Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  28.06.2012  00:14

Autor/s: Guillem Llin

El PP, entre la dreta més extrema i un partit decimonònic

Men?ame
 

Quan Fraga fa fundar Alianza Popular eren altres temps. En la tardor de 1976 eren temps de transició. Deu anys més tard, Fraga va forçar la dimissió del secretari general Jorge Vestrynge, i en 1989 va lliurar el partit a un extremat José María Aznar.
 
El professor universitari Jorge Vestrynge volia fer d’AP un partit moderat, de tarannà europeu i allunyat del que tradicionalment havia estat a l’estat espanyol, normal. Ací la dreta, si té el poder, bé; si no, trenca la baralla. Manuel Fraga, home que havia viscut amb Franco, fet carrera amb Franco i d’ideals franquistes, no podia permetre allò, que ningú li fera un partit de dretes modern, a l’europea, i on ell es trobara desclassat. No va tardar gaire a enfrontar-se amb Vestrynge i a fer-lo fora. Ell volia un partit carpetovetònic, ranci i al més pur estil decimonònic. Tampoc Antonio Hernández Mancha, tot i ser-li fidel, donava la talla. Fins que va trobar l’home del Cromanyó, José María Aznar.

Ara, el PP està infectat d’elements que, en qualsevol estat europeu, serien l’escòria social pels postulats filofeixistes que defensen i que, quan toquen el poder, materialitzen. És el peatge que has de pagar per abraçar des del centre social fins a l’extrema dreta més extrema sense solució de continuïtat. Que la casa te s’omple de feixistes en un tres i no res.
 
Vejam. A hores d’ara el PP és un partit amb la mentida instal·lada al seu ecosistema polític. D'exemples, n’hi ha un fum. Són mentiders compulsius. Des del 'partido de los trabajadores', com deia Cospedal en la campanya electoral, fins al 'no s’ha produït cap rescat perquè ningú no l’ha demanat', com va assegurar Rajoy; o fins a l’asseveració d’un text d’una matèria escolar que era absolutament falsa, com va assegurar Wert. Negar les majors obvietats és, si més no, una mostra de què fan quan el que està en joc no siguen obvietats que les sàpiga tothom.  

El PP és un partit nacionalista espanyol en extrem. O extremat. Espanya per sobre de tots sense ningú que li faça ombra. Això significa anul·lar els nacionalismes, tots els nacionalismes, menys el seu. I el nacionalisme espanyol té Madrid com a centre de l’univers. Com a melic del món. Tot passa per Madrid perquè tot ha de passar per Madrid, encara que això siga perjudicial per a Espanya. Eixa és la concepció de l’estat que tenen aquestes lluminàries. Brussel·les ha dit, per activa i per passiva, que el corredor mediterrani és vital per a Espanya i per a Europa: doncs el PP segueix fent-se el sord, en defensa d’un estat radial amb eixida i arribada a Madrid.

Una altra cosa és l’amnistia fiscal. Beneficiar aquells que estan tota la vida beneficiant-se de tot, i defraudant a punta pala, és la cosa per la qual pensa, treballa i actua el PP i els seus mitjans de comunicació d’ultracentre. És incongruent que els bons ciutadans isquen perdent, pagant bastant més que els dolents. Per què doncs el PP beneficia els delinqüents? La resposta és fàcil: per què són ells els dolents.

I què dir de la TV3? Quan el món s’ha tornat xicotet, molt xicotet, on les notícies volen, les cadenes de televisió arriben a tots els indrets del món, ací, per obra i gràcia d’un estaquirot radical anomenat Francisco Camps i, ara, d’un que sembla que porte el mateix camí, Alberto Fabra, han vetat i segueixen vetant la Televisió de Catalunya, que porta ja més de 500 dies de censura. Un Fabra que no en dispara una en valencià així el maten, tot i que la seua família ontinyentina sí que parla en valencià o català. Deu ser cosa de formar part d’un partit d’extrema dreta que es mira en un espill de fa 200 anys. I aquest partit és el que ens governa. Bona nit i pobra democràcia.