Fotografia de Jordi Carreño
Fotografia de Jordi Carreño.

En un temps en què trobar restaurants, hotels, rutes i opinions de viatgers es pot fer amb un cop de ratolí a Google, pot semblar poc útil d’escriure, editar o comprar una guia turística abans d’emprendre segons quin viatge. Però de guies, com de tantes coses, n’hi ha de tota mena. I la ‘Guia sentimenal de l’Alguer‘ (Pòrtic) no és una guia qualsevol; és, de fet, i sobretot, això, sentimental. I pràcticament res del que s’hi diu no es pot trobar ordenat i explicat de la mateixa manera a internet. El poeta i coordinador cultural de la delegació del govern català a Itàlia, Joan Elies Adell, resident a l’Alguer, exerceix de cartògraf de la seva Alguer, amb una mirada, com diu ell mateix, ‘d’un català de Vinaròs que hi viu’.

Il·lustrada amb les fotografies de l’alguerès Marco Fiore i carregada de referències de poetes, escriptors i intel·lectuals que han descrit l’Alguer en el curs dels anys, la guia d’Adell, que parla en primera persona, és un viatge intens i reflexiu per ‘aquesta joia cultural i lingüística que és l’Alguer’. I no s’està d’opinar, d’analitzar i de traslladar al lector allò que l’Alguer ha estat, allò que és avui i allò pot ser en el futur, fins i tot, si cal, amb una mirada crítica tant vers alguns visitants catalans com vers els mateixos algueresos i les seves institucions. ‘És una ciutat amb molt passat i amb moltes potencialitats de futur, però amb un present poc clar’, explica en aquesta entrevista, en la qual parla de la llengua i de la identitat i, de passada, dóna algunes pistes per als viatgers més inquiets i curiosos que hi vulguin fer cap. La guia es presenta avui (19.00) a l’Espai VilaWeb, amb la presència de Josep-Lluís Carod-Rovira.

Per què ens fascina tant l’Alguer?
— Ens enamora perquè és el territori més allunyat, a l’orient, on s’hi parla la llengua catalana. Això el fa molt atractiu i curiós. És al mig de la mediterrània, en un lloc mig perdut i s’hi ha mantingut la llengua malgrat tot. Quan tracto d’explicar als sards què significa l’Alguer per a nosaltres catalans els dic que s’imaginin una illa del Carib on s’hi parlés sard. És una exageració, ho sé, però il·lustra força bé el sentiment.

Al llibre dieu que és com un mirall amb el nostre passat…
— Sí, i crec que és veritat, perquè moltes vegades nosaltres mateixos no ens acabem de creure que els catalans vam ser una nació molt poderosa a la mediterrània. L’Alguer és un reflex viu de la nostra història. I no només l’Alguer sinó tota l’illa de Sardenya són un reflex del que va significar la nació catalana a l’època medieval. Visites qualsevol racó de l’illa i no és estrany que dins d’una església perduda t’hi trobis un escut amb les quatre barres.

També dieu que l’Alguer és una illa dins d’una illa…
— Sí, i això no sóc jo que ho diu, sinó els mateixos algueresos i els sards. Una de les coses que més em va sorprendre quan vaig començar a viure a l’Alguer és que els algueresos no acaben de sentir-se sards com la resta de sards. I això no vol dir que no se sentin sards, sinó que se’n senten d’una manera diferent. És un sentiment profund i real. I Sardenya, que és una illa joan2geogràfica, té al seu interior petites illes lingüístiques, com l’Alguer, que és la més coneguda, amb el català, o Carloforte, on s’hi parla genovès.

Feu un repàs força exhaustiu de les relacions entre Catalunya i l’Alguer i relateu la sorpresa de diversos intel·lectuals quan comprenen que la llengua continua viva malgrat tot. Com s’explica aquesta supervivència lingüística?
— No deixa de sorprendre, perquè són gairebé dos segles d’incomunicació total i absoluta amb els altres territoris de parla catalana. Jo crec que s’explica per la naturalitat algueresa i pel fet que històricament el català era la llengua hegemònica, la llengua del poder. Era una llengua de dominació, de cultura i de superioritat respecte la dels sards. Fins a l’arribada de la modernitat, amb la televisió, les comunicacions i l’escola, el català era la llengua de prestigi. Amb l’arribada de la modernitat aquest prestigi es perd i l’adquireix l’italià. Aleshores es comença a perdre la llengua progressivament.

De fet, en un moment del llibre dieu que si no canvien molt les coses l’alguerès està sentenciat a mort…
— El que passa és que vivint allà veus que hi ha tantes coses que es poden fer en pro de la llengua i que no es fan que és molt fàcil pensar que la sentència de mort és propera. Però alhora veus noves oportunitats que et fan tenir certa esperança i em refereixo sobretot als joves i a una sèrie d’artistes que han entès i posat el valor la riquesa representa la llengua. Molts d’aquests personatges han conegut o fins i tot viuen a Catalunya i han sentit la necessitat de recuperar la seva llengua o la dels seus avantpassats, probablement perquè també s’han adonat que l’alguerès és una llengua que els pot permetre estudiar i conèixer millor la seva terra a través del català. Penso per exemple en Marcel Farinelli, un alguerès que viu a Barcelona. O en cantants com Claudio Sanna, Franca Masu o Claudia Crabuzza.

