Víctor Farradellas, periodista de Sàpiens

Víctor Farradellas (Barcelona, 1986) fa cara de bon nen. Però al darrere de les ulleres i de la camisa s’hi amaga algú amb veritable passió per recollir morts, llot, sang i fetge… de la història. El passat mes de desembre va publicar amb Ara Llibres, 50 batalles de la història de Catalunya (per cert, hi hem trobat a faltar l’enquadernació en tapa dura que era marca de la col·lecció H), un llibre en què a través de cinquanta batalles ocorregudes a casa nostra o en les quals han participat els catalans, recorre la història bàsicament del Principat. Apassionat per la història militar, en realitat a en Víctor el que li agrada és l’extrem Orient, la Xina i el Japó, i una nova afició que duia oculta però que ara reivindica amb orgull: la literatura fantàstica. No sé sap què en duen pensar els múltiples professors que va tenir a la universitat Pompeu Fabra, on es va llicenciar en Humanitats (especialitat literatura i història) i en periodisme, que en cada cas el volien guiar de cap als seus interessos. Potser que algú amb els seus estudis hagi acabat difonent història de casa nostra, sí, però també de l’Extrem Orient, des de Sàpiens, i parlant de literatura de gènere en la revista més llegida en català és la prova de la transversalitat de les Humanitats i del Periodisme contemporani. Un possible model d’èxit. Sigui com sigui, ara tenim un llibre de divulgació sobre la nostra història militar que mostra, entre altres coses, que als vencedors sempre els agrada exagerar sobre els combats, començant pels clàssics i passant per Ramon Muntaner, i que cap conflicte no passa perquè sí i que tots tenen conseqüències.

—Un llibre d’història militar quan a casa nostra sembla que això no agrada gaire…

—És cert, ningú no havia fet un llibre així perquè no ens agrada la guerra. Fixa’t que fins i tot com a diada nacional el que commemorem, que no celebrem, és una derrota. Tot i així, considero que no es pot entendre la nostra història sense veure’n les batalles, no podem deslliurar-nos de la mort.

—Potser és ara, que vivim una anomalia històrica, si mirem el vostre llibre: un llarg període de pau.

—És que des de la batalla de l’Ebre no hi ha hagut cap guerra a casa nostra. Podem discutir si la lluita antifranquista va formar part de la guerra, també, però en tot cas en aquesta lluita no hi va haver cap batalla que enfrontés formalment dos exèrcits. En qualsevol segle anterior no hauríem tingut vuitanta anys sense enfrontaments, ja hi hauria hagut conflictes. A mi m’apassionen les batalles i sobretot la guerra com a objecte d’estudi perquè moltes de vegades serveixen per canviar les coses o per canviar l’ordre establert des del punt de vista polític o social.

—Tot i això, vos proveniu d’una formació acadèmica diferent…

—Sí, jo vaig fer Humanitats i Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra i el que realment m’agrada és la història de l’Extrem Orient.

—Precisament per aquí va venir la vostra relació amb la revista Sàpiens, de la qual sou redactor…

—Sí. Vaig escriure un article sobre una ambaixada de quatre samurais que varen anar a parar a Montserrat al segle XV, el vaig enviar i va ser el primer article que em van publicar. A partir de llavors hi vaig anar col·laborant i ara fa cinc anys que va quedar una vacant i m’hi vaig incorporar.

—Aleshores, quin sentit té fer un llibre com aquest, d’història militar pura i dura?

—Doncs en té molt perquè crec que la història militar no ha estat prou reivindicada a casa nostra com a motor de la història. Tenim bona història a les universitats i fins i tot comencem a estar bastant bé des del punt de vista de la divulgació, però la guerra sempre l’hem tractat des del sentit més folklòric, per exemple les campanyes dels almogàvers, però ens cal més història militar. Hi ha excepcions com els quatre volums del professor Gabriel Cardona que són d’una gran erudició i que és una obra molt especialitzada i l’editorial Dau està fent molt bona feina sobre períodes concrets, però des del punt de vista divulgatiu no ens agrada la guerra quan la Història de Catalunya es pot llegir perfectament a partir dels combats i dels fets d’armes, que ens dictaminen.

