06.08.2016 - 22:00
Als Jocs de Barcelona, aviat farà vint-i-cinc anys, el Comitè Olímpic Internacional (CIO) es va empescar la figura dels participants olímpics independents, els esportistes o equips que competeixen sense representar el seu Comitè Olímpic Nacional perquè no és reconegut encara o perquè se l’ha sancionat. Aquell estiu del 1992, cinquanta-vuit esportistes de la República Federal de Iugoslàvia (amb sancions imposades per l’ONU arran de la guerra dels Balcans) i de la República de Macedònia (encara no reconeguda pel CIO) van integrar-se a l’equip d’independents, sota la bandera i l’himne olímpics.
Des d’aleshores, hi ha hagut uns quants equips de participants olímpics independents, per causa de transicions polítiques, sancions internacionals… L’any 2000, per exemple, quatre atletes del Tímor Oriental van competir a Sydney en el període de transició del seu país a la independència; i el 2012, tres esportistes de les dissoltes Antilles Neerlandeses van poder participar en els Jocs de Londres, juntament amb el maratonià Guor Marial del Sudan Meridional, un país nascut un any abans i que no va tenir comitè olímpic propi fins el 2015.
Les Olimpíades de Rio tampoc en són una excepció. Nou esportistes de Kuwait, que té suspès el Comitè Olímpic Nacional des de l’any passat, han rebut el vist-i-plau del CIO per a participar-hi com a atletes independents.
Equip Olímpic de Refugiats
En aquests primers jocs a Sud-amèrica, tanmateix, encara hi ha un altre equip sota la bandera i l’himne olímpics. Per primera vegada en la història de l’olimpisme modern, i en resposta a la greu crisi de refugiats actual, el CIO va anunciar al final de l’any passat la intenció d’ajudar esportistes professionals que es troben en refugiats fora del seu país a arribar fins a Rio. ‘Estem preparats per donar suport a tots aquests atletes amb diners i entrenament, amb l’esperança que puguin fer realitat el seu somni de competir al nivell més alt’, assegurava al començament de l’any el manresà Pere Miró, director general adjunt del CIO i molt lligat al programa de Solidaritat Olímpica. Miró ha estat una de les persones clau en el procés de conceptualització i creació de l’anomenat Equip Olímpic de Refugiats.
Dels quaranta-tres atletes identificats en un primer moment per a formar-ne part, al final se n’han acabat seleccionant deu per a competir a Rio, seguint criteris com el seu nivell esportiu, l’estatus de refugiat verificat per l’ONU i la seva situació i trajectòria personal. Cinc són originaris del Sudan Meridional; dos, de Síria; dos més, de la República Democràtica del Congo; i un, d’Etiòpia.
Yusra Mardini (1998)
En una conferència de premsa al començament de la setmana, la jove banderera de l’Equip Olímpic de Refugiats, la nedadora siriana Yusra Mardini, va dir que l’equip que encapçalava volia representar els seixanta milions de refugiats que hi ha actualment al món. De fet, el seu periple per a arribar als jocs ja és ben representatiu de moltes persones refugiades. Després de deixar la seva Damasc natal i de passar pel Líban i Turquia, el setembre passat va pujar a una petita barca amb vint persones a bord més per mirar d’arribar a l’illa grega de Lesbos. L’embarcació hauria naufragat abans d’arribar a les costes d’Europa si no hagués estat perquè Mardini, juntament amb la seva germana i dos nois, van saltar a l’aigua i van arrossegar-la nedant fins a Lesbos. Al final d’aquell mes de setembre, les dues germanes ja eren a Berlín, on la nedadora va reprendre els entrenaments i on ha obtingut recentment el permís de residència.
