L'escriptor Joël Dicker (fotografia de l'ACN).

Joël Dicker, suís de Ginebra, es va fer ric i famós escrivint la novel·la La veritat sobre el cas Harry Quebert. Era l’any 2012 i tenia vint-i-cinc anys. Ara publica El llibre dels Baltimore, que torna a tenir per protagonista el jove escriptor Marcus Goldman. L’autor manlleva el personatge de la novel·la anterior i s’endinsa en la seva infantesa i joventut. Fa de la vida familiar una vida d’acció i intriga. La mirada de nen o adolescent no coincidirà ben bé amb la realitat. D’aquest decalatge en sortirà el misteri que anirà enganxant el lector. A vegades, un pèl excessiu, Dicker t’atrapa, encara que t’hi resisteixis. Potser saltaràs unes pàgines, però continuaràs fins al final i quan acabis el llibre inevitablement enyoraràs els personatges.

Encara que Isabel Martí, de la Campana, la seva editora en català, ens hagi avisat, sorprèn l’afabilitat de Dicker. És tard i diu que abans de sopar vol córrer, però no demostra gens de pressa. És correcte. Es mostra proper i rialler. Fa respostes concises, que potser ha fet mil vegades. Transparent amb la seva joventut, es defineix com un home optimista, naïf i romàntic. Es nota que li agrada escriure i es mostra com un entusiasta una mica contingut, a qui l’èxit no ha robat el plaer de les paraules. No li agrada Amazon, defensa les llibreries i el que més li reca és acomiadar-se dels seus personatges quan acaba una novel·la. Quan arriba a superar les preguntes del déjà vu es lliura i explica que un dels seus secrets és afegir una mica d’exageració als fets i preguntar-se el perquè de les coses. A El llibre dels Baltimore els perquès fan que la infantesa i la joventut no siguin exactament un paradís perdut, o sí. La veritat, segons ell, no està en els fets, però això val més que us ho expliqui ell mateix.

El món dels cosins és un món ideal?
—Més que ideal és un món idealitzat. Són coses que hem viscut durant la infantesa i que recordem amb molta tendresa i nostàlgia i les deformem.

Les famílies sempre amaguen esdeveniments dramàtics?
—Per a mi escriure és imaginar vides més intenses i fortes que la realitat. La família forma part d’aquest llibre perquè hi ha molts personatges i molta vida que em permeten de desenvolupar bé la novel·la. Per sort, no totes les famílies tenen una vida tan dramàtica.

Però a la vida familiar passen coses que els nens no veuen…
—Sovint els nens tenen una família al seu imaginari que no és la real. Potser això passa perquè els nens estan protegits pels seus pares o potser perquè els infants tenen una visió molt naïf, en el bon sentit de la paraula, o una visió més maniquea sobre els seus pares, germans o cosins. De totes maneres, això li permet de fer una imatge del que després serà ell.

Sovint ens pensem que els altres tenen allò que nosaltres no tenim?
—Sempre hi ha una cosa que vols molt i que no tens i la projectes cap als altres.

Controlem la vida o ens controla la vida a nosaltres?
—Una mica totes dues coses, no tot ho podem controlar. Sempre hi ha la possibilitat, però, de reconduir les coses. Hi ha una frase en francès que diu: ‘Has obtingut tot el que volies, encara que no tens el que volies.’

Encara que a El llibre dels Baltimore sempre es parla del ‘drama’, els personatges no acaben mai d’estar molt tristos ni desesperats.
—Es veritat, això que dieu, però no revelem la trama de la novel·la.

He pensat que potser és perquè sou optimista.
—Sí, sóc molt optimista.

La història d’amor potser és una mica massa esquemàticament romàntica.
—És una mica naïf. Jo també sóc una mica així.

En sou conscient que aquest punt trastoca la resta de la trama?
—Hi ha un costat melindrós, una mica sentimental, que sí que és volgut. Com hi ha molts personatges i moltes situacions diferents, aquest to em permet de fer una frontera entre uns personatges i uns altres.

