Notícies

Dimecres  05.05.2010  06:00

Autor/s: Xavier Montanyà ( Text i fotos)

El Delta del Níger: La merda del diable

Tercer capítol de la sèrie 'La lluita al Delta del Níger'

Men?ame
 

Cada any de tots aquests últims cinquanta la població del delta del Níger ha hagut de suportar vessaments de petroli d'igual magnitud que el de l'Exxon Valdez, segons càlculs d'Amnistia Internacional. En cas de vessaments accidentals per errors tècnics o deficiències d'uns equips vells i deteriorats, les companyies solen dir que són sabotatges per poder obrir un procés judicial que endarrerirà el procés de neteja i d'indemnització de la comunitat afectada. De sabotatges, n'hi ha, evidentment. Però, segons especialistes que han estudiat els litigis legals, hi ha indicis molt clars que les empreses petrolieres se serveixen de les falses acusacions de sabotatge per estalviar-se de pagar indemnitzacions. A banda els vessaments accidentals, al delta, també s'hi aboca 'aigua produïda', és a dir: la que puja del subsòl, amb el cru i el gas resultant de l'extracció. 'Centenars de tones de petroli, amb les altres substàncies potencialment tòxiques, es descarreguen al delta amb les aigües residuals, assegura Amnistia Internacional, però hi ha pocs indicis que les empreses o el govern controlin l'impacte d'aquests abocaments en la qualitat de l'aigua, en els bancs de peixos o en la salut humana.' El delta del Níger, un dels deu ecosistemes humits més importants del món, té una naturalesa mutant pels efectes atribuïbles a les multinacionals extractives. Segons un 'Estudi Ambiental del delta del Níger', fet els anys noranta, i mai no publicat: 'Moltes categories d'ús de la terra que no existien el 1960 han anat adquirint importància, progressivament. Per exemple, canals dragats, llocs per a cremar-hi gasos, rases de drenatge, oleoductes… L'impacte considerable de les activitats de producció de petroli també es fa evident en l'emergència, en el paisatge, d'unes altres categories de terres com ara boscos afectats per la intrusió d'aigua salada, manglars submergits, terra dragada i superfícies obertes pelades.' Amb tota la raó, aquí n'hi ha que, del petroli, en diuen la merda del diable.

 Goi, poble fantasma

El desembre passat, un jutge neerlandès va obrir la porta a una possible allau de reclamacions legals contra la Shell per degradació ambiental, quan va acceptar una demanda contra la companyia per contaminació deguda a abocaments de petroli als pobles d'Oruma, Goi i Ikot Ada Udo. Em decideixo a visitar Goi, un poblet de pagesos i pescadors d'Ogoniland. La Shell no hi opera des que en fou expulsada els anys noranta, però la gent es troba igualment exposada a la contaminació dels oleoductes o a la que porten les marees a la costa. A Goi va haver-hi un vessament grandiós de l'oleoducte Trans-Níger, l'any 2005. A més a més, es va incendiar i va cremar arbres, manglars, cases, barques de pesca i va intoxicar aigües i peixos. Shell va haver de treballar trenta-tres mesos per netejar la zona. Han passat cinc anys del desastre i els efectes encara hi són ben visibles. Goi és un poble fantasma, de terres negres i aigües mortes, que formen una bromera marronosa, a tocar de la riba, una massa fangosa, fosca, greixinosa, on encara hi ha clavats, com restes fòssils, trossos de troncs, restes d'arbres morts, carbonitzats. És un paisatge immòbil, mort, espectral. Els joves han abandonat aquest poble ferit de mort. 'És la segona vegada que la gent fuig de Goi. La primera va ser fa molts anys, abans que jo nasqués', em diu un home d'una trentena d'anys que ha accedit a tornar al seu poble per acompanyar-m'hi. 'La gent del poble va enterrar un home viu perquè havia fet "gri-gri", bruixeria, per matar un germà seu. Després, la por els va impedir de viure-hi. Això que ha passat ara sembla una maledicció dels déus que ens han ruixat amb la merda del diable i amb les flames de l'infern. Però ho sabem molt bé. No és un "gri-gri". És culpa de la Shell, que voldria exterminar-nos, a tots, i convertir tot el delta en un immens camp petrolier.'

