Robert Pershing Wadlow (Illinois, 1918-1940), conegut com 'el gegant d'Alton' ('The Alton Gian'), és l'home més alt de la història: feia 2,72 m. Tenia un tumor a la glàndula pituïtària que va fer que no deixés mai de créixer. Com haurien estat els seus llibres, si s'hagués dedicat a escriure, ell que veia la vida des d'un lloc tan poc comú?

Fa uns anys, quan buscava llogater per a un pis que tenim al Raval i en vaig fer córrer descripció, fotos i condicions del lloguer entre tots els amics, coneguts i saludats, vaig rebre un missatge d’un escriptor que no coneixia interessant-s’hi i demanant-me’n l’altura del sostre. A la línia següent m’aclaria que ell era alt i que abans de venir a veure’l volia assegurar-se que no hauria d’acotar el cap en passar per la porta. Va ser així com vaig saber que no, que aquell sostre nostre no era apte per a un escriptor d’alçada. Poc després el va venir a veure un editor també força alt i el va descartar pel mateix motiu. Ara al pis hi viu, des de fa un parell d’anys, una escriptora que és només una mica més alta (o menys baixa) que jo.

La setmana passada em va sorprendre una dada que corria per la xarxa: 1,92 m, l’alçada de Karl Ove Knausgård. No em va sobtar que fos alt, sinó que fos de domini públic quants centímetres d’escriptor noruec es passejaven pel centre de Barcelona el 27 de juny. Fins aleshores no m’havia preguntat mai des de quina altura escrivien els escriptors que llegia. I de cop i volta vaig tenir la necessitat de saber quants pams aixecaven de terra tots els escriptors que tenia a la pila de pendents per llegir. Jean Rhys, per exemple, és alta o baixa? Vaig mirar-me amb lupa totes les fotos que en vaig trobar a la xarxa, però a la majoria hi surt asseguda o en posicions que no permeten deduir quina alçada feia. Si la majoria de fotografies d’escriptors són només de mig cos, és potser perquè no n’hem de fer res, de si eren alts o baixos, o és per amagar-nos una informació que ens hauria fet llegir-los d’una manera diferent?

Tenen res en comú els escriptors que són igual d’alts? Per exemple, Cortázar era un centímetre més alt que Knausgård i Stephen King també. Com ho hem de llegir, això? S’escriu diferent sent alt? Entre Arthur Conan Doyle i William Faulkner hi ha vint centímetres de diferència a favor del primer, com seria El soroll i la fúria des d’1,85 m? Passaria del metre vuitanta Sherlock Holmes si el seu autor hagués fet 1,65 m? Com afecta la nostra lectura que Virginia Woolf sigui dos centímetres més alta que Marcel Proust, que feia 1,68 m? I saber que Charlotte Brontë no arribava a metre cinquanta per tres centímetres? Hemingway, Poe, Kerouac, Nietszche i Pessoa feien 1,73 m, mirem de trobar què tenien en comú?

He arribat a un punt que ja em pregunto seriosament si el fet de ser clarament alt ⎯o clarament baix o ni l’una cosa ni l’altra⎯ afecta de cap manera l’escriure. Jo que no sóc ni alta ni baixa, que em considero d’una alçada no destacable en cap sentit, crec que no m’he plantejat mai quina mida feien els meus personatges, per exemple, i no recordo haver escrit res sobre algú molt alt o molt baix, com sí que ho van fer els gairebé dos metres de Roald Dahl (feia 1,98 m) amb El meu amic gegant.

Ser alt et complica la vida: la majoria de gent que t’abraça et queda per sota la barbeta; ets el clàssic recurs a qui es recorre quan una cosa és massa amunt i no hi arriba ningú (ser alt i treballar en una biblioteca!); hi ha el que deia més amunt dels sostres baixos, que et deu condicionar molt a l’hora de buscar un lloc on viure o de visitar segons quins espais; també tens el problema d’encabir-te en un cotxe, i no parlem del transport públic, pensat per a persones de cames breus i pocs problemes de sociabilitat; als actes públics, has de seure sempre força enrere per no tapar la majoria dels assistents, que sempre seran més baixos que tu; toques a gairebé totes les piscines; et costa trobar roba a mida (i llit!); no et podràs relaxar mai dins de cap banyera; allò de la «talla única» sempre t’exclou; et passes el dia ajupint-te per sentir el que et diuen els altres des de sota o per sortir a les fotos… Imagino Cortázar, Dahl o King encabint-se al seu seient en un avió, llegint o escrivint amb les cames encongides durant tot el vol. Com s’escriu quan les cames no et caben enlloc?

Dahl escrivia en una butaca amb un tauló de fusta sobre les cames, tancat en una cabana diminuta que no podia visitar ningú. Pessoa diuen que escrivia dret, però no era pas dels més alts. No sé com escriu Knausgård, si en cap dels seus llibres dedica cap capítol o passatge a explicar com s’ho fa per encabir les cames sota una taula i concentrar-se a escriure. També em pregunto si Pierre Lemaitre és gaire alt, perquè el seu detectiu Camille Verhoeven és directament nan.

Em demano si cap d’aquests escriptors tan alts ha viscut mai gaire preocupat per les seves dimensions corporals; rellegiria Cortázar per intentar trobar-hi indicis dels seus cent noranta-tres centímetres; vull saber quant feien Perec, Calvino, Moravia, Henry James… Chrétien de Troyes! Necessito que em diguin des de quants centímetres m’escriuen Tavares o Zambra. Dedicaria totes les hores que no tinc a buscar traces sobre les alçades de tots ells als seus escrits. Hi ha hagut cap escriptor més alt que Dahl? I cap escriptora més baixa que la gran de les germanes Brontë? Sartre feia 1,53 m; Capote, 1,60 m; Twain, 1,74 m; Scott Fitzgerald i Rimbaud, 1,77 m; Victor Hugo, 1,78 m; Kafka i Whitman, 1,82 m; Wilde, 1,91 m; Cravan, 1,95 m… No puc parar de buscar alçades d’escriptors i anar-los endreçant del més alt al més baix per intentar descobrir alguna cosa, no sé quina, en l’ordre de la llista que me’n surt.

M’imagino reorganitzant la biblioteca segons aquesta dada, Brontë i Sartre a baix de tot, Dahl a dalt (perdó!). M’imagino les biografies dels autors a les solapes dels llibres incorporant-ne les dades físiques: quantes ratlles dedicaríem a descriure les celles de Moravia, els ulls de Perec, el bigoti-ganyota de Poe? M’imagino comentant les novel·les en funció dels centímetres que en fan els autors: «Si Sartre hagués escrit Tom Sawyer, no sé si la casa de Huckleberry Finn seria dalt d’un arbre.» No puc parar! I tot pels beneïts (hi he posat dièresi, malpensats) cent noranta-dos centímetres de noruec més retratats, en imatges i en paraules, de la setmana passada a Barcelona.

Un altre dia ja parlarem de literatura, que avui l’hem passada per alt.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]