Diego Gómez: ‘Les diputacions han de desaparèixer i els serveis que presten han de passar a les mancomunitats i als municipis’

És divendres a migdia i Diego Gómez (València, 1958) acaba una setmana carregadíssima d’actes i de reunions. Com totes, certament, perquè diu que duu el vestit de batlle sempre i a tota hora i no té pràcticament intimitat ni vida familiar. Però és que aquesta setmana ha tingut a Alzira la visita del president de la Generalitat i d’uns quants consellers. I fins i tot ha compartit un acte amb el cardenal Cañizares. Tot això va incorporat al càrrec de primera autoritat d’una de les viles reials del País Valencià. Gómez, que va ser durant vuit anys president de la Federació Escola Valenciana, diu que no s’esperava ser batlle d’Alzira, una ciutat que considera seua perquè, encara que no hi va nàixer, fa trenta-cinc anys que hi viu. Fem aquesta entrevista en un passadís de la Facultat de Filologia de la Universitat de València. Gómez hi ha assistit a una jornada sobre llengua i mitjans de comunicació organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. S’hi ha parlat de premsa en paper i de premsa digital, però no de ràdio ni de televisió. Tot un símptoma que, diu, s’ha de resoldre de seguida. L’Ajuntament d’Alzira prepara per a dissabte un acte per a celebrar l’adhesió a la xarxa de municipis de la Fundació Ramon Llull i per a demanar decisió al govern per a incorporar-se a l’Institut Ramon Llull. No és la primera volta que Gómez ho verbalitza. I així comencem l’entrevista, demanant-li pel diàleg que ell i el conseller Vicent Marzà van tenir dalt l’escenari dels Premis Ciutat d’Alzira.

—Aquell diàleg entre vós i el conseller Vicent Marzà va ser d’alt voltatge polític, però també emocional.
—Hi ha molta empatia entre Vicent i jo. Ens coneixem des de fa molts anys. Coneixia moltíssim son pare. Hem fet bicicleta junts tots tres i sempre li he tingut molta estima. Vaig dissenyar eixe diàleg per fer-li arribar la sensibilitat sobre la situació política del moment. Vaig utilitzar els llibres de son pare, Hem fet el Tourmalet i el conte ‘Sense perdre la calma’, per a explicar la necessitat de valentia política i com s’han d’incorporar alguns elements per a avançar.

—El conseller ho va entomar bé.
—Li vaig oferir de veure el meu discurs abans i em va dir que no. Crec que va ser un moment en què buscava la complicitat i l’emotivitat de tindre Vicent en un acte com aquell, essent jo batlle i ell conseller. De veritat, jo crec que Vicent és el millor conseller d’Educació que hem tingut de fa molt de temps. Crec que superarà Ciprià Ciscar. És una persona molt competent.

—En aquesta entrevista ja heu dit la paraula ‘valentia’. La diguéreu també aquell dia. Li falta valentia, al govern valencià?
—Som pràcticament a mitjan legislatura. Crec que ja hem demostrat, en un any i mig, que sabem governar, que sabem portar les finances dels pobles i de les ciutats i de la Generalitat, que sabem gestionar l’administració. Ara ja toca, amb els poquets recursos que tenim, dir que nosaltres farem possible el país que somniàvem, i que ja el farem realitat. Hem de començar. Si no, ens passarà la saó. Eixa és la realitat que jo volia transmetre.

—Es pot atribuir aquesta falta de valentia al fet que hi haja un fre dins el govern mateix?
—El fet de formar part d’un tripartit o d’una coalició obliga a cedir, a avançar, a concretar, a acordar. I, moltes vegades, a endarrerir les teues posicions. Jo ho entenc. Però repetesc que en el cas de la incorporació al Ramon Llull ja fa molts anys. Des que Escola Valenciana, Acció Cultural, les primeres ciutats, entre les quals Morella –on governava Ximo Puig– o Sueca –on hi havia Joan Baldoví–, es van moure, han passat molts anys. Ara és el moment de fer eixe pas, de demostrar la sensibilitat per l’estructuració cultural de la llengua comuna. De facilitar que la gent es trobe arrelada al seu país, al seu territori i que tinga eixa projecció a tot el món. Crec que és una manera de dignificar allò que Mavi Dolç volia explicar-nos quan ens reuníem amb ella al Ramon Llull o a la UOC. Hem de veure que el nostre govern fa coses que nosaltres volíem fa molts anys.

