Entrevista a Mercè Ibarz Fotografia: Albert Salamé

Mercè Ibarz acaba de publicar L’amic de la Finca Roja (Tusquets), un llibre de pes que té títol de novel·la, però que és un assaig i ben bé podria ser un epistolari amb el seu amic de l’ànima, el seu brother, el valencià Carlos Pérez, malauradament mort massa aviat. Amb el fil que els uneix, l’escriptora ens passeja per l’obra d’alguns dels creadors més significatius de la nostra cultura del segle XX. Com a bona fusteriana, ho fa des de l’heterodòxia, amb un estil narratiu i provocador, que connecta amb la curiositat del lector. Sempre amb informació, sentit crític i un punt de vista personal. Amb aquest assaig narratiu, Ibarz és consolida com una de les veus essencials de la crítica cultural d’aquest país.

En l’entrevista parlem del llibre i l’estirem cap a l’actualitat fent emergir una València plena de talent o una Barcelona convertida en la capital de les boques tapades. Com ella diu, vida i art van sempre de bracet. I, potser per això, acabem parlant, entre moltes més coses, de les últimes diades, que són autèntiques performances dadaistes.

És un llibre molt recomanable per a qualsevol que hagi sentit una llambregada provocada per la cultura, sigui cinema, pintura, literatura… I sorprenent quant al gènere…
—És un assaig narratiu, molt personal, amb apunts de memòria pròpia, una celebració de l’art i la imaginació… Miro, investigo, comparo, imagino, però quan escric només compta la narrativa, les ganes de contar. Aquí conto més de vint-i-cinc anys de feina de crítica cultural i d’investigació com a entusiasta de l’art, el cine i la lectura.

Té títol de novel·la….
—… una novel·la sobre dos amics units per l’amor a l’art i uns quants artistes, que són els personatges principals. Sí, podria ser.

Parleu de la modernitat com a fusió entre art i vida.
—Sí, del tot. Completament. Si no és així, és que s’hi fa trampa…

Malgrat que no és cap epistolari, és com si ho fos. L’amic Carlos Pérez sempre hi és entre vós i el lector.
—M’agrada que es vegi així, un epistolari, sí, també. Carlos és l’amic que vivia a la Finca Roja, una illa de cases molt bonica de l’Eixample valencià. Encara li explico coses i riem, riem molt, amb Carlos el riure està sempre assegurat. Vaig fer durant vint anys cròniques d’art per al dominical de La Vanguardia i així el vaig conèixer, després vaig treballar amb ell fent una exposició sobre Buñuel a l’IVAM. Hi vaig aprendre molt, em va fer treballar de valent, ens vam fer molt amics. No sóc pas l’única que sent un gran enyor d’ell… Se’l troba molt a faltar: a València, a Barcelona, a Madrid, a Màlaga, a París, a Txèquia, a les Amèriques, arreu on va treballar, arreu on va fer amics i col·laboradors. Simplement sóc la primera a dedicar-li un títol, per les ganes de contar, de reviure’l i, així, rescatar mons. Carlos va ser cabdal en el primer IVAM, el bo, el no tocat per la corrupció pepera. Després se’n va haver d’anar i va passar al Reina Sofía, fins que va poder tornar a la seva València –va patir força per haver-la de deixar– i va seguir fent una feina magnífica al Muvim. Era una d’aquelles persones sàvies, erudites, divertides, generoses que acostumen a viure en un segon pla en moltes ocasions. Ara els més joves el comencen a recuperar a València, la seva València, que ell definia com ‘la terra de la modernitat impossible’. Al Centre del Carme, el Consorci de Museus li ha dedicat una sala. Segur que la Sala Carlos Pérez ens donarà
En el llibre dieu que ha estat una de les millors ànimes per acompanyar-vos. Descriviu molt bé la connexió que teníeu, una amistat vital i intel·lectual, creadora. Tenir això és una sort.
—Una sort infinita. Si us en voleu fer més idea, del seu món i la seva personalitat, llegiu el seu Buffalo Bill Romance, editat per Media Vaca, una de les grans editorials.

València, la ciutat d’en Carlos, hi és molt present. Fins i tot abans de començar definiu el concepte ‘València’…
—A València hi ha un talent i una creativitat que no se’ls acaben, molt, moltíssim. Només em va caldre llegir Fuster per a copsar-ho. Amb Carlos Pérez vaig entendre, a més, les falles com a concepte cultural de categoria: cremen i sembla que tot s’ensorri, però l’endemà de bon matí ja treballen en la falla següent, ja tenen la solució per al que només unes hores abans cremava… És meravellós.