La felicitat és estar en pau amb un mateix?
—Sí, sí… Aquest llibre és molt bo i diu coses molt encertades, he, he… És veritat, estar bé amb tu mateix és una de les coses més importants de la vida.

Us ho van ensenyar els pares, això?
—No, la pau amb un mateix no es pot aprendre perquè te l’expliquin els altres, l’has de trobar tu mateix perquè es basa en la idea d’acceptar-te. Això és molt important per a ser qui ets.

Al llibre hi ha una crítica molt important al sistema educatiu nord-americà…
—Encara que la història passi als EUA, no és una crítica específica al sistema educatiu d’allà, sinó en general. Això pot passar a qualsevol país europeu. A França o Suïssa, que són països que conec, no tenen bons sistemes educatius. Ho havia estat, però ara lamentablement cada vegada són pitjors. És molt important tenir un bon sistema educatiu. A França, per exemple, ara han tret el llatí de l’ensenyament. És dramàtic. No entenc com poden haver fet això, si la nostra civilització i la llengua en ve directament. És una mala passada que es fa als estudiants. És molt greu.

Expliqueu moltes situacions d’assetjament a l’escola, de molta violència física.
—Això que passa ara és més greu que no allò que explico al llibre. En aquella època encara no hi havia internet i la violència era més física. Ara, però, vivim una època més violenta i dura. Parlo de les agressions per internet. Els nens són a la seva habitació i són agredits i amenaçats mentre els pares són a casa. Hi ha suïcidis… Hi ha alguna cosa que fa que aquests assetjaments siguin encara més violents que no els d’abans.

També retrateu professors realment estúpids… Fins i tot un personatge diu que un país amb un sistema educatiu tan dolent no pot ser una democràcia.
—L’educació és la primera pedra de tot el sistema. Si aquesta pedra és mal posada, tot el sistema trontolla.

Em pensava que éreu americà.
—No, sóc suís. Espero no haver-vos decebut.

No,  però com que les vostres darreres novel·les passen als Estats Units…
—Conec molt bé aquell país. Quan era nen passava molt de temps amb els meus cosins i la meva família, que vivien a Washington. Vaig passar-hi tots els estius. Quan vaig començar a escriure el cas d’Harry Quebert havia acabat el llibre Els últims dies dels nostres pares. Per escriure aquella novel·la em vaig haver de documentar molt. En canvi, quan vaig començar Harry Quebert tot fluïa sol, coneixia molt bé el fet de què parlava i podia fer-ho amb molta facilitat. Només tenia el límit de la meva imaginació. Totes les preguntes que em podia fer les podia respondre i això em va anar bé.

A la novel·la no hi ha res d’autogràfic?
—No hi ha res, només conec molt bé els llocs.

Sembla que hagi de ser difícil escriure sense referències autobiogràfiques i, a més, en un paisatge on hi ha la família, els estius…
—No, no, és molt més fàcil que no n’hi hagi, així tinc més possibilitats. Si parlés de mi, estaria molt limitat i no podria fer el que volgués.

Però les emocions d’un mateix sempre hi són?
—Les emocions no han de venir de la biografia. És l’art de l’escriptura o de la música o de la pintura que les crea.

A totes les famílies passa que hi ha bàndols com a la vostra novel·la. Els Montclair i els Baltimore sempre hi són, a la vida real. L’àvia sempre té un net preferit, sempre voldríem la mare del cosí…
—Són uns sentiments que floten. Sempre que hi ha més d’una persona passa això. És una regla universal. A mi m’interessa el joc de la veritat. Quan hi ha un accident de cotxe, hi ha dues persones que ho han vist i quan ve la policia una diu que el cotxe era vermell i l’altre que era blau. Jo vaig estudiar dret i volia ser advocat per això, les dues parts segur que tenen raó. Intentar veure quina part de veritat hi ha en cadascú és molt més interessant que dir ‘aquest té raó’. Es pot dir que sempre hi ha dues veritats.