Un vell esquelètic prepara la canoa per sortir a pescar. Es mou sense esme. Sembla molt cansat. La fusta de la barca, construïda d'una peça, amb el tronc buit d'un arbre, és renegrida per culpa de l'incendi. Sembla que encara es respiri un aire tòxic, de petroli incandescent. Quan un raig de sol toca la superfície d'aquestes aigües estancades, s'hi veuen taques tornassolades, llefiscoses. 'Encara que ho van netejar, sovint tornen a aparèixer taques a l'aigua, no sé si són restes que surten del fons i pugen a la superfície o greixos que es desprenen d'aquells manglars morts d'allà baix', comenta el vell pescador, assenyalant l'horitzó amb un rem socarrimat. 'Les platgetes encara són negres, el petroli amara molt profundament la terra i, encara que netegis la superfície, rebrota. Ens hem quedat sense res. La pesca és fatal. Cada vegada hem de remar més hores per trobar bancs de peixos. Tot i amb això, sovint, quan els esventrem, fan pudor de petroli. I les dones, que pesquen gambes, crancs i crustacis, han de caminar moltes hores per trobar-ne. I es cansen, ja no quedem sinó els vells, els qui no podem anar enlloc. Aquesta merda ens ho ha empastifat tot, fins al fons del fons de l'ànima', sentencia, clavant amb ràbia el rem al fang negre, com si volgués rematar la terra d'una ganivetada.

Bodo, el pont de la mort

Més tard, vaig a Bodo, poble de pescadors ogoni que dóna nom al Bodo Creek. Al subsòl de Bodo hi ha grans jaciments de petroli i de gas, i hi opera la Shell Development Company of Nigeria Limited (SPDC). A la rodalia, hi ha pous de petroli, oleoductes transnigerians i una estació de subministrament, amagada entre els espessos i gairebé impenetrables manglars. El paisatge és similar al de Goi, però aquí encara hi viu gent, perquè el petroli vessat l'any 2008, durant tres mesos, no es va incendiar. Al principi, la Shell, sense visitar la zona, va engegar una campanya mediàtica contra Bodo, al·legant que el vessament era causat per un sabotatge, la qual cosa va endarrerir la neteja i la solució del desastre. Kpoobari Patta, president del consell dels joves del poble, m'explica: 'Tenim molts maldecaps per culpa de Shell, de Gitto Construzione i del govern. El riu és la nostra vida i ara el riu és fet malbé per culpa dels vessaments. Quan vam anar als tribunals, van provar de subornar-me perquè callés. Ara, finalment, han hagut d'acceptar que va ser un "equipment failure". Ho ha dit la llei, però encara esperem solucions i compensacions. Alguna vegada ens han enviat la policia, la Joint Task Force. Han detingut innocents. Ens van amenaçar de matar-nos. Tenim por. Si van matar Ken Saro-Wiwa sense que els tremolés el pols, amb mi, no gastarien ni una bala. Em tirarien als cocodrils. Benvingut a Nigèria, 'my brother'. Explica al món això que passa aquí, sisplau. Gràcies.'