—En quin sentit?

—En tots, per exemple, durant molt de temps a casa nostra els pagesos no varen tenir gens de tranquil·litat per poder fer créixer els seus camps com pertocava. Sempre tenien un exèrcit o altre que hi passava per sobre, al qual havien d’allotjar i donar de menjar, això sense tenir en compte els anys de males collites, les inclemències meteorològiques i els propis entrebancs d’una feina duríssima. I això és només un exemple.

—A casa nostra no agrada la història militar i en canvi és el gènere més venut a les llibreries del país, i molt especialment els llibres sobre la segona Guerra Mundial i en castellà…

—Entenc perfectament que hi pugui haver una fascinació del gran públic per l’últim conflicte, jo també en sóc un gran consumidor. Té tots els elements: d’alguna manera guanyen els “bons” i hi ha un gran dolent que és Hitler, un dimoni. Aquest és el discurs popular i com a Història funciona molt bé, el dimoni perd i se l’acaba vencent militarment, i això ven molt, perquè a més a més tenim tota l’èpica de les batalles en un gran conflicte. I malauradament molts d’aquests grans llibres no es tradueixen al català.

—Heu escollit cinquanta batalles, però no pas cinquanta conflictes…

—Podrien haver estat 47 o 95 o 32, com explico en el pròleg, però el que volíem  era poder traçar una història de Catalunya des dels orígens fins a l’actualitat. I hem fet trampes, perquè Catalunya inicia la seva singladura com a tal al voltant de l’any 1000 i jo m’he remuntat fins als cartaginesos, per traçar una línia del temps sense forat…

—Fet que deu haver comportat autèntics problemes de documentació en algun cas…

—Sí, per exemple la revolta de les bagaudes en època visigòtica està molt poc documentada, com en general tota l’època, de la qual no tenim pràcticament documentació, sobretot per comparació amb el període anterior i amb el posterior.

—Seguint el vostre llibre sembla que hi ha tres eixos claus que potser marquen la nostra identitat contemporània: Guerra dels Segadors; Guerra de Successió, Guerra del Francès…

—Hi estic d’acord, són tres eixos que marquen les canaletes de la pista de bitlles de la nostra història. La Guerra de Successió és la que m’ha aportat més batalles per als llibres per la seva gran importància, mentre que la dels Segadors i el Francès també tenen repercussions diferents en les guerres carlines, com un tot connectat.

—El format de capítols molt curts, amb una fitxa inicial, una introducció al conflicte, l’explicació del mateix i les conseqüències és molt agraït per al lector, però deu haver estat una dificultat i suposo que d’alguna us deu haver quedat amb les ganes d’escriure’n més.

—Sí. Al principi feia les batalles més llargues, però és perquè el fet ho demanava. Imagina per un moment en Juli Cèsar creuant el Segre. Hi ha un moment de la Guerra Civil Romana que té en Lleida el seu epicentre, era el centre del món, amb una gran quantitat i qualitat de tropes i una gran complexitat, això té una potència narrativa brutal. Però em vaig haver de cenyir aproximadament als vuit-mil caràcters amb espais. M’encantaria escriure sobre això al futur, o sobre la batalla naval de Barcelona entre els dos Peres on entra en joc una bombarda, i estam parlant de la Catalunya medieval, gairebé un segle i mig abans del setge de Viena, fet que demostra que  en Història tot és molt més complex del que pensàvem.

—Amb aquest llibre ho heu posat fàcil als nostres escriptors de novel·la negra sempre àvids d’històries. Què en penseu, del gènere, i més vós que en feu ressenyes a Sàpiens…?

—Se’n produeix molta i com bé dius, pel fet  de fer ressenyes per a la revista tinc molts contactes amb els autors. I he de dir que hi ha de tot, hi ha coses molt bones i de molt dolentes. No se si es fa molta novel·la històrica perquè hi ha interès o al revés. No sé què va ser primer. Ara bé, no m’agrada el que ha passat amb els premis Ramon Llull donats a la Pilar Rahola o al Víctor Amela, que ja tenen de per si les eines per poder vendre molts llibres i crec que la qualitat de l’obra tampoc no és tan alta com la d’altres autors no mediàtics. I compte, no estic en contra dels mediàtics, per exemple en Rafel Nadal m’agrada molt.