—Serà en aquests arguments que basareu l’acte de dissabte a Alzira?
—La idea és que el dia 26 la xarxa de ciutats per la Ramon Llull puga créixer i a la ciutat d’Alzira puga signar-se un manifest de suport a la demanda que la Generalitat estudie la incorporació al Ramon Llull. Enfilem-nos a aquest tren, que pensem que és el de la dignificació de la cultura pròpia, i aleshores diguem a la Generalitat que ha de conduir també el tren, que hi ha la possibilitat de fer moltes coses. I no ens hem de parar per la limitació política d’un moment o d’una tensió d’una negociació. La idea és que, en l’Any Ramon Llull, podrem mirar si al final fem públic un manifest de suport a l’Institut Ramon Llull i sobretot que ja estudiem la possibilitat d’incorporar-nos-hi.

—Encara hi ha gent que juga a confondre col·laborar en qüestions de llengua i cultura i projecció exterior amb, per dir-ho clar i ras, ‘ajuntar-se amb Catalunya’. Penseu que, sobre la incorporació o no a l’Institut Ramon Llull, encara hi falta pedagogia?
—Crec que eixa tasca d’explicar-ho bé ens cal des de fa molts anys. Sempre que hi ha hagut un intercanvi de projectes per a fer coses conjuntes entre el País Valencià i Catalunya, amb les institucions al darrere. S’ha fet molt d’amagat, amb molta precaució pel que diran. Jo recorde que quan treballava a l’assessoria de valencià, tenia relacions amb el Servei d’Ensenyament del Català, per a l’estructuració dels programes d’immersió lingüística, de creació d’estratègies pedagògiques comunes, en els programes educatius que es volien implantar, etcètera. I ho fèiem d’amagat. Hem de superar eixe moment. Tenim un govern que és d’esquerres i nacionalista. Hem de ser un poquet més agosarats. Deixar un futur un poquet més estructurat, més encarrilat. Parlem de normalitat, si hem superat el conflicte lingüístic, si entenem que parlem tots la mateixa llengua, que jo sempre dic que és el català que nosaltres anomenem valencià en honor a les frases d’Enric Valor. Tenim camp per a córrer. Com vaig dir al conseller, sense perdre la calma.

—Amb aquesta acció, per exemple, es posa de manifest que ciutats com Alzira i més capitals de comarca van convertint el municipalisme en una nova punta de llança, en un motor que estira i afavoreix accions de govern.
—La ciutat és l’ens més acostat al ciutadà. I, del seu alcalde, el ciutadà n’espera no tan sols que cada dia s’encenga la llum, que cada dia s’arreplegue el fem, etcètera, sinó alguna cosa més. N’espera que es construesquen unes infrastructures que són necessàries, una rodona, uns semàfors, una passarel·la per a travessar la CV-50 perquè la gent puga caminar, per exemple. La Generalitat, amb Mónica Oltra o Ximo Puig, que són referents, o les diputacions, no tenen eixa opció de visibilitat, d’espill on mirar-se els ciutadans. El ciutadà, quan vota Compromís, pot votar per Mónica Oltra, però el ciutadà d’Alzira vota perquè l’equip de Compromís fa coses per la seua ciutat. Sense oblidar eixe joc, jo estic al servei dels ciutadans, però estic al servei del meu país. Amb la militància en entitats associatives i participatives com Escola Valenciana, sempre he pensat que calia vertebrar aquest país, i les úniques que ho faran són les ciutats. I no és la ciutat de València, no és la ciutat d’Alacant, sinó les ciutats mitjanes que entenen el valor comarcal del país. I he entès que Alzira ha de ser la capital de la comarca de la Ribera del Xúquer i ha de ser referent del país amb una visió de construcció comarcal. Eixe és el repte de futur que tenim i que cal treballar. Una altra cosa és que tinga continuïtat a l’alcaldia, però durant aquest mandat vaig en eixa línia.

—El pla de comarcalització del país és un mite. Fa anys i panys que se’n parla.
—Als anys vuitanta, Toni Mollà ja parlava del valencià de la Safor i de l’estructuració necessària de les comarques centrals i en parlava en l’àmbit lingüístic, però n’hem de parlar en tots els àmbits. En el social, en l’administratiu, en l’econòmic. Per a superar la manca de transparència, per a lluitar contra la corrupció, per a afavorir l’eficiència dels serveis públics, la sostenibilitat del país, de les ciutats, s’ha d’anar a l’àmbit comarcal i a les mancomunitats. L’associacionisme que integra la visió municipalista o supramunicipalista, és la base de funcionament del país. I ho hem d’entendre. Hem de reforçar les comarques. Ja està bé de parlar de Ribera Alta i Ribera Baixa. És la Ribera del Xúquer i l’estructura econòmica i política és importantíssima. Dijous es presentava el programa ‘Primer pla’ del govern valencià per l’agricultura ecològica i es presentava a Alzira, però no perquè hi fóra jo, com a alcalde, sinó perquè la vitalitat de l’agricultura és a les riberes. Arròs, taronges, caquis… la producció ecològica… Hem d’anar caminant a favor de l’eficiència dels serveis, de la relació directa amb el ciutadà, de la solidaritat amb les ciutats. Això, si més no, jo ho veig claríssim. I Compromís també.