Fotografia: Albert Salamé

L’amistat com a impuls creador tractada hi és també. L’art és veu sovint com un fet individual, però no és així?
—Em temo que ara es difícil de parlar d’amistat en el camp de l’art, hi mana massa el mercat i les polítiques culturals al servei de l’estat de coses dominants. Però en el desenvolupament dels artistes, ara com fa cent anys, l’amistat és capital: tenir interlocutors, contrastar vivències i provatures… I en els inicis de la modernitat els artistes s’havien quedat sense els mecenes anteriors i s’ajudaven entre ells. Quan l’art modern es fa institució, la cosa canvia, sí. Ara: l’artista com a geni individual, no, no és pas això… Picasso sense els 4 Gats a Barcelona i sense les seves colles a París no hauria estat el mateix Picasso.

El llibre té un punt de màgic per la capacitat de relacionar. Ho feu amb Torres-Garcia, Duchamp i Joan Salvat-Papasseit. Com hi arribeu?
—Ningú no treballa ni crea en solitari, el món és una cartografia de fets, aspiracions, creacions i desigs que passen al mateix temps aquí i allà, entre els uns i els altres, es coneguin o no, és ‘l’esperit dels temps’. Agafem l’any 1917: Salvat posa en marxa el seu periòdic, la seva ‘fulla de subversió espiritual’, Un enemic del poble; Torres es prepara a Terrassa, on mirava de fer la Bauhaus ibèrica, Mon Repòs, per fer els joguets que impulsarà a Nova York per educar les criatures modernes quan es va veure obligat a marxar de Barcelona; Duchamp presenta a Nova York un urinari en una expo en una galeria i arma un escàndol sobre la hipocresia cultural de les elits. Tres creadors honestos. Diferents i que alhora comparteixen molt: com fer més visible i ample el món modern, com fer-nos més autònoms.

També relacioneu Rodoreda amb Magritte, Dubuffet, Miró..
—És important saber que la pintura que va practicar la Rodoreda li va ser decisiva per a trobar la veu de la Colometa i les veus de tota la seva obra madura. És la Rodoreda que a París, després de les guerres, pinta. I ho fa veient exposicions: Klee, Kandinsky, Miró, Dubuffet, Michaux… Vaig fer una expo de les seves pintures i vaig poder confirmar-ho: els collages, aiguades i aquarel·les –no pintava a l’oli, en aquells anys era massa car– van ajudar enormement Rodoreda a trobar la seva veu definitiva.

De Rodoreda, n’heu escrit molt i ara hi torneu…
—Per insistir en l’obra plàstica, un aspecte que de moment encara no és prou considerat i que permet comprendre millor quina classe d’escriptora és. Trobo que encara no la llegim prou bé. Fa anys que miro de contribuir a una lectura més interessant, variada i moderna de la seva obra.

Per què no es llegeix prou bé?
—En els últims deu anys ha guanyat lectors que en absolut la veuen com una bleda: sobretot entre els escriptors, i això és fantàstic. Però la institució cultural segueix presentant-la massa sovint com una veu rància voltada de flors. Enguany mateix, el TNC ha fet una obra seva amb una posada en escena poca-solta, aberrant, d’esquena a l’humor corrosiu de la Rodoreda. Quina barbaritat.

Dieu que els anys cinquanta són fonamentals per a la seva obra?
—La Rodoreda imagina i treballa a finals dels cinquanta i en els primers seixanta en gairebé tots els títols que li coneixem, tots a la vegada. Fora d’aquells anys només escriu El carrer de les Camèlies, Quanta, quanta guerra… i els ‘Viatges’ del volum Viatges i flors. La resta, totes les novel·les, la va començar tota a la vegada. I prèviament, quan no podia escriure per motius diversos, feia poesia i pinta. Per això els anys cinquanta són els anys Rodoreda per excel·lència, perquè és quan més experimenta i treballa per trobar la seva veu de postguerra, que engega a partir del 1957.

A part de tot, el llibre per a molts també pot ser un regal per la descoberta de la pintora Ángeles Santos, que un dia va ser Angeleta a Portbou.
—La Santos, que va morir amb més de cent anys, encara és massa desconeguda, sí. Una pintora admirable. Estiuejava a Sitges de gran i potser tanta de la gent que li comprava quadres –va pintar sempre– no coneixia la seva obra de joventut. És esplèndida, la Santos jove. I la Santos gran és un misteri tan o més intens… És el personatge més fascinant del llibre, sens dubte. No perquè els altres no ho siguin, sinó perquè és una descoberta per a molts lectors, ho veig perquè alguns ja m’ho diuen.

Buñuel, Salvat-Papasseit, Rodoreda, Sales, Blasco Ibáñez, l’Equip Crònica formen part d’un tot?
—Són artistes que formen part de la nostra vida: l’art i la cultura no són sinó això, formes de la vida, ara i aquí, des del passat per al present. Si en vols treure més punta podem dir que fan un triangle que abasta l’antiga Corona d’Aragó… En tot cas, parlen del que jo mateixa conec, són ancestres.

