23.03.2010 - 17:43
Núria Folch i Pi (Barcelona, 1916-2010) va ser la primera dona que s’incorporà al Bloc Obrer i Camperol. Va conèixer Joan Sales, el seu marit, quan tots dos militaven al Partit Comunista, que no van trigar a deixar. Va estudiar filosofia i lletres i, quan va tornar de l’exili (1939-1948), va fer de professora en un institut de Badalona. Va fundar, amb Joan Sales, Club Editor que tenia la col·lecció estel·lar Club dels novel·listes, en què va publicar l’obra de Sebastià Juan Arbó, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga… Mort en Sales, va ser la responsable de Club Editor, fins fa pocs anys, que passà el relleu a la seva néta, Maria Bohigas. Núria Folch va ser la curadora de la novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda ‘La mort i la primavera’. L’any 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi.
La revista Paper de vidre va fer la darrera entrevista a Núria Folch (número 44, del 23 de setembre del 2007). Ella hi parla, sobretot, de Joan Sales i de ‘Incerta glòria’, però hi demostra la seva personalitat i lucidesa i hi apareixen algunes dades biogràfiques seves. Explica, per exemple:
‘De fet, al partit comunista, on ens vam conèixer [amb en Sales], jo hi arribava amb tots els prejudicis antireligiosos de l’École Française de la Troisième République, on m’havia educat. La meva mare era totalment afrancesada, tenia el títol de ‘institutrice’, havia begut també tots els prejudicis de l’escola francesa, pensada per a transformar un país multinacional i amb moltes llengües diferents i bàsicament catòlic en un país uniforme i bàsicament descregut. A l’escola francesa deformaven lleugerament la història carregant a la religió, a l’església, tot allò que descarregaven dels grups de poder de la casa de França.’
‘En Joan em va curar d’aquests prejudicis dins el partit comunista, i dins el partit deia que allò que diu Marx que la religió és l’opi del poble ja no és veritat, que l’opi del poble en aquell moment era l’anticlericalisme. En Joan era personalíssim en tot i molt intel·ligent.’
(…)
‘I mentre en Joan passava aquesta aventura [la guerra], jo me n’anava amb la universitat cap a la frontera. Havia acabat els estudis universitaris i havia començat a fer classes de professora auxiliar de la universitat. I quan van veure que la guerra es perdia, amb un autocar ens van recollir, tot de professors universitaris i famílies, per dur-nos cap a França. I jo vaig anar en un d’aquests autocars. El primer autocar va fer una parada en una hisenda perquè se’n va anar a buscar més gent, i ens va deixar allà. I un altre autocar ens va dur fins a la frontera. I el meu record és la visió goyesca des de l’autocar de tot de gent que anava caminant cap a la frontera a peu, carregats… Vam passar la frontera així. I aquest autocar ens va deixar a dalt del coll de Portbou, i vam haver d’anar a peu amb les maletes fins a Cervera. La nena, que llavors tenia cinc anys, la Nuri, estava rebentada, la vaig haver d’agafar a coll i arrossegar la maleta per terra com podia, i així vam arribar a l’estació de Cervera.’
(…)
‘I en aquest tren hi ha una altra anècdota, divertida, que havia oblidat i que he sabut temps després. Em volien fer aixecar del meu lloc perquè hi havia en Carles Riba desesperat que no trobava la cartera on hi havia els seus últims escrits, i em volia fer aixecar per veure si era en el meu seient. I jo ja m’hi havia instal·lat, la nena dormia damunt meu, l’hauria despertada i a més estava segura que no, que no hi havia la seva cartera, i vaig refusar d’aixecar-me. I pel fill d’en Carles Riba, l’Oriol Riba, que escrivia minuciosament tot allò que passava, he sabut que al matí, quan em vaig despertar i vaig veure que m’havien robat la cartera que duia, etc., va resultar que realment la cartera dels escrits del Riba era al meu seient!’