Darrerament hi ha hagut una certa revifalla pel que fa a la consciència lingüística?
— Sí, és cert. Hi ha una eferevescència artística que fa que artísticament i culturalment sovint ja no miren cap a Càller, sinó cap a Barcelona, de manera quasi inconscient. Tenen interioritzat que formen part d’una cultura més extensa. Això ha ajudat la llengua. I això sí que és més recent i és fruit dels últims vint anys per la presència de Ryanair i de la Grimaldi, que han fet que Catalunya fos propera culturalment però també físicament. El més curiós és que demogràficament la gent que té com a primera llengua el català es va morint, perquè és la gent gran, però alhora hi ha uns moviments artístics i culturals d’intercanvi i que no depenen només d’un o dos intel·lectuals i prou, com podia passar als anys seixanta, que fa pensar que no tot està perdut.

Ryanair ja se n’ha anat… Ara què?
— Bé, gran pregunta. Jo avui he vingut per primera vegada amb el nou vol d’Alitalia entre l’Alguer Barcelona i he de dir, mal que em pesi, que anava mig buit. L’aparició d’aquest vol ha estat una solució d’urgència que però no ha anat acompanyada d’accions de promoció. Crec que no se n’ha fet prou publicitat. És una situació d’una gran complexitat i a mi em costa d’entendre com és possible que una ciutat com l’Alguer, al nord de Sardenya, amb unes platges meravelloses, i en temporada d’estiu, estigui gairebé desconnectada amb Europa. Crec que és una suma de factors i que hi ha d’haver un repartiment de responsabilitats, perquè no és culpa només de Ryanair. Però amb tots aquests anys s’ha generat un pòsit d’intercanvi entre l’Alguer i els territoris de parla catalana que no es perdrà així com així.

‘M’he hagut de posar unes ulleres tant per a veure-hi de prop com de lluny’

Quin és el propòsit d’aquesta guia sentimental?
— L’objectiu és explicar l’Alguer amb els ulls d’un català de Vinaròs però que viu allà i se’n sent un més. No m’ha estat gens fàcil de trobar el punt de vista, el lloc des del qual escriure, perquè jo, a més, tinc un rol institucional a l’Alguer i calia gestionar molt bé tots els punts de vista, però un cop l’he trobat he gaudit molt. M’he hagut de posar unes ulleres tant per a veure-hi de prop com de lluny. Sobretot el que m’interessava era escriure un llibre per als catalans i no per als algueresos. El llibre vol ser un instrumentral bàsic per a moure’s per l’Alguer però amb elements que brindin els camins per adonar-se de la joia cultural i lingüística que és l’Alguer. Totes les preguntes que tantes vegades m’han fet catalans intento respondre-les amb aquest llibre.

No és una guia convencional, sinó, justament, sentimental…
— No tindria sentit haver fet una guia. Jo no en sóc un professional i a més volia ser una guia sense data de caducitat, atemporal. A banda, m’interssava acompanyar la meva mirada amb les mirades d’altres, com han vist l’Alguer els altres al llarg de la història, sobretot els algueresos.

En general, els algueresos són conscients d’aquesta joia cultural i lingüística de la qual parleu?
— No, no en són prou conscients. Sovint no s’adonen del tot que tenen una espècie en perill d’extinció i no saben gaire què fer-ne. No només per culpa dels polítics ni de l’estat italià sinó per una pèrdua de consciència de la importància que té la llengua per a la seva identitat. Tinc la sensació que quan la perdin, la llengua, s’adonaran que  deixaran de ser una gent especial i passaran a ser uns sards més o uns italians més, quan ara, tenint el català com a llengua pròpia, són una cosa diferent. Són més que un club, podríem dir!

— A l’últim capítol parleu de l’Alguer mínima com la vostra Alguer. Què és per a vos l’Alguer?
— És el lloc on s’hi tot va bé hi viuré molt de temps. Ha esdevingut la meva ciutat, tinc una filla nascuda a l’Alguer, de sang sarda i catalana, i per tant l’Alguer ja és casa meva. I en el darrer capítol del llibre el que tracto és de sintetitzar l’Alguer per a mi. D’entrada és un lloc de treball, on m’hi guanyo la vida. Però també és un lloc que jo entenc de la següent manera: és una ciutat amb molt passat i amb moltes potencialitats de futur, però amb un present poc clar. L’Alguer no sap què vol ser quan sigui gran. Vol ser una capital del turisme sard com va ser als anys seixanta? És evident que ara té serioses dificultats per a gestionar la seva capitalitat turística. Per una altra banda: és només una ciutat sarda? És una ciutat catalana? Des del punt de vista identitari no és una ciutat definida més enllà de les consignes. Crec que l’Alguer no fa prou sovint l’exercici d’aturar-se i pensar-se ella mateixa. Pensar-se profundament i a llarg termini.

