Sergio Salgado i Simona Levi, autors del llibre.

Un grup de ciutadans vinculats a la mobilització del 15-M van aconseguir en un període de cinc anys que Rodrigo Rato, ex-vice-president espanyol i ex-president de l’FMI i de Bankia, fos jutjat i condemnat per apropiació indeguda, arran de l’escàndol de les ‘targetes opaques’. I no únicament ell: també l’ex-president de Caja Madrid i predecessor de Rato, Miguel Blesa, i desenes d’ex-consellers i ex-directius d’un dels bancs més grans de l’estat espanyol.

Com ho van fer? Amb la iniciativa 15MpaRato, l’activista Simona Levi i la gent de la X-net (llegiu també el bloc de la X-net a VilaWeb), van començar a recollir proves amb l’activació d’una bústia confidencial oberta a informadors anònims. Un d’aquests informadors, de qui diuen que no saben la identitat, va aportar la peça fonamental que explica la forma i el fons de l’escàndol: els correus de Blesa. Levi, juntament amb Sergio Salgado, els ha sintetitzats i adaptats en el llibre Votar y cobrar. La impunidad como forma de gobierno (Capitán Swing), que presentaran dimecres a les 19.30 al Margarita Blue de Barcelona, acompanyats de l’ex-diputat de la CUP David Fernàndez, el periodista Pere Rusiñol i l’advocada Carme Herranz.

És la història d’una trama en què banquers, poders públics, sindicats, patronals i polítics, des del PP a Esquerra Unida (el partit en l’àmbit de l’estat espanyol), es van lucrar mentre l’economia de l’estat s’enfonsava.

Quin forat, el de Bankia!
—És un saqueig en estat pur. No hi ha conspiració; és un saqueig, una extracció, que es veu molt bé en els correus de Blesa. Una extracció de recursos per a repartir en una trama.

La trama, que diu Podem a l’estat espanyol…
—Ara Podem a l’estat espanyol s’ha apropiat el concepte. Però nosaltres parlem de trama des del començament, perquè és una trama d’estructura mafiosa.

Com funciona aquesta estructura mafiosa?
—Hi ha una organització, que són els partits, que tenen uns homes enviats als punts clau, és a dir, a ministeris o a dirigir un banc. I poden fer-se molt i molt rics sempre que n’aportin una part a l’organització. Això es veu molt bé en els correus de Blesa: com, sobretot per mitjà de l’obra social de Caja Madrid, anaven repartint diners perquè totes les famílies estiguessin contentes: PP, PSOE, IU, CCOO, UGT, patronal i més famílies destacades de l’ecosistema polític de l’estat. Això ha causat el forat. És igual com passa a Convergència. Són famílies, però el partit sempre en rep una part per deixar-te funcionar. És una estructura mafiosa.

Hi veieu semblances, entre el cas Bankia i al cas Palau?
—Sí. Hi ha persones que poden comprar lingots d’or amb diner públic i al mateix temps fan molt bé la seva feina. En el cas Palau, Millet era reconegut com una persona que treballava molt, en aquest saqueig. Va fer la feina de fer-se molt ric i de construir una tapadora consistent. La trama sempre treballa amb una tapadora sòlida i els partits són en si mateixos una tapadora sòlida, perquè l’organització pugui continuar funcionant.

En el cas de Bankia, hi veiem PP i PSOE. Però també, fins a un cert punt, IU.
—Sí, amb una implicació brutal. El que és proactiva en la feina de saqueig és la connexió PP-PSOE amb IU.

Per què s’hi va implicar tant IU?
—No ens sorprèn. I per a nosaltres ara Podem a l’estat espanyol és la nova IU, una organització que no lluita per una transformació sinó pel seu propi poder. Han creat un nínxol molt interessant dins la partitocràcia, que és un bé finit, perquè els vots són els que són. IU sempre ha treballat per mantenir aquest nínxol, molt més que per no pas per fer qualsevol transformació. I, evidentment, si treballes en un nínxol comercial t’interessa treballar amb el més poderós, i en aquest sentit té molta lògica.

—IU es va intentar afegir, sense èxit,  a la querella contra Bankia després d’haver quedat empastifada.
—Sí, dos anys després. Nosaltres tenim més mala relació amb IU que fins i tot amb Bankia. Perquè les agressions que hem rebut d’IU i després de Podem a l’estat espanyol són més fortes que no les de Bankia, que de tant en tant ens truca per pressionar-nos per declaracions que fem. Però Bankia ho fa dins el conflicte que tenim sabent mantenir les formes. En canvi, l’advocat d’IU ens va agredir molt, ens deia que no existíem. I era al mateix temps responsable de moviments socials del partit. Una persona com ell, de moviments socials d’IU, considera que la gent que fa el cas Bankia no existim.