La xafogor és aclaparadora i, al carrer, no hi passa ni gota d'aire. Patta apaga el ventilador estrident i em convida fer una cervesa. S'agraeix. És diumenge i el bar és tancat. Anem a casa d'un amic seu, Michael Kobah, que es dedica a la reforestació, em diu que a més de la neteja del petroli vessat també cal plantar arbres sans, per regenerar la vida i el paisatge. Ell ho fa pel seu compte, voluntàriament, i també fa cursets de conscienciació als escolars i a qui el vulgui escoltar. Treu una ampolla no encetada de Rémy Martin, però en aquest clima, el conyac és droga dura, m'estimo més la cervesa. Ells també. A poc a poc, s'hi van afegint amics seus. Tots són pescadors. Per culpa de les obres, m'expliquen, ara, per comptes d'haver de remar mitja hora fins a un banc de peixos, de vegades, hi estan dies. Ens han tallat els accessos als llocs de pesca, sense demanar-nos permís.

Una empresa italiana de construcció, la Gitto Construzioni Generali, causa molts inconvenients a Bodo. La indústria petroliera i les instal·lacions que la formen requereixen bones comunicacions en una àrea on el mitjà habitual és la barca. Gitto construeix una gran carretera i un pont que passa pel poble. Sovint aquestes activitats són una font més de degradació de la vida i del medi, perquè l'acció de les excavadores arrasa camps de conreu, remou el fons marí i els rius, altera els corrents, foragita els bancs de peixos i sovint fa que es barregin aigües dolces i salades, en detriment de la fauna marina i de les reserves naturals d'aigua potable amb què comptaven els vilatans des de temps immemorial. La gent de Bodo acusa els italians d'haver-se negat a fer un estudi d'impacte ambiental abans d'emprendre la construcció. És una empresa que obté molts projectes milionaris del govern federal. Diu la llegenda, i ho subratllo, que estaven vinculats als italians que s'encarregaven de la seguretat personal del dictador militar Sani Abacha, que féu penjar Ken Saro-Wiwa i vuit caps ogoni l'any 1995. Que ells el van matar, tot i que la versió més comuna sosté que va morir en companyia de dues putes índies per sobredosi de viagra. Mai no se sabrà de cert què va passar, però és clar que des d'aleshores els italians gaudeixen de tota mena de favors del govern, és a dir, dels que han accedit al poder després d'Abacha.

M'ensenyen la foto d'un cadàver d'una dona amb mitja cara en carn viva. És la difunta senyora Apii Legbara, una de les quatre víctimes mortals de l'accident del 27 de gener passat, per culpa de les obres del pont que Gitto aixeca. Com que em costa d'entendre les causes de l'accident, després de fer unes cerveses més, anem cap a les obres, amb tres cotxes. 'Ara ja no hi són. Han plegat de treballar. Hi podrem entrar.' Passem a tota velocitat un rètol que diu 'Dangerous area. Keep out' i aparquem davant un mena de plataforma provisional que fa de pont del transport de materials per a construir un pont elevat, com d'autopista, a mig fer. Hi ha un pobre vigilant armat, sota un arbre; damunt una tauleta hi ha una imatge gegantina d'una marededéu. És un home més aviat escanyolit i no gosa dir res. Anem al pont i faig fotos. Immenses taques de petroli suren en l'aigua. L'aire fa pudor de petroli. Treballo amb tota tranquil·litat, mentre els joves atabalen el vigilant amb queixes i protestes. M'expliquen l'accident. Ara s'entén. Té solta. El pont ha obstruït el pas natural de l'aigua. Si l'amplada del riu era de trenta metres, ara només és de dos o tres, i això fa que en moments de corrent fort aquest espai sigui un xuclador. Les barquetes tornaven remant, s'havia fet fosc, el corrent les va arrossegar, no van veure el pont, no van ser a temps d'ajupir-se i de passar per sota. Els caps de les dones van topar violentament, per sorpresa, amb la passarel·la. Les protestes i els crits pugen de to. Apareix un altre home armat. Fa un gest de no voler fotos. Més val tocar el dos. Ens enfilem als cotxes i sortim rabents. A Barcelona, cercant informació sobre Gitto Construzioni Generali, descobriré que l'amo de l'empresa, Domenico Gitto, és sicilià i, segons fonts diverses, vinculat al clan Provenzano.

Men?ame