‘És una ciutat amb molt passat i amb moltes potencialitats de futur, però amb un present poc clar’

Voleu dir que no aprofita prou la seva especificitat única?
— Sí, i em permeto d’explicar una anècdota que penso que és il·lustrativa. L’Alguer ha presentat la candidatura per ser la capital italiana de la cultura el 2018. I jo els he dit: ‘és una bona idea, però ja que hi som, perquè no aprofiteu aquesta inèrcia i us presenteu com a capital cultural catalana per al 2020 o el 2021?’. Els va sorprendre, no s’ho havien ni plantejat. Pensar-se com una ciutat també catalana en els fets concrets no els és fàcil, malgrat les consignes que repeteixen sovint.

L’Alguer com a capital cultural catalana seria una bona jugada!
— Jo crec que seria fantàstic. Però sovint miren Catalunya com a territori objectiu on captar turistes sense adonar-se que també poden oferir molt més. Com dèiem, no s’adonen com d’important és per a nosaltres. Ep, potser els estranys som nosaltres, el catalans! Però encara que fos així, nosaltres podem demanar-los que ja que són els més estranys d’una gent estranya, que som els catalans, poden oferir sense complexos aquesta potencialitat de sentir-nos a gust amb la manera de ser catalans tots plegats.

El llibre és una guia sentimental. Doncs fem una mica de guies sentimentals. Imaginem una parella o un grup d’amics  que passarà tres o quatre dies a l’Alguer aquest juliol. Quines tres coses imprescindibles els recomanaríeu?
— La primera pot semblar òbvia, però potser no ho és tant: passejar per l’Alguer vella al capvespre i contemplar la posta de sol, és una experiència gairebé mística. Els catalans no podem gaudir gaire sovint de postes de sol sobre el mar i potser els visitants no hi pensen, però les postes de sol de l’Alguer són espectaculars.

La segona?
— Anar al mercat a escoltar. El mercat del peix i de la verdura és el cor de l’algueresitat i allà s’hi sent molt alguerès a cada racó.

— I la tercera?
— Anar al barber, que és com tornar al passat, perquè les barberies són com tavernes, el lloc on s’anava fins no fa gaire a saber què havia passat al poble; n’hi ha moltes i són llocs on es parla quasi sempre en alguerès. El barber més conegut és l’Àngel Maresca, perquè a més de barber és cantant i és molt probable que a mig a tallar els cabells o al final de fer la barba, com diuen ells, tregui una guitarra i es posi cantar. I tot i que no m’ho has preguntat, recomanaria d’anar a l’Alguer a l’hivern o a la tardor, perquè la ciutat silenciosa i callada és especialment bonica. I, si em permets, encara que sigui obvi, recomanaria algunes platges com la de Llatzeret, que és la meva preferida, les Bombardes o Porto Ferro, on hi ha unes postes de sol també espectaculars. I el Cap de Caça, que és omnipresent, però visitar-lo i imaginar-se la història és una experiència única, perquè just allà és on els catalans vam guanyar una guerra duríssima, una batalla naval, contra els genovesos, i nosaltres no hem guanyat tantes guerres. Va ser la guerra que va significar l’inici de les nostres relacions amb Sardenya durant segles.

Al llibre hi ha un capítol dedicat a l’alguerès, amb unes quantes pinzellades sobre paraules i expressions que no tenen el mateix significat que en català central i que, a més, poden portar a equívocs, diguem-ne, divertits o eròtico-festius… Fem-ne un petit examen. Què passa quan diem quelcom tan barceloní com ‘maco’?
— En alguerès ‘maco’ vol dir boig! Un maco és un sonat o un imbècil. És una paraula d’origen sard. Tanmateix, actualment quasi tots els algueresos saben que quan un català de la península diu ‘maco’ es refereix a una cosa bonica, a una cosa bella.

A l’Alguer fer la punyeta és…
— Aquí s’ha de vigilar perquè a l’Alguer aquesta expressió manté el significat original: vol dir masturbar-se. Cal anar amb compte a enviar algú a fer punyetes.

I si enviem algú a la porra?
— La porra, en alguerès, és la trempera, concretament l’excitació de l’òrgan sexual masculí. Val més no enviar-hi ningú, en principi…

Però en canvi donar la porreta és…
— Donar la propina.

I esborrar?
— Esborrar vol dir ejacular.

I sonar?
— Sonar vol dir fornicar. Pots sentir dir, en sentit simpàtic, algú que diu: ‘Jo sonaria aqueixa minyona!’

Quines altres expressions de la llengua algueresa, per boniques o divertides, us han captivat?
— A mi m’agrada quan diuen: ‘me fa molt de plaier’, que vol dir ‘m’agrada molt’. O: ‘a mos veure’, que lògicament vol dir ‘ja ens veurem’ o ‘a reveure’. Potser escrites no sonen d’entrada tan dolces, però pronunciades per ells i amb el seu deix sard són delicioses.

Doncs això: a mos veure i bones coses.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]