Per als periodistes els fets són rellevants.
—Però els fets sempre poden ser compresos o interpretats d’una manera diferent. Per exemple, si tu ara em robes el moneder, el fet que jo ignori per què ho has fet canvia el punt de vista. Potser ho has fet perquè necessitaves els diners, o potser per una altra raó. És quan et fas aquestes preguntes que tot es torna més interessant per a l’escriptor.

Així el perquè és el motor de la vostra creativitat?
—Hi ha dos motors: el perquè i l’exageració. Quan parlo d’exageració vull dir exagerar una mica totes les coses com si l’escena no s’aturés mai. Per exemple, si hi ha una mainadera que té cura d’un nadó i quan els pares han marxat el nen es posa a plorar, ella li canta una cançó i el nen continua plorant, li dóna el biberó i el nen continua plorant i així…. És aquest petita exageració que fa que la història continuï… Si el nen acaba de plorar de seguida la història no continua. Hi ha d’haver l’exageració.

Sí, jo també hi veig com un ritme més accelerat en la narració, com una mica televisiu.
—No, això segons el meu entendre passa perquè jo deixo molt d’espai perquè el lector s’imagini moltes coses. Ben segur que tens una imatge clara dels protagonistes d’El llibre dels Baltimore. Però, en canvi, jo no he dit si són rossos o alts… Pel fet de no descriure en detall els personatges o les cases… o una habitació… el lector pot ser més creatiu. A vegades em diuen que sóc cinematogràfic, però jo crec que no. Faig molt poques descripcions, sóc poc concret.

Diria que la vostra escriptura fa la sensació de velocitat, com si la vida es precipités.
—És possible.

He llegit que quan vàreu venir per Sant Jordi us vàreu enamorar d’aquest dia del llibre.
—Vaig quedar-ne meravellat i sorprès. S’hauria de fer a totes les ciutats del món, que els escriptors sortissin al carrer i que fos tradició. L’alegria de la gent dóna molta energia. Va ser extraordinari. Cal fer servir això, és un fet realment particular de comunicació… És molt fort.

Però a l’hora de la veritat llegim molt menys que no els francesos o els suïssos.
—Llavors heu de fer dos Sant Jordi per any [riu].

El fet que hi hagi referències polítiques a la novel·la és per a situar cronològicament?
—Posar fets històrics em serveix per a donar un sentit de realitat.

Sabeu que Catalunya aspira a ser un país independent?
—Sí, i tant. A Ginebra això ha arribat. Penseu que Europa no és tan gran per a no saber què ens passa als uns i als altres. M’imagino que vols que et digui què en penso, però no ho faré perquè no és el lloc. De totes maneres, t’he de dir que els suïssos som autènticament federals. Totalment independents els uns dels altres, i quan veiem un estat molt centralitzat no entenem com pot funcionar. Et voilà

No, no us ho volia preguntar. Em conformo de saber que ho sabeu… Els llibres són més forts que la vida?
—Per a vós ho són?

A vegades… I per a vós?
—Crec que se subestima la literatura com un autèntic motor per a canviar algunes coses.

Vàreu guanyar el premi Goncourt dels instituts de secundària a França. Per participar en aquest premi heu de voltar per molts instituts. Us agrada?
—És molt més estimulant anar als instituts i parlar amb els estudiants que no pas segons quines trobades o entrevistes. Els joves parlen d’una manera molt franca. Participar-hi em va proporcionar moments molt particulars i gratificants. Els estudiants vénen perquè ho volen i fan preguntes sense voler quedar bé i no miren si et feriran o no. Són realment interessants.

Us comparen sovint amb Nabokov, Irving i Philippe Roth. Us agraden aquests autors? Quin és el vostre preferit?
—M’agraden molt Nabokov i Roth, però no conec tant a Irving.

Algun altre autor preferit?
—De la literatura francesa, sens dubte Roman Gary. Sempre m’ha interessat la literatura russa: Dostoievski, Tolstoi.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]