Exterminisme, rendisme, socialisme o comunisme: els quatre escenaris dels robots, per a després del capitalisme

L’acceleració del progrés tecnològic fa real la possibilitat que bona part de la nostra vida sigui automatitzada abans de deu anys. Tot canviarà a una gran velocitat, des de la conducció de cotxes fins a la producció de la major part dels bens de consum, passant fins i tot pel periodisme (ja hi ha robots avui que fan notícies de meteorologia o esports). Però quin impacte tindrà això en l’organització social. Peter Frase, l’editor de la revista Jacobin, ho intenta entendre a través d’un llibre que està causant furor a Europa: Four Futures: Life After Capitalism.

Com serà la vida després del capitalisme? Però primer: s’acabarà el capitalisme? Frase diu que un món on les màquines faran la major part de la feina serà, per força, diferent. Un altre sistema. I afirma que la robòtica, l’automatització i l’omnipresència de l’intercanvi de dades ens encaminen a una societat nova, que no es podrà comparar amb el capitalisme. Una societat nova, però, que no necessàriament serà millor.

Frase crea quatre categories, quatre escenaris, cap als quals podria dirigir-se el món: extremisme, comunisme (un model diferent, però, de comunisme), rendisme i socialisme.

La primera possibilitat és la més dràstica: l’exterminisme. L’exterminisme seria una espècie de societat feudal amb la part més rica de la població refugiada en una mena d’enclaus amb pocs habitants i moltes màquines, que els farien funcionar sense gairebé necessitat de treballadors, i amb la resta de la població aguantant l’escalfament global fora de les zones fortificades dels rics i sense accés a la tecnologia que ells tenen. Diu Frase que el ‘gran perill de l’automatització de la producció en un context d’un món molt jerarquitzat i amb recursos escassos és que la gran massa de ciutadans esdevingui supèrflua pels interessos de l’elit’.

Una versió suavitzada d’això seria el rendisme. Per rendisme Frase entén un món que tindria grans oportunitats de produir riquesa per a tots però on ‘les tècniques per a produir abundància estarien monopolitzades per una petita elit’. Frase parla sobretot del copyright. Imaginem un món on hi ha robots capaços de netejar un edifici o de vendre en una botiga però el software que els guia és propietat de molt poca gent. Cada vegada que algú els fes servir caldria pagar pel seu ús però això seria cada cop més complicat si cada vegada hi havia menys feina, precisament perquè els robots l’ocupaven. El problema principal seria com impedir que la gent fes servir codi propi o pirategés el codi dels robots i Frase només veu dues possibilitats ben coneguda: una policia repressora molt forta o unes lleis de propietat intel·lectual draconianes.

Aquesta segona opció, però, podria derivar en un tercer escenari que Frase anomena socialisme. Si les tècniques per a produir abundància no estiguessin monopolitzades per una petita elit aleshores els beneficis d’alliberar la gent de la producció material podrien revertir en un redibuix complet de la societat i la forma en que funciona. En aquest sentit la transformació ecològica de tots els aspectes de la vida diària oferiria una gran oportunitat social i econòmica i hauria de ser una gran prioritat.

La quarta opció que Frase proposa és el comunisme. Però no el comunisme com s’ha entès fins ara sinó una espècia de comunisme primitiu que beuria de l’afirmació bàsica de Karl Marx: ‘de cadascú d’acord amb les seves habilitats, a cadascú d’acord amb les seves necessitats’. En aquest cas el treball dels robots hauria de permetre les bases materials per a crear una societat que anés més enllà de la pobresa, de l’escasedat i de la contaminació. Per això, però, caldria una enorme capacitat política i un consens molt ample, que sembla el més difícil d’aconseguir de tot.

Frase acaba el llibre explicant, però, que al final serà la gent la que crearà el món que voldrà i recorda que intentar aplicar velles receptes a un món tan canviat com el que viurem en deu anys sembla un intent condemnat al fracàs.