—Tot i això sí que hi ha un gran personatge que es mereix una novel·la, com és el dissortat Hug Roger III (1430-1508), l’últim comte de Pallars…

—Estic d’acord, és sensacional. El vaig conèixer per en Jordi Creus, que llavors dirigia Sàpiens i que li va dedicar una portada. Hug Roger III és dels que s’oposa des del primer moment al compromís de Casp, on per cert no hi ha delegats balears, i no n’accepta l’autoritat. Lluita amb la Generalitat i Ferran el Catòlic li té molta de por des del setge de Girona quan era un infant i per això quan és rei vol acabar amb ell al preu que sigui, però el Pallars és un territori feréstec i no pot enviar un exèrcit i Hug Roger III es fa fort amb partides pertites i encara s’estén a través de la vall de Boí i de l’Aran per exemple…

—Quin gran rei que hauria estat…

—Quin gran rei antic, potser. Els Trastàmara ja representaven la modernitat i ell encara una manera de fer molt medieval, com demostra el setge del castell de València d’Àneu on la seva dona resisteix durant anys gràcies als grans murs. Aquesta és una guerra entre dos models i dues maneres de concebre la guerra.

—Però en la seva història hi ha un punt de justícia poètica…

—Sí, perquè fuig a través de França i acabarà a Nàpols lluitant contra el Trastàmara i aconseguint bons èxits militars i essent una figura molt respectada, un gran guerrer. La sort se li acabarà i el capturen amb seixanta anys i acaba els seus dies a la presó de Xàtiva, el mateix lloc on va morir el dissortat Jaume d’Urgell. Els dos comtats acaben de la mateixa manera.

—En el vostre llibre hi ha un predomini important de l’Edat Mitjana, potser perquè és un període molt llarg o potser perquè ens fascina?

—Crec que l’Edat Mitjana sempre ens ha agradat molt. Jaume I va ser el favorit del programa que feia a la televisió l’Oriol Junqueras, però també ha estat sempre un rei amb molt bona prèdica quan hem fet enquestes amb el Sàpiens, ha sortit sovint com l’escollit. Però a mi m’agrada Pere el Gran i precisament veure com es fa gran gràcies a Roger de Llúria, enfrontant-se a una coalició dels millors guerrers de l’època, acabant amb el rei francès que mor com un miserable al coll de Panissars. Sí, l’Edat Mitjana està plena de moments molt interessants.

—Us heu quedat amb la temptació que el llibre pugui créixer i fer 50 batalles més de la resta dels Països Catalans?

—M’agradaria molt, però encara anem per la primera edició i hauríem d’aconseguir que el llibre tingui un bon recorregut. I ja hi ha alguns episodis claus, encara que siguin pocs, com la conquesta de Mallorca, el conflicte de les Germanies o la batalla d’Almansa, però és cert que són molt poquets i que hi ha molt camp per explorar en la resta del territori.

—Parleu tot sovint de divulgació de la història, cosa que està molt bé perquè sovint ha viscut massa tancada dins les càtedres…

—Mira, quan en Baños va fer la presentació de El món d’ahir, el nou projecte del Toni Soler, va elogiar-la dient que se situava al punt mig entre la història que es fa a les càtedres i ultraseriosa o allò que es fa més fàcil, molt mastegat perquè gent ho entengui tot i es referia a Sàpiens. Doncs mira  les coses han canviat molt. Jo només porto a Sàpiens un terç de la seva història, però crec que les coses funcionen bé amb el nostre model. La Història estava a les càtedres però els museus la van fer baixar per acostar-la a la gent i han fet la feina i l’han feta molt bé i la divulgació ha millorat molt. Crec que Sàpiens hi ha ajudat molt i de fet és la revista més llegida en català, o sigui que alguna cosa devem fer bé i l’interès per la divulgació històrica en català també compta, com mostra la sèrie H d’Ara Llibres i altres projectes i això ens feia falta.

Podeu comprar el llibre a la Botiga de VilaWeb ací.

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]