Per què IU va tenir interès a entrar com a acusació en el cas?
—Ells tenien un interès molt gran d’entrar-hi. Van fer una operació molt violenta per negar la nostra existència i també per controlar el seu dossier.

Dieu que també us sentiu agredits per Podem a l’estat espanyol?
—Hi ha gent amb bona fe. Però en el cas de Bankia, Pablo Iglesias no ha volgut parlar mai amb nosaltres, ha dit que nosaltres no sumem. I és veritat. Perquè ells tenen una visió estalinista, per la qual o ets del partit o no existeixes. I és veritat que no serem mai del partit. Ha comprat companys nostres per portar-los a les seves files, ha fet molta manipulació, i ha intentat esborrar-nos. Amb la mateixa actitud que IU.

Però amb quina lògica ho fa?
—Amb la de l’hegemonia comunista de tota la vida: si no ets del partit t’hem de fer fora. Com van fer fora els anarquistes entre el 1936 i el 1938. És la mateixa lògica del comunisme dogmàtic assassí: qui no està amb nosaltres és l’enemic a suprimir per preservar el nostre nínxol, i no per guanyar una guerra, com vam veure aleshores. I continua essent igual. El comunisme en la postmodernitat fa el mateix: no et mata amb el fusell, però et mata amb l’espai mediàtic.

Tampoc no té un discurs ideològic comunista.
—Per mi sí. En el fons és la mateixa operació que va fer el PSOE als moviments del final del franquisme, la cooptació per debilitar els moviments veïnals dient: veniu amb nosaltres i si no no existiu; ho va fer IU amb els moviments obrers; i ara ho fa Podem a l’estat espanyol amb el 15-M. El partit no té res de nou, és el Partit Comunista de tota la vida amb un format 2.0. Però també he de dir que Barcelona en Comú i En Marea són una excepció.

Quan vau decidir engegar el cas Bankia?
—Nosaltres érem al 15-M, on es va fer una anàlisi molt sana de la situació. Amb quin punt de partida i quins mínims havíem d’assolir. Democràticament, sense violència i autonomia de les institucions. Era el moment del rescat de l’estat espanyol, se’n parlava a tot arreu, l’època de la prima de risc pels núvols. I vaig pensar, com molta gent, que aquí hi havia d’haver responsables. I vaig començar a anar a les assembles de l’auditoria del deute, perquè volia auditar el cas Bankia, concretament: era la meitat del primer rescat. Vam constituir un grup i vam establir una metodologia d’acció; de tenir uns plans molt concrets per a qüestions concretes: necessitàvem diners, acusació, advocats, i amb un pla estructurat vam començar l’acció.

Vau obrir la bústia de la X-net per a recollir proves.
—Vam desenvolupar la nostra bústia, perquè de mica en mica ens anaven arribant coses.

I us va arribar un anònim que us deia: ‘Tinc una informació de molt volum…’ Sospiteu qui és?
—No. Pot ser qualsevol que treballés a Caja Madrid, de tota la cadena. Però nosaltres estem organitzats de manera que no ho podem saber. Encara que ens torturin. I millor no saber-ho.

Llegint el llibre, sembla que hagi de ser Enrique de la Torre, l’ex-secretari general.
—Pot ser, però podria ser moltíssima gent. I la protecció informàtica que tenien aleshores… Pot ser qualsevol treballador, des d’un informàtic a la secretària; qualsevol persona de dins.

Els correus de Blesa revelen unes pràctiques d’escàndol, però també una actitud increïble, de saber-se impune i invulnerable.
—És com amb l’esclavatge. No crec que ells pensessin que robaven. És com quan no consideres que una part de la població, o tota la població, sigui igual que tu. Ells són la gent que fa les coses i la resta de la gent és matèria primera. Xifres. A quants pensionistes hem extret diners enguany? Som matèria primera, com els números dels esclaus. Te n’adones quan veus que no entenen quin problema hi ha amb tot això que han fet.

Miguel Blesa.
—He llegit els vuit mil correus de Blesa mil vegades. I ell no parla gaire, no diu fem això o fem allò.

És el destinatari de tot.
—Ell té les seves coses, les seves caceres, els seus rellotges, els seus vins, uns diners per aquí, una gent per allà, uns amants.

Enrique de la Torre és l’executor.
—Ell hi gaudia.

De Guindos.
—Jo crec que De Guindos no és corrupte. Però surt tres vegades als correus de Blesa donant-los suport. No diu mai: què feu? Ell no els havia advertit ni amonestat mai. Ell apareix enmig del ball de les elits, dient-los que bé que us va amb les preferents. És aquesta mentalitat extractiva, que ell comparteix plenament.

