12.11.2006 - 06:00
Edicions 62 publica la traducció del darrer llibre de Jordi Bonells (Barcelona, 1951), resident des de fa trenta-cinc anys a l’estat francès i professor de literatura de la Universitat de Marsella. Aquesta és la seva primera novel·la que apareix en català. ‘Déu no surt a la foto’ se situa a Barcelona durant la guerra del 1936-39, però ‘de fet no parla de la guerra, diu Bonells, sinó del destí, de quan una vida és regida per un ‘fatum’ que la determina’.Diu Bonells: ‘Una sèrie de personatges discorren per la novel·la com una petita Il·líada, amb un déu que hi intervé. Hi he posat elements que he tret de la meva família, però no és una obra autobiogràfica. Funciona una mica com un serial, però sense arribar a caure-hi. La guerra és un pretext narratiu extraordinari. L’altre és el viatge (si us hi fixeu, la Il·líada i l’Odissea). I aquesta és una novel·la de guerra, una petita Il·líada, al meu nivell, modest. I la guerra és un esdeveniment que crea destí.’
‘Sóc una persona molt antiquada quant a gustos, sóc poc modern. No tinc mòbil, tot just fa quatre anys que vaig aprendre a conduir…, i en literatura els meus gustos tampoc no són gaire moderns. Aquesta literatura americana tan de moda no em sedueix gens. Avui sols es fa ‘presentisme’ narratiu, tot ha de ser en temps real. Jo, en canvi, m’he quedat amb Faulkner, Hemingway, Zweig, Papini… M’agrada la novel·la ‘rotllo’, m’encanta llegir Thomas Bernhard.’
‘Sóc professor de literatura, però no vaig estudiar literatura. Vaig estudiar història amb Pierre Vilar. La veritat és que no m’agrada pensar en literatura, m’estimo més parlar de futbol, de dones… De fet, escric perquè he de passar el temps. Allò que més m’interessa de la vida és estar amb la meva dona i amb el meu fill de cinc anys, però com que no puc estar-hi sempre, doncs per passar el temps escric. Per tant, escric quan no tinc res millor a fer. És per això que no sóc home d’escriure novel·les de nou-centes pàgines, com el llibre de Jonathan Littell.’
‘La ficció és una manera de coneixement, un camí per a conèixer el món. La novel·la neix d’un mal ús de la realitat.’
‘Vaig néixer a Barcelona, en una família bilingüe. La meva mare parlava castellà (era madrilenya, de família anarquista, nascuda accidentalment a Can Tunis) i el meu pare era català. Jo amb ella parlo castellà i amb el meu pare parlava català. Des que el meu pare es va morir que no parlo en català amb ningú. Vaig anar-me’n als dinou anys a França i no tinc amics a Barcelona. No m’he sentit mai segur amb el català, per això no he escrit mai en aquesta llengua. Els primers llibres, els vaig escriure en castellà, després vaig passar al francès. Ara ja fa trenta-cinc anys que estic a França…’
Barcelona és la meva ciutat, es passeja pel meu cap, però cada vegada que hi vinc em fa mal. Si hi passo més de dos dies, em trobo malament. Jo vivia en una casa de la Bonanova, el meu pare feia de xofer. Quan van obrir la Ronda l’any 1991 van enderrocar la casa on vivia, però una paret de la meva habitació va quedar enganxada a la muntanya. I aquesta imatge és més forta que no jo, em produïa diarrea. Ara també ha desaparegut. Hi ha coses més fortes que no pas jo, i aquesta imatge n’és una. Barcelona no m’agrada. Quan era jove no la vaig viure bé. Per això me’n vaig anar.’