La Corona d’Aragó, ara sí que m’heu tocat. És el vostre univers?
—Sense corona, ep, tu!, que sóc republicana… Simplement deixo que els meus temes flueixin. M’importa excavar en la memòria i l’obra d’artistes massa oblidats o, que si no ho són, com la Rodoreda i Sales, sí que són llegits de manera reductiva i d’una sola manera: el pensament únic

Escriviu que és un luxe que renunciem a l’Equip Crònica? En aquest capítol és on sou més reivindicativa. Per què s’ha ignorat tant la seva obra?
—La transició va relegar a l’oblit els Crònica, van ser un dels caps de turc de la nova política cultural del moment, quan la crítica d’art es preparava per fer la seva pròpia transició, al mateix moment de la mort del dictador. L’Equip es va desfer el 1981 per la mort de Rafael Solbes, però els seus últims anys van ser durs per a ells. Sí que és un luxe renunciar als Crònica, que van contribuir tant a fer nous públics i que en la seva obra radiografiaven el moment polític i cultural amb audàcia, posant el dit a la nafra. Com si ens ho poguéssim permetre: ens hem deixat colonitzar per artistes de renom internacional al ritme de les maniobres del mercat i dels museus d’art contemporani. Els Crònica haurien de tenir més pes, aquí i fora, del que, a poc a poc, van aconseguint al cap de quaranta anys. Podríem parlar de més artistes, però el seu cas és exemplar del provincianisme vestit de cosmopolitisme que ens domina.

I no ens n’adonem, de tant que fem l’esnob?
—Això.

Sou crítica amb Tàpies i els artistes oficials que no deixen pas.
—És un fet històric. Potser encara desconegut pel gran públic, però prou documentat.

També hi ha un moment que parleu de la crisi del Macba com a paradigma del món de l’art actual.
—Sí, la crisi del 2015 del Macba no s’ha tancat i, la veritat, no crec que això pugui donar res de bo. Va ser i és un paradigma de Barcelona com a capital del silenci: muts i a la gàbia, tapem les vergonyes sense dir ni piu.

Sales i Incerta glòria… Parleu de novel·la de postguerra més que no de guerra…
—Sales va escriure a la postguerra, i aquest és el clima que domina la seva novel·la. Sempre l’he llegit sencera, encloent-hi El vent de la nit, tal com Sales la va editar finalment. En aquesta última part sobretot el clima de postguerra és admirablement evocat, com un vòmit. També la part de guerra és un torrent i una confessió, però la part final ho és molt més. I és de postguerra sobretot per la llengua i per la forma que Sales li dóna: ho comparo amb la manera de pintar de Pollock: ficant-se ell mateix dins del quadre (foli), una tela enorme (moltes pàgines), deixant caure la pintura tal com raja mentre ell es mou i fins balla sobre el llenç-foli, omplint-ho tot de gestos amb tot el cos. Com un oceà en plena tempesta, amb onades que t’ofeguen.

Veure el film us ha ampliat visió?
—Villaronga ha millorat la novel·la! En molts aspectes així m’ho sembla. Com a bon artista de postguerra Sales escriu lluny de la idea de perfecció clàssica, no es preocupa de la sort dels seus personatges ni de la trama ni de res de tot això: l’important és dir, expressar, deixar anar els fantasmes. Villaronga se n’ha hagut de preocupar per força, dels personatges. Ha aixecat la carlana i l’ha fet un personatge esplèndid, molt més que en la novel·la. Posa en relleu així dues línies centrals de Sales, que la majoria dels seus comentaristes eviten: la força del desig que la guerra frustra –el tema major de la novel·la– i el correlat polític d’aquest desig frustrat, la idea d’un món nou i de revolució, que finalment es pot dir, com vaig escriure a VilaWeb, que és la carlana qui la fa… Villaronga ha girat la clau masculinista de la novel·la, el pànic sexual dels homes que Sales evoca i documenta molt bé.

Fotografia: Albert Salamé

Anem a don Vicent (Blasco Ibáñez). Ens descobriu que va fer de Menton un paisatge valencià.
—Villa Fontana Rosa, sí, a Menton, a la Costa Blava, un indret fascinant. El jardí, don Vicent el va fer decorar amb rajoles valencianes… És una casa gairebé en ruïnes, com una metàfora del mateix Blasco, escriptor de vida fabulosa i d’obra de fama internacional que avui recordem massa poc… Ara veig que al País Valencià miren de recuperar-lo, amb traduccions i tot al valencià. A veure què.

Sobretot és poc conegut aquest vessant internacional i n’ha quedat una imatge com esbiaixada.
—En efecte, sí. Som tan provincians que rebutgem els nostres cosmopolites i tot!

