El monument al negrer

Aquests dies s’ha discutit si Colom ha de continuar enfilat al peu de la Rambla, i tímidament se n’ha tornat a parlar, de l’altre: un tros enllà, al capdavall de la Via Laietana, enmig de la plaça que du el seu nom, hi ha un segon monument que de tant en tant qüestionem. El van erigir el 1884 en honor d’Antonio López, primer marquès de Comillas, empresari i banquer, fundador de la naviliera Companyia Transatlàntica, del Banc Hispano Colonial i de la Compañía Tabacos de Filipinas entre altres empreses, primer protector de Jacint Verdaguer i sogre d’Eusebi Güell (un altre industrial i mecenes, el que ha donat el cognom a tantes obres d’Antoni Gaudí). I negrer. Sembla provat que l’home, després noble per la gràcia d’Alfons XII, va fer en bona part la seva fortuna a Cuba traficant amb esclaus.

I d’aquí ve, en resum, la polèmica, ja des del moment mateix que l’hi van posar. Per què mereix un monument el tal personatge? Es mereix que el recordem enmig de l’espai públic? Fa temps que m’ho pregunto. I he de dir que, contra el que jo mateix m’hauria pensat, he arribat a la conclusió que sí. Que el monument a Antonio López ha de continuar on és. Perquè ens faríem un flac favor si l’aterràvem i, així, desàvem el personatge a les golfes de l’oblit. Miro d’explicar-me només amb tres arguments.

El primer fa referència al valor del monument en ell mateix. D’acord, no és que sigui cap meravella estètica, per més que aplegui intervencions d’alguns dels artistes més significatius de l’època (des de Mestres fins a Verdaguer, amb el toc final, posterior, de Marès), però tampoc no és cap desgavell. Més aviat té la virtut, per a mi interessant, que mostra què es considerava que feia notori un personatge fa un segle i mig i com es reflectia aquesta notorietat: li dóna una innegable càrrega simbòlica que els seus elements metàl·lics provinguin de la fosa de vaixells de la naviliera de l’homenatjat, per exemple, o que se situés obrint la Via Laietana que ell va contribuir econòmicament a fer possible. Crec que el monument té, en aquest sentit si més no, un valor patrimonial no menyspreable.

El segon argument capgira els motius que se solen esgrimir per condemnar-lo: d’acord, Antonio López no va fer la fortuna netament i la seva activitat com a negrer no es pot excusar ni per raons de context (diuen que els traficants d’esclaus van fer bona part del negoci a partir del 1820, justament quan el tràfic va passar a ser il·legal). Però, estrictament, no es pot dir que fos cap excepció. Els historiadors relacionen amb el tràfic humà altres cognoms, alguns de no menys il·lustres (Güell mateix, Vidal Quadras, etc.), la qual cosa ens hauria de convidar a fer una mena d’acte de contrició: és cert que Catalunya va progressar com les nacions que més van progressar durant el segle XIX. Però ho va fer, també, gràcies a l’explotació de les Índies, i això incloïa el tracte inhumà d’altres éssers humans. Treure el negrer del carrer ens ajudaria, sobretot, a oblidar-nos d’aquests moments poc gloriosos del nostre passat col·lectiu. I això no ens ho hauríem de permetre.

I així arribem al tercer argument. Posem que acceptem que en ell mateix el monument és dipositari d’alguns valors patrimonials que el justifiquen. Posem que coincidim que seria més vergonyant fer-lo desaparèixer que deixar-lo com un testimoni que pot denunciar el que ens avergonyeix. Aleshores, no seria un repte més alt obligar-lo a dialogar amb les seves víctimes? No ens semblaria que les rescabalem millor? Vull dir que es podria crear un nou entorn per al monument que hi posi context i, lluny d’amagar el personatge, ens doni raons per a recordar-lo amb totes les contradiccions. Que són les nostres.

Aleshores, Antonio López, el negrer, mereix tenir un monument al centre de Barcelona? Ell potser no. Però a nosaltres sí que ens cal veure’l per a no deixar de fer-ne memòria. I, d’aquesta manera, si en som capaços, homenatjar no l’esclavista, sinó les seves víctimes.