I De Guindos hi apareix amb barrets diferents.
—És l’època en què era a Lehmann Brothers. I amb Price Waterhouse.

Els vasos comunicants.
—És que De Guindos i Rato són molt explícitament això. Quan Rato era ministre d’Economia és quan va preparar el terreny per a les preferents i després se’n va anar. Per això parlem de trama mafiosa, perquè és un disseny per a organitzar l’extracció de la matèria primera de la població. Això fan els governs. Una extracció de recursos per a redistribuir a la família. Ell feia la feina de preparar el terreny, després recol·lectar i després repartir. Però De Guindos no tenia aquella passió d’embutxacar-se coses, com els altres. Que això és un enigma: per què els Urdangarins i els Ratos, amb tots els diners que tenen, volen robar més?

Això passava amb tots els consellers i la directiva de Caja Madrid. La gran quantitat de diners que percebien, les dietes, les targetes…
—Només una reunió eren 1.350 euros.

Rafael Spottorno, ex-cap de la casa reial espanyola, també en surt empastifat.
—Sí, tants anys essent conseller del rei, oi? Va participar en tot allò, però s’oposava a les coses de més mal gust. Podem robar sense necessitat de fer coses de mal gust. S’havia oposat a coses molt extravagants, com donar diners per fer un film d’Esperanza Aguirre.

Fins que comença a esclatar tot amb la crisi.
—És que la baralla final entre ells no és per la crisi, és per la seva història de dotze anys. Viuen un drama paral·lel que no té res a veure amb la crisi. No pensen la manera de salvar el que sigui per la situació general, sinó que pensen en la seva història.

Malgrat l’enorme repercussió política, econòmica i social que tenia.
—Sí, però ells no eren unes ments brillants d’estratègia financera. Fins al judici no van arribar a fer l’associació de la responsabilitat que tenien en tot això. Perquè són com els nens que no saben quant valen els diners. No relacionaven allò que feien amb la crisi.

Veure’ls així no és una manera de perdonar-los? Mireu, no sabien què feien…
—És que crec que és un problema sistèmic. Perquè deixar unes persones incompetents en la majoria dels llocs de poder… La majoria dels ministres són incompetents, no saben res. Avui t’ha tocat el Ministeri de Sanitat, vinga. L’estructura sistèmica que permet a gent completament incompetent de gestionar la cosa pública o que fa impacten en més del 10% de la gent no és un problema d’ells, és un problema de nosaltres com a democràcia. Encara ens creiem els gurus, els senyors amb cueta que surten a la tele. Tenim un problema estructural que hem de corregir, perquè si no sempre arribarà el més grimpador, el més fotogènic i el que té amics a la tele.

Aquestes conductes que hem vist a Bankia també les hem vistes en moltes altres caixes.
—Perquè és una malaltia de la mena de democràcia que tenim. No en tenim prou que hi hagi gent menys dolenta o bona gent. Igualment hem d’estructurar un poder que sigui més controlable. L’origen de la corrupció són els partits. Són el motor de la corrupció. És l’estructura que tenen que no funciona. Tu has d’agradar al líder. L’obediència al líder és molt més important que qualsevol competència teva. Si ets competent i tens idees pròpies però no ets fidel al líder no arribaràs enlloc. Acaba tenint poder la gent mediocre, obedient. Als partits cal molta gent, i es creen xarxes clientelars, en què has de col·locar la teva gent. I això ja és corrupció. No dic que no hi hagi d’haver partits, però se n’ha de modificar l’estructura.

No hi veieu excepcions, en el sistema de partits actual?
—Sí. Jo crec que a Catalunya hi ha un fet diferencial en l’esquerra que té a veure amb els moviments socials catalans. El 15MpaRato no hauria prosperat si haguéssim estat a Madrid. A Catalunya els moviments socials funcionen en xarxa i amb respecte a l’autonomia dels altres; per això aquí sorgeix la PAH i a Madrid és molt complicat. A Madrid, fins i tot en els moviments socials hi ha aquestes relacions clientelars. Aquí poden conviure amb respecte mutu coses com els comuns, la CUP, Esquerra…

Aquests són els partits que veieu com una excepció?
—És complicat, perquè també hi ha responsabilitats en governs passats. Res no és perfecte, però la mena de convivència i de respecte dins els moviments socials és molt diferent de Madrid. Els únics atacs que vam rebre en el 15-M quan vam començar van venir des de Madrid: ens demanaven qui havia aprovat això que havíem fet a Barcelona, és a dir, l’acció pel cas Bankia.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]