Rami Anis (1991)
Rami Anis, també nedador professional a Síria, tenia vint anys quan va esclatar la guerra al seu país. Per a evitar que l’obliguessin a agafar les armes i arran de la terrible situació que es vivia a la seva ciutat, Alep, la família d’Anis va decidir de traslladar-se a Istambul el 2011, a casa d’un germà seu. L’octubre del 2015 va continuar el periple i va anar fins a Flandes, on va aconseguir l’estatus de refugiat i des del febrer passat s’ha estat entrenant. A Rio participarà en la prova dels cent metres papallona.
Yonas Kinde (1980)
L’any 2013 el maratonià Yonas Kinde va deixar Etiòpia, un país que considerava insegur i amb molts problemes polítics, per a mirar de començar una nova vida a Luxemburg, on ja gaudeix de protecció internacional. Des d’aleshores, compaginant-ho amb la seva feina de taxists, ha participat en moltes maratons i va assolir els estàndards classificatoris per a Rio en la de Frankfurt, l’octubre passat.
Yolande Bukasa Mabika (1987) i Popole Misenga (1992)
Els judokes professionals Yolande Bukasa i Popole Misenga són originaris de Bukavu, una de les regions més castigades per la guerra a la República Democràtica del Congo entre 1998 i 2003. Tot i això, es van conèixer en un camp de desplaçats a la capital, Kinshasa. Malgrat les dificultats, van aconseguir de tirar endavant les seves carreres esportives i van arribar a representar el seu país en unes quantes competicions internacionals. Durant els Campionats Mundials de Judo de Rio del 2013, precisament, Bukasa i Misenga van abandonar l’expedició del seu país i van demanar asil a les autoritats del Brasil. Acusaven el president de la federació congolesa de malgastar diners i de no donar als esportistes finançament per al menjar i el transport. A més, van denunciar que el seu entrenador els maltractava quan tornaven al Congo si havien perdut alguna competició.
Paulo Amotun Lokoro (1992), Anjelina Nada Lohalith (1995), Rose Nathike Lokonyen (1993), James Nyang Chiengjiek (1988) i Yiech Pur Biel (1995)
Els cinc atletes del Sudan Meridional integrats a l’equip de refugiats van deixar el seu país en plena guerra per la independència contra el Sudan. Tots ells van fugir del conflicte i de l’amenaça d’ésser cridats a agafar les armes i es van traslladar, alguns en plena infantesa, al camp de refugiats de Kakuma (Kènia), considerat el més gran del planeta. Tot i que el Sudan Meridional va aconseguir la independència el 2011, la inestabilitat al seu país els ha impedit de tornar-hi. A Kakuma, la majoria van començar a practicar l’atletisme i s’han beneficiat, recentment, dels programes d’entrenament esportiu de la Tegla Loroupe Peace Foundation.
Amotun, Nada, Nathike, Nyang i Pur no són els únics sud-sudanesos que participen en els jocs de Rio. Malgrat l’estat de guerra permanent que viu el Sudan Meridional, enguany per primera vegada el jove país africà participa en unes olimpíades, amb una delegació de tres esportistes.
Samia Yusuf Omar, l’altra cara de la moneda
El començament dels Jocs Olímpics arriba poques setmanes després de la publicació d’An Olympic Dream, la versió il·lustrada pel dibuixant alemany Reinhard Kleist del llibre Córrer cap a un somni, de Giuseppe Catozella. Totes dues obres relaten els últims anys de la velocista olímpica de Somàlia Samia Yusuf Omar, una experiència que contrasta tràgicament amb la dels deu refugiats seleccionats per a competir a Rio.
Yusuf Omar, que va representar el seu país a Pequín el 2008 en la prova de 200 metres llisos, va perdre la vida a la Mediterrània quatre anys després, com milers de persones més, intentant d’arribar a les costes d’Europa. En el seu cas, l’objectiu era de tornar a competir a les Olimpíades de Londres d’aquell 2012. El ‘comic’ relata el seu periple per Etiòpia, el Sudan i Líbia, abans de pujar a l’embarcació que la va dur a la mort.
