‘Paga 3, emporta’t 4’, anuncia una cadena de paradetes de petards a Barcelona. L’oferta que fa doble mal: a la vista i a l’oïda. Podríem parlar de com juny rere juny la canalla ha de veure –i interioritzar– el mateix nyap sintàctic, perquè no és només d’enguany, però m’ho reservo per a l’article periòdic sobre la llengua que a cada bugada perd un llençol de llit king size. Anem, doncs, de cap a la polèmica: petards-punt-sí, petards-punt-no.

D’entrada, el bàndol dels petards-punt-no ja tenim les de perdre perquè, com en tota batalla amb foc i soroll, qui guanya és qui té la pólvora i la flama. No hi ha raonament que valgui davant d’un individu armat amb una bossa d’explosius de butxaca i un encenedor. El carrer esdevé seu. Els teus timpans queden a mercè de les seues sorpreses. Els teus recorreguts depenen del seu imprevisible radi d’acció. Quin plaer no deu donar un domini tal sobre les persones i l’espai públic… No voldria caure en l’argument fàcil del sadisme, ni voldria embolicar-me amb carrinclonades antropològiques sobre solsticis d’estiu, foc i tradicions. Simplement vull limitar-me a donar veu als que, cada Sant Joan i per motius evidents, són els grans silenciats de la festa: els que, dels trons, n’estan fins als trons.

Les persones a qui desplau el soroll no han de patir només per la lata que suposa. Si se’n queixen, també han de suportar l’actitud bullier dels qui en gaudeixen. La por dels petards –la molèstia, si ho voleu dir en ‘valent’– es considera una cosa risible, femenina, de titafluixos, i el ‘ho, ho, ho’ dels petarders una expressió de mascle dominant. Això passa en tots els àmbits on el poder d’influir sobre la por d’un tercer –el poder d’influir sobre un tercer– preval sobre l’empatia cap a aquest tercer. I l’empatia, ja hi tornem a ser: quan hom la reivindica provoca aquella mitja rialla burleta, perquè apel·la a aquella cosa tan incòmoda de la sensibilitat, que fa de hipi, de neneta i de figa-flor. Exagero, però no gaire. En una festa amb petards, té el poder qui es pren la llibertat d’intimidar l’altre. I en un Sant Joan, donar aquest poder a tothom, sense cap test psicotècnic que distingeixi sàdics, gamberros i psicòpates de –ara faig un extraordinari exercici d’empatia– sibarites de l’explosió controlada, és una crida a la temeritat.

Mireu: mon germà ha elaborat una fantasia que posaria a prova les intencions del petarder comú: imagineu uns petards amb auriculars. Que cadascú pogués gaudir del propi soroll al volum que li sembli, tot per a ell. La traducció a la realitat seria habilitar recintes insonoritzats perquè els petarders poguessin esplaiar-se entre els seus semblants. Orgies de pólvora amb totes les amenitats que el petarder més extrem pugui enyorar de la vida en comunitat: contenidors, papereres, bústies –ho, ho, ho–, balcons amb estelades, recreacions hiperrealistes de persones espantades, de nadons xisclant als bressols, gats i gossos vomitant de por, cadàvers d’ocells que, de nit, figura que havien fugit contra obstacles que no podien veure. Recreacions perfectes de tot el mal que els faci més plaer de provocar, i ja m’ho podeu cobrar als pròxims impostos. Si un petarder no s’hi avé, és que la intenció de la seva ‘festa’ era una altra: mortificar, fotre l’altre, atabalar.

No dubto que encara és aviat perquè triomfi cap solució respectuosa amb l’entorn i les diferents maneres d’entendre el gaudi, com tampoc no dubto que, de mica en mica, la cosa anirà cap aquí. Hi penso quan veig, cada vegada amb menys sorpresa, pares que calcen cascos insonoritzants a la canalla en ambients sorolloso-festius. Ja sigui per aguantar un festival de música, una traca de festa major o un correfoc. Els pares canvien, és el que vull dir. Els pares hòmens, per al cas que ens ocupa. Perquè el petardeig és una tradició que solen transmetre els hòmens, amb les lògiques excepcions que ho confirmen. Aquella cebeta que primer fa plorar i després fa tanta gràcia que espanti la germaneta, el gos, el gat, els coloms. No faig servir el gènere a la babalà. El nombre de mares que he vist incitar els cadells a explorar les possibilitats de la pólvora –i sé que aquí em jugo un inevitable women-also (‘les dones també’)– ascendeix a la xifra de (espremo el cervell): dues. En quaranta anys. I el nombre de senyores que he vist vagant de matinada amb petards-tro a punta d’encenedor –ho, ho, ho– ascendeix a (nyypmmmff): zero. Sóc tota orelles per a les excepcions, si us han de fer sentir poderosos. Perquè ja hem dit que això va de poder.

M’imagino que en el futur ens esperen més dones petarderes –perquè, com més va, més dones hi ha que faran de tot– i menys hòmens petarders, perquè l’evolució demostra que els hòmens cada vegada tenen menys necessitat de marcar territori amb fum, foc i soroll. Perquè, al final, cap gaudi de ningú no és tan important que justifiqui mortificar la resta. I amb més raó si una festa, per definició, vol dir xalar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]