lectura del nou escenari polític i a la necessitat acumulada de encarar les pitjors retallades antisocials des del final de la dictadura. La realitat ja la coneixem. Ara és l’hora del canvi de model, de començar a construir alternatives que ja existeixen, de denunciar tant com puguem els qui malvenen el país. De dir que és l’hora de construir. De cridar que ens mereixem construir comunitats en llibertat i amb justícia. D'autodeterminar-nos perquè és l’hora de la gent.

- Què us diferencia de les altres opcions independentistes?
–La territorialitat, per començar: els Països Catalans. De Salses a Guardamar i de l’Hospitalet a Burjassot i de Fraga a Maó. La indestriabilitat de l’alliberament nacional i l’alliberament social: l’un sense l’altre no ens serveix. La profunditat del canvis social que volem: del feminisme a l’ecologisme a l’antimilitarisme i el sindicalisme. I és clar: les formes de fer política radicalment democràtiques i ètiques, perquè la CUP també és una esmena general a la gestió de les elits, la fira del pessebre i la mania que fets i paraules mai concordin. I una aposta oberta per la repolitització, perquè torni la política entesa com acció col·lectiva per millorar les condicions de vida i treball de la gent.

–Per què no opteu per sumar en pro de la unitat?
–L’esquerra independentista fa 40 anys que té pressa i els moviments socials ho volem tot. Sí, ho volem tot i no renunciem a res: la màxima llibertat política per als Països Catalans i les màximes quotes de justícia social que siguem capaços d’assolir i construir. De la resta, com a candidat independent, no he seguit el procés fil per randa però sí que penso que avui la unitat, les unitats plurals, es forgen al carrer i en la realitat, no pas en els despatxos.

La CUP fa les coalicions consolidades i còmplices cada dia. Al carrer, des de baix i amb tots els sectors socials -sanitat, educació, moviments socials– en lluita i que s'oposen a tant de frau amb caràcter d'estafa. I qui conegui la CUP com actor polític emergent sabrà que ha forjat un espai propi, amb cultura política alternativa i solidària, perquè cap de les esquerres socials la convencia: ni en el discurs ni menys encara en la pràctica. No estem per la utopia sinó per recuperar la veu pròpia. Estem per la eu-topia que diria Pere Casaldàlgia: el sí-lloc on cabem totes i tots.

–Quins resultats creieu que podeu obtenir?
–En la mesura que ens presentem la voluntat és arribar. I que arribar serà disposar d’una eina més de les que disposaran les lluites socials. Per nosaltres, el canvi polític i social s’activa sobretot, si no únicament, des del carrer, des de les nostres vides quotidianes i des dels barris, viles i municipis. Tenim les esperances dipositades en aquest poble, no pas en el Parlament.

–Però compteu aconseguir representació?
–Electoralment, els resultats de les municipals del 2011 de la CUP i el municipalisme alternatiu –80.000 vots– i les protestes indignades contra les retallades sí que permeten ser prudents i alhora albirar possibilitats. És la conjunció del cicle sobiranista i el de la indignació la que deixa obertes les portes a que la opció de la unitat popular i la vertebració dels Països Catalans arribi al Parlament. No tenim cap vareta màgica: només pensem que d’aquesta crisi o ens en sortim tots o no ens en sortim pas. Qui confia som nosaltres en la capacitat de la gent de construir alternatives, generar resistències polítiques als fraus dels nostres dies i recuperar el vincle social. De sortir de l’estat de xoc neoliberal al que ens volen sotmetre.

–Teniu present que necessiteu avalar la candidatura amb unes cinc mil signatures?
–Aquest precepte legal és una evidència, una altra més encara, de les limitacions a la democràcia i la participació amb la que sempre s’omplen la boca. S’aconseguiran, no en tinc cap dubte. Sobretot, perquè estem intentant reteixir l’esperança –el que més costa de construir i el més fàcil de destruir– i en aquesta aposta ja hi ha implicades milers de persones.

–Què en fareu dels sous dels diputats?
–La CUP té una política clara i una pràctica explícita: és aclaparadorament no retribuïda i les persones retribuïdes tenen un topall màxim, que mai no pot superar el 2,5 del salari mínim. Al Parlament es seguirà aquest protocol però encara no està concretat en quina dimensió.

–Com fareu la campanya? Amb quins recursos?
–Com ja va passar a les municipals, amb l’esforç col·lectiu, des del carrer, amb la implicació de centenars de persones i amb el boca orella d’uns Països Catalans que sempre han volgut esborrar del mapa i que el moviment popular ha mantingut dempeus a cop de desobediències. I amb Pere Quart, per suposat:

'L’aire és confús, estantís
d’una pau corrompuda, d’una pau corruptora
tan injusta, fundada en la por
d’un ordre incivil
que ens esprem a profit
dels Altíssims Senyors que la imposen'.

I amb l’Ovidi, és clar: 'Perquè si encara dura la vida dura, de part dels bons, fins a la mort'.

–Què en penseu de l'evolució d'Artur Mas i de l'acceleració del procés?
–Personalment i a la llum de la història, escèptic i alarmat. Escèptic perquè la memòria és antídot. Cal recordar qui va encimbellar Aznar? Qui va signar el pacte del Majestic? Qui va ribotar l’estatut amb Zapatero abans que Guerra? I alarmat perquè Mas, Boi Ruiz o Felip Puig no difereixen de res, tècnicament, de Rajoy, Luis de Guindos o Fernández Díaz: són gestors neoliberals de la mateixa crisi. Abans d’ahir Mas ja va dir que la seva 'estructura d’estat' no canviaria res. I nosaltres apostem per la plena independència i la sobirania popular, per la transformació profunda i la superació de les desigualtats fondes que defineixen l’estructura social del Països Catalans.

Les paraules de Salvador Seguí, pronunciades el 1919 a l’Ateneu de Madrid, són d’una metàfora massa vigent: 'En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt; la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional'.

–Però no hi veieu una evolució positiva en el terreny de la llibertat nacional?
–En la defensa acèrrima de la llibertat política d’aquest poble, l’esquerra independentista no ha de demostrar res: dècades deixant-se la pell. Hi som i hi serem. Però Mas parla de Massachusets i Puerto Rico i visita les ambaixades nord-americana i alemanya. Nosaltres furetegem Islàndia, ens arrenglarem amb les majories empobrides del planeta –empobrides per multinacionals com Repsol– i parlem de l’Europa dels pobles lliures en un món que capgiri la terrible desigualtat nord-sud i l’insult de la pobresa quotidiana.

Aquest és el dificilíssim repte, ho sabem, de bastir, enmig del segle XXI i amb les derrotes acumulades des d’Antígona, la construcció d’una alternativa democràtica i popular on per fi arribi la gran desconeguda: la democràcia social i econòmica. Davant aquest capitalisme senil que està fent del món un lloc cada cop més injust i desigual.

Men?ame