Hilari de Cara, ‘Nunc’

Si hi vas i passes a prop de casa seva,
du a la mà de part meva un ram de naus
amb veles desplegades,
i no deixis que l’aigua salada
sotgi un rastre eixorc allà on els gorrions
es moren de fred i el romaní i el moraduix, les tapereres,
s’amaguen encara de l’hivern,
tot esperant un improbable temps d’estiu,
de la vinya i dels cargols; du-li paraules
que empenyin aquell ram de vent
a la mar d’albons de Son Macià,
i més enfora encara, al seu cor
d’hiverns llargs i de places d’espant,
i fes tot el que calgui perquè durant el viatge
no tornin fosques ni s’esberlin
les veles, ni els timons,
ni els pals gelats de gebre,
com espases de vent caigudes d’un fibló.
Digues-li, si la veus, paraules de vi dolç,
records de panses, escuma de cervesa,
ecos d’un bes llarg,
du-li la mar, el sol i la sang i el vent;
no li diguis que tuda la meva sement la saladina,
ni que, de vegades, els peixos roïns
em mosseguen l’ànima com taurons
del gruix dels congres, amb la fam d’un pitbull,
digues-li que la mar és vasta i ampla, i m’embolcalla,
i m’acull i se me’n endú enfora; no li diguis tampoc,
ja ho sap, que ja no tornaré vestit
amb aquest cos ferit que ella besava.

Hilari de Cara, ‘Nunc’ (Premi Bernat Vidal i Tomàs, Moll)