Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  18.06.2006  21:24

Joaquim Carbó celebra els quaranta anys de 'La casa sota la sorra'

L'escriptor recorda com va néixer aquesta novel·la d'aventures i els seus protagonistes

Men?ame
 

Si el mes de maig proppassat Sebastià Sorribas celebrà els quaranta anys de 'El zoo d'en Pitus', fa pocs dies Joaquim Carbó va celebrar els quaranta anys del seu llibre, 'La casa sota la sorra'. Ester Pujol, editora de Columna, diu que és molt difícil de calcular-ne els milers d'exemplars venuts, però que, en tot cas, se n’han fet setanta-dues edicions. Ara Columna ha presentat una edició commemorativa, amb quaranta felicitacions d'escriptors.

'La casa sota la sorra' va ser la primera novel·la que va escriure Joaquim Carbó. El perquè de l'èxit d'aquest llibre juvenil d'aventures, Carbó no se l’explica gaire, però diu: 'Segurament va sortir al moment que tocava. També s'ha de dir que la revista Cavall Fort va tenir-hi un paper molt important: La versió de la novel·la que vam fer en còmic, amb dibuixos d'en Josep M. Madorell, li va donar molta volada, i també va donar-hi molta empenta el proselitisme que en va fer l'editor Ramon Basora a les escoles d'estiu, perquè 'La casa sota la sorra' arribés a l’escola'.

Reproduïm un extracte de l'article de Joaquim Carbó, 'Quaranta anys de la casa sota la sorra', que l'autor ha publicat a la revista Llegir:

‘Fa pocs dies, a la reunió del jurat d'un premi de contes, el crític Joan Portell em va recordar que aquest 2006 es complien quaranta anys de la publicació de “La casa sota la sorra”. De tornada a casa vaig comprovar que, en efecte, la primera edició era del l966. Els crítics no s'equivoquen mai.
Quaranta anys! Ahir, com aquell qui diu!
Al llarg de tot aquest temps n'he hagut de parlar sovint, d'aquesta novel·la. I quan algú s'interessa pel secret que encara sigui viva i que interessi els joves (i no tan joves) lectors, no he sabut què contestar. També m'ho pregunto jo, de vegades. N'he escrit molts, de llibres, però fora d'alguna excepció no n'hi ha hagut cap altre que s'hagi mantingut viu tant de temps, ni amb tanta força.
Les dues primeres edicions, les va publicar Estela a la col·lecció el Nus. Poc després, quan, a l'editorial, li van retirar el dret de publicar pel caràcter progressista d'alguns dels seus llibres, la meva novel·la va passar a l'editorial Laia, que s'havia fet càrrec de la col·lecció. La fallida posterior de Laia em va portar a contractar-la amb Columna, que la reedita constantment. L'editorial Aliorna, que la va traduir al castellà, va desaparèixer per raons econòmiques pocs dies després de la seva aparició i tota l'edició es va saldar a botigues de llibre vell. De moment, se n'han fet setanta-una edicions, sense comptar els còmics que han publicat, successivament, Cavall Fort, els diaris Avui i El Correo Catalán i la col·lecció ben vigent de l'Editorial Casals.
Intento travessar el túnel del temps i situar-me en un llunyà 1965. Què em va passar pel cap que em decidís per un tema tan allunyat del meu món? Sí! Això sí que ho recordo... Els diaris anaven plens de notícies sobre la cooperació internacional per salvar els monuments d'Abu-Simbel que podien desaparèixer sota l'aigua de la presa d'Assuan que es construïa en el curs del riu Nil. A la revista Destino vaig trobar una nota sobre uns modestos arqueòlegs que, quan intentaven de recuperar algunes peces que l'aigua colgaria inevitablement, havien descobert un enorme esvoranc, una mena de soterranis que tenien tot l'aspecte de ser els fonaments d'una piràmide en honor de no sabem quin faraó que no es va ni tan sols començar a construir. Aquest és el punt de partida de tota la història. Feia vint anys que havia acabat la Guerra Mundial, un fet terrible que havia marcat els qui, per joves que fóssim, havíem seguit el procés que el cinema, sobretot, ens feia reviure sovint. Jo en conservava un record tan viu, que el primer personatge que se'm va ocórrer va ser el funest Senyor Ti. Me'l vaig inventar com un alt funcionari de l'Alemanya nazi, relacionat amb el món de l'arqueologia i la cultura egípcia. Quan s'adonava que el III Reich tenia les de perdre, l'home feia fonedissos uns diners que li havien encomanat per comprar armes i s'instal·lava entre Egipte i el Sudan, en un forat sota la sorra del desert que tenia les característiques del que la revista m'havia fet conèixer, i del qual vaig imaginar que ell sabia l'existència. Histriònic, egòlatra i sense escrúpols: un criminal amb aspecte una mica còmic que no tenia altra dèria que invertir aquells diners, i tots els que pogués guanyar traficant amb tot allò que era prohibit (licor, armes, esclaus...), al servei de la seva megalomania per convertir aquella casa sota la sorra en un monument funerari luxós, digne d'un faraó, però a honor i glòria seva.
Ja tenia el dolent de la pel·lícula! I ja que també necessitava el bo, el noi, se'm va acudir que n'hi podia haver dos que es complementessin: un jove barceloní baliga-balaga, sense ofici ni benefici, bon xicot, però una mica dropo, capaç, això sí, de treure's la son de les orelles si el motivava alguna injustícia. I un altre jove, africà, negre com el carbó, idealista infatigable i sempre disposat a lluitar contra colonialistes, aventurers, explotadors i traficants que es volien aprofitar de les riqueses d'aquell continent. La casualitat els posava en contacte i, encara que al principi es trobaven en bàndols diferents, ben aviat es feien amics i, de comú acord, plantaven cara al dolent i la seva gent. Primer, però, havia de trobar la manera de fer-los sortir d'aquella presó que era la casa sota la sorra, i... I prou, que encara explicaria tota la novel·la!’

L'èxit de 'La casa sota la sorra' va fer que Joaquim Carbó obrís una sèrie amb els mateixos protagonistes. Així van néixer 'La casa sobre el gel' (premi Joaquim Ruyra 1982), 'La casa sota el mar', 'La casa sobre les mines'..., però cap no ha tingut l'èxit d'aquella primera aventura. Carbó ha fet saber que treballa en l'última novel·la de la sèrie, l'última casa: 'Deia en Madorell que els herois del còmic ni es moren ni envelleixen. Però com que són els meus personatges, tinc ganes de veure'ls grans, el Senyor Ti ingressat en un geriàtric i des d'allí fent les malifetes, i el protagonista seré jo, l'escriptor, que s'entrevistarà amb en Pere Vidal per parlar de les històries passades i futures. No els penso matar, els donaré una jubilació animosa com la meva'.

Men?ame