Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  14.10.2011  18:38

Oriol Andrés: 'Un nou entrebanc per la vida a Dadaab'

El periodista explica com és el dia a dia al camp de refugiats, a partir de la seva experiència

Men?ame
 

Dadaab és el camp de refugiats a un centenar de quilòmetres de Kenya que ha saltat des de fa uns mesos a la primera pàgina informativa per la fam que afecta la banya d'Àfrica. Però Dadaab és molt més que això. Dels seus 400.000 habitants, tres quartes parts ja hi eren d'abans d'aquesta darrera crisi; hi han anat arribant al llarg dels darrers vint anys, des del 1991, alguns fa més i d'altres menys.

A Dadaab hi ha històries molt dures: de fugides sense mirar què es deixa enrere, de penúries a la frontera, on els abusos per part de grups armats, lladres, oportunistes i policia són constants, i de dolors, morts i tristeses un cop ja instal·lats al camp. Però també hi ha històries alegres i de superació: naixements, exàmens superats a l'escola, casaments, una nova feina que et dóna estabilitat i et permet viure una mica bé, una milora a casa teva.... Històries que sovint són plenes de quotidianitat: el te amb els amics, la victòria en el partit de futbol de la tarda o el triomf del teu equip en les maratonianes sessions de 'premier' els caps de setmana als locals de televisió, una compra intel·ligent al mercat, o un cubell d'aigua omplert sense haver de fer cua al punt de distribució.

En resum, a Dadaab hi ha una vida que va més enllà de la provisionalitat imposada per les circumstàncies i per la rígida estructura de la cooperació internacional. Restaurants, barbers, botigues de queviures, ferreteries o tendes per a recarregar els mòbils (en abundància) es poden trobar al centre de cada camp, això sí, sobre un terra de sorra i en construccions fetes de fusta i llauna.

A Dadaab també hi ha frustració, sobretot entre els joves. Un sentiment que tampoc a Occident ens és desconegut. La falta d'expectatives al camp, l'alta taxa de desocupats i les gairebé nul·les possibilitats d'abandonar Dadaab (Kenya no permet la llibertat de moviment als refugiats) fan que els joves (i no tan joves) se sentin empresonats. Molts no recorden la guerra i a Dadaab hi han estudiat, s'han preparat i se senten a punt per a volar. No és doncs estrany que tant les tropes governamentals somalis com milícies com al-Shabaab hagin fet de Dadaab un punt de reclutament. No ve d'ara. Ja el 2009, en va alertar Human Rights Watch en un informe i quan pocs mesos després hi vam ser nosaltres per rodar-hi el documental, tothom era conscient de la presència d'agents somalis armats infiltrats als camps (sovint clarament identificats). Ho sabien els refugiats, ho sabien les autoritats kenyanes i ho sabia ACNUR.

MSF és l'única organització de les moltes que treballen al camp que, per voluntat pròpia, no porta escorta i el seu recinte és l'únic que es troba dins dels camps. Les seves portes romanen obertes durant el dia. La resta d'organitzacions viuen a Dadaab poble, a uns quilòmetres del camp, en un recinte emmurallat, protegit, sumptuós (en la comparació) i distant de la població. Una distància que els refugiats perceben també en la relació amb els cooperants, de qui depenen per tirar endavant en el seu dia a dia. MSF trencava aquesta dinàmica. De moment, la primera reacció ha estat de pànic i totes les organitzacions han replegat els seus treballadors internacionals. Un nou entrebanc per a la vida a Dadaab, pels milers de desplaçats en situació d'emergència arribats els darrers mesos i, com no, per a les dues joves cooperants.

Oriol Andrés. És periodista del col·lectiu Contrast. El 2009 va visitar el camp de refugiats de Dadaab per a filmar-hi un documental que és a punt d'enllestir i que ha fet en col·laboració amb Gemma Garcia i Carles Castro.

Men?ame