Al llibre feu un retorn a La terra retirada. Ho feu amb una reflexió sobre el paisatge…
—Com més temps passa i més estic per Saidí, que ara hi vaig força, més trobo que la dinàmica entre el camp i la ciutat ha variat de manera forta. Molt més forta que quan vaig escriure La terra retirada, i llavors ja ho era molt. Crec que el paisatge pensa i sent, no és un efecte estetitzant, forma part de nosaltres, permet conèixe’s i retrobar-se amb si mateix. Si ens el carreguem, com hem fet al camp i a la línia de costa, ens destrossem a nosaltres mateixos. El resultat és que els pobles agrícoles s’estan quedant gairebé sense paisatge, amb el clima alterat, i doncs sense referents. Així doncs s’estan inventant referents a ritme televisiu, alhora que coneixen una migració des de fa anys amb la qual no saben com relacionar-se, un trastocament social. Tot plegat fa que la dinàmica camp-ciutat sigui una altra: els desconcerts que vivim a les ciutats s’han esdevingut i s’esdevenen primer al camp. El món rural és el laboratori del desconcert urbà. A la costa deu de passar si fa no fa.

Quan acabo el llibre em ressona la presència del vostre pare. Hi és poc, en el relat, però hi emergeix amb Buñuel, Blasco Ibáñez i també en el paisatge de Saidí…
—El pare tenia una petita biblioteca que de menuda em va servir de molt, Blasco hi ocupava un lloc eminent. Era un pagès de talent i de curiositat viva. Em va ensenyar a llegir el paisatge, que vol dir bàsicament veure-hi com hi viu la gent, com els condiciona el clima i què fan amb els guanys del seu treball. No és pas poca cosa.

Dediqueu un capítol important al cinema català. L’enfoqueu amb una mirada diferent. Parleu de diferents èxits, això no és habitual.
—L’èxit en art és fer les coses, que les obres existeixin. El cine és l’art que més pateix per la submissió als resultats comercials, per com li va a taquilla. Si el cine és català, va i resulta que sembla que no hagi existit fins fa dos dies… Posem La piel quemada, de Josep M. Forn, del 1966. Com més la veig, més bona em sembla. Retrata de manera esplèndida, veraç i poètica la immigració del sud peninsular cap a Catalunya durant aquells anys i, en paral·lel, en una trama estupenda i una atmosfera visual moderníssima, els efectes del turisme europeu que xoca amb els locals i amb els migrants a la costa catalana (Lloret i Blanes). És una aberració cultural no considerar més el cine català perquè s’hagi fet, per tantes raons històriques, en espanyol fins fa quatre dies. El cine no és la literatura, no es defineix per la llengua en exclusiva.

Com és que vàreu fer la tesi sobre Buñuel?
—Pel mateix que dic tota l’estona de valorar el que és propi. Adoro Buñuel, de sempre, això ja era prou bona raó, i a més Tierra sin pan, film sovint conegut com Las Hurdes, ressonava en la meva memòria des dels temps dels cineclubs de quan vaig arribar a Barcelona. M’interessava el cine documental, llavors poc estudiat aquí. Vaig triar un film que no sols té una història difícil que no s’havia investigat –va estar prohibit pel govern de dretes de la república espanyola i la seva còpia original ha patit diverses censures–, sinó que transforma en cine qüestions polítiques, estètiques i socials que com a investigadora podia contrastar millor que si m’hagués posat a estudiar el documental, què sé jo, francès o britànic. M’agraden les obres de la terra: cada terra fa sa guerra i cada artista, també.

Gairebé tota la creativitat de què parleu a L’amic de la Finca Roja va relacionada sempre amb una efervescència política. Fins i tot en ple franquisme. Què passa ara, quan tota la revolta cap a la independència no té aquest lligam amb la cultura tan indispensable? Què passa?
—Però si les últimes diades, des del 2012, són performances dadaistes fabuloses! Ho escrit en articles i ho repeteixo. Unes performances que no es poden explicar per les regles de tres habituals, per més rucs que s’hi posin els comentaristes contraris i de vegades fins els partidaris, que no sempre adverteixen prou el potencial creador de tanta gent organitzant les mogudes de l’11-S durant tots els dies de l’any, any rere any. Potser és això, que l’energia creadora és al carrer i no pas als museus. Art i vida, una vegada més. Una altra cosa és si tot plegat donarà obres que puguem penjar al ‘museu de la independència’… O potser ja les dóna i no les coneixem perquè viuen als marges. Així és ara en tants aspectes i tants llocs del planeta: la creació viu sobretot als marges. Amb comptades excepcions, la resta acostuma a ser avui purament i simplement part del negoci.

Si voleu comprar el llibre ‘L’amic de la Finca Roja’ el podeu trobar a la botiga de VilaWeb

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]