10.07.2010 - 06:00
La poesia, màxima expressió literària dels sentiments i les emocions, sol reflectir l’estat d’ànim del poeta. Però de vegades, per boca seva també s’expressen els anhels i neguits d’un poble, d’una comunitat. En la nostra literatura, són nombrosos els exemples de poesia patriòtica que deixen constància, en vers, d’esdeveniments de la història que han marcat el país. A partir de la Renaixença es poden trobar poemes evocadors d’episodis gloriosos, i també luctuosos, del nostre passat. Però també se’n troben uns quants, especialment des del segle XX, de marcat to polític, que glosen i expressen en graus diversos el desencontre amb Espanya. En un moment de desencaix com l’actual, amb la polèmica sentència sobre l’estatut del Tribunal Constitucional espanyol acabada de fer pública, pot ser un exercici suggeridor repassar alguns d’aquests últims poemes, signats per autors reconeguts com Salvador Espriu, Joan Maragall i Joan Salvat-Papasseit, o de més desconeguts com Ernest Torra.
La selecció comença amb Joan Maragall, que el 1895 va escriure la seva famosa oda a una Espanya en decadència, que intentava infructuosament retenir Cuba i les Filipines:
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
El 1922, un any abans del cop d’estat dirigit pel capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera, Joan Salvat-Papasseit va escriure el poema ‘Ampla és Castella’, inclòs al recull ‘Les Conspiracions’:
Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.
Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya,
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.
Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.
Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.
Acabada la dictadura riverista, el 14 d’abril de 1931 va caure també la monarquia. Josep Maria de Sagarra, el tercer dia de la proclamació de la República catalana, va escriure aquests versos dedicats ‘A Francesc Macià’:
En el món hi ha cent mil passions escampades
en la llum, en el cel, en el cor de tothom,
i aquestes cent mil passions de vegades
agafen un rostre i tenen un nom,
i tenen un riure, i un plor i un somriure,
i un xiscle i un crit,
i cap punyalada les priva de viure,
i no les fa negres de nit.
I aquí a Catalunya aquestes febroses frisances
es deien només: llibertat.
Quatre barres com quatre esperances
d’un color vermellenc ultratjat.
Ultratjat de molts anys, de tants dies!
pels de fora amb posat de botxins;
ultratjat per les grans covardies
de tots els de dins!
Però arriba l’estrany espectacle
imprevist, rutilant, violent
en què un home tot sol fa un miracle
i escull el moment.
És l’instant desitjat de la gràcia,
que una mà de blancó enlluernant
dóna el cop decisiu de l’audàcia
que només és possible en un sant.
Que només és possible en la vida
del que porta a la sang i a l’alè
l’arrogància d’un poble, ferida,
sens perdre la fe.
I aquest home sou vós; n’hi ha molts d’altres
que el gran cop d’audàcia volíem que fos,
i ens mancava la força a nosaltres:
la força és de vós.
L’heu guanyada en els vostres viatges,
en les cadenes, en els ulls rebels;
d’un sol gest heu venjat els ultratges,
d’un sol crit heu encès els estels!
Perquè sou la sagrada follia
i el cel abrandat, estripat, neguitós
i blau d’una densa blavor d’alegria!
perquè avui Catalunya sou vós”
La d’ahir; sou la pàtria mateixa
amb espines clavades al front,
i sou la d’avui, la que acaba de néixer
amb ales d’arcàngel volant sobre el món.
Per la pàtria ben lliure, que vos heu creada
amb el gest del miracle al·lucinant,
tots els cors catalans amb la sang aturada
tots s’acoblen al vostre voltant.
La joia més viva en el rostre,
esgarrifats, meravellats,
tots som al costat vostre!
Qui se’n recorda dels turments passats?
No ens fa cap por la mort que espia
amb ull covard o amb ull gelós!
Ningú podrà robar-nos l’alegria
perquè creiem en vós.
El mateix 1931 el Principat va aprovar i referendar l’estatut de Núria, que també va ser àmpliament retallat per les Corts republicanes espanyoles. A l’època van córrer uns versos, de gran actualitat, que van recuperar i van cantar els membres del grup Coses a la dècada de 1970:
Valga’ns el nostre Estatut
coix i guenyo i geperut
més petit que un esternut
d’una puça presumida
com que arriba de Madrid
no ens arriba pas a mida.
Mare de Déu que esquifit.
La fi abrupta de la república, amb el cop d’estat reeixit de Francisco Franco, va continuar generant versos entre els poetes catalans. Josep Carner, arran de l’afusellament del president Lluís Companys al Castell de Montjuïc de Barcelona (14 d’octubre de 1940), va escriure ‘Fi de Lluís Companys’:
Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem– deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira “¡Viva España!”
escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, President.
La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sí.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.
I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
La llarga dictadura franquista no va aturar la poesia amb rerefons crític. El 1960, Salvador Espriu va publicar, a ‘La pell de brau’, XXXVIII:
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: ‘Amén’.
Modest Fabra, pseudònim de Josep Palau i Fabre, va ser molt més explícit amb el poema ‘Dansa de l’odi sobre la tomba del dictador’:
A F. F.
Dansaré sobre la teva tomba
la dansa de l’odi immarcessible.
Percussió de peus i de mans
sobre la teva tomba.
Crits de joia i alarit salvatge
sobre la teva tomba.
Creixença de les venes i les ales,
sobre la teva tomba.
Verge la vida en el mirall del dia
sobre la teva tomba.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia!
sobre la teva tomba.
Quin esgarip anunciarà aquest dia?
Crits d’orenetes: diamant i vidre
sobre la teva tomba.
Retrobaré la llum de la mirada,
sobre la teva tomba.
Retrobaré el ritme que no es cansa,
sobre la teva tomba.
Retrobaré la font i la paraula,
sobre la teva tomba.
Retrobaré l’infant del primer dia,
sobre la teva tomba.
Vindré a dansar sobre la teva tomba,
sí, sobre la teva tomba!
Mils de cadàvers dansaran amb mi,
sobre la teva tomba.
Per cada crim comès i cada ultratge,
els peus dansaran sols, dansa d’oracle,
sobre la teva tomba.
Pels somriures marcits a flor de llavis,
per les presons de pedra morta i odi,
per les muralles del silenci altes,
per les ferides que no cicatritzen,
per la saliva amarga coll endintre,
per les mirades orbes de les mares,
dansarem la sardana inviolable
sobre la teva tomba, sí
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba.
Evocaré la vinguda de l’Orcus;
munions de tàvecs per a fustigar-te,
Hermes malalt perquè et paralitzi,
la sang dels morts, insepulta i calenta
en la dels vius, on crema llur venjança.
Dansaré nu sobre la teva tomba!
El fosc període de la dictadura també va ser glosat pel sabadellenc Ernest Torra (Sabadell, 1918-Barcelona, 2002) a ‘Els anys dissortats’ (versió en pdf), autoeditat el 1984. Són uns versos patriòtics que refan les derrotes històriques de Catalunya, interpretades amb el contrapunt de la psicologia social irònicament evocada en aquest preàmbul:
Preàmbul
Eternament sotmesos,
eternament burlats,
eternament pactistes,
eternament esclaus,
ete¡nament minúsculs,
eternament callats,
eternament captaires,
eternament pardals,
eternament immòbils,
eternament sagnants,
eternanient ofesos,
eternament covards,
eternament confusos,
eternament negats,
eternament submisos,
eternament infants,
eternament suspectes,
eternament vexats…
eternament eterna
I’eterna eternitat!
El recull es tanca amb ‘Poemes clam’ de Joan Colomines, publicat el 1968, on hi ha uns definitius versos de ‘Comiat’:
Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d’història
i un res de res d’allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l’entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubte, sense respecte a res, i ara contra corrent.
Definitivament et dic adéu!
M’acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d’ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n’allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l’estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d’un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t’estimen. Deixa de guerrejar
i allibera’ls d’un cop. Jo me’n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T’ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.