—I en el context de la comarcalització, què se n’ha de fer les diputacions?
—Crec que les diputacions han de desaparèixer. Han de desaparèixer i els serveis de les diputacions han de passar a les mancomunitats i als municipis.

—Aquesta és la posició de Compromís?
—Jo crec que va per eixa línia. Crec que hem d’anar caminant cap a eixa visió. M’identifique com a riberenc en solidaritat amb qualsevol poble des de Cullera al Perelló, fins a Torís… M’identifique amb eixa línia perquè tenim una anguileta que ens vertebra que és el riu Xúquer. Eixa és la vitalitat del poble. Tu t’identifiques amb el teu territori perquè hi ha alguna cosa del territori que t’hi identifica, que t’hi uneix, i eixa és la visió que tu pots traslladar com a representant públic als teus ciutadans.

—Penseu que serà fàcil de fer desaparèixer les diputacions, amb els interessos, amb els funcionaris, amb el pressupost que tenen?
—Haurem de començar a treballar en eixa línia. Pensar a transferir la feina que ara fan les diputacions a les mancomunitats i els municipis. No podem esperar tres legislatures més a discutir si són els reis o no les diputacions. Les diputacions presten servei als municipis, i què fem els municipis? Prestar un servei als ciutadans. Evidentment, és una corretja de transmissió, però no és necessària. Si arriben els recursos de l’estat o de la Generalitat directament als municipis o a les mancomunitats, funcionarem igual. Si ve una subvenció de la diputació, de categoria, però per què no em vénen directament els diners perquè jo els puga gestionar?

—Hi ha un altre mite: que les diputacions tenen més diners que les conselleries.
—En aquests moments no ho sé, però a principi de legislatura, era evident. Jo crec que les conselleries tenen diners, pocs, però en tenen, i el que vaig dir l’altre dia és que ens els gastem, amb trellat, però que ens els gastem tots…

—Parlem de Compromís. Quin és l’estat de salut de la coalició ara que ja ha passat un any i mig d’ençà que la majoria de primeres figures ocupeu càrrecs institucionals?
—Recorde una conversa amb Carod-Rovira quan Esquerra Republicana va pujar tant i va ocupar tants càrrecs a l’administració que es va desballestar el funcionament del partit. Crec que possiblement a Compromís en aquests moments li ha passat això. I en aquest moment hem de recuperar la base del partit.

—Quantes ànimes té ara Compromís?
—S’hi reconeixen tres potes que són Bloc, Iniciativa i els Verds. Però n’hi ha una altra que aguanta la taula, que són els adherits, la Gent de Compromís. Jo sóc en eixa pota. Jo pensava que era l’única manera de poder aglutinar molta més gent fent més potent eixa taula. Pensava que era el rent que faria pujar el pa. Però crec que no s’ha aconseguit encara. Crec que hem col·locat el pa en el forn i encara no l’hem fet pujar. Hem de tenir-ne molta cura. Cal fer encara molt de treball polític dins la coalició per a poder sumar i estructurar eixa alternativa política al Partit Popular i al PSOE. Ens trobem en un moment importantíssim per a poder fer eixe bot qualitatiu. Aleshores, som-hi, no?

—Actualment, quin sector de Compromís és l’hegemònic? El més nacionalista? El més esquerranós? Ni l’un ni l’altre?
—No ho sé. A la pràctica crec que el valor important de Compromís ha estat Mónica Oltra. I també Enric Morera, que va fer una feina importantíssima i ha sabut desmarcar-se’n i ara fa una gran feina a les corts. Mónica té poder de decisió, és la vice-presidenta. És qui ha de fer de pont entre Compromís i el PSOE. Però, per una altra banda, dintre del Bloc hi ha pesos pesants com ara Joan Baldoví. Tota la tensió que hi hagué en l’últim congrés s’ha de superar.

—Qui en té cura, ara, del pensament polític de Compromís? Hi ha gent treballant les idees del valencianisme polític del futur?
—Tal vegada eixa seria una de les mancances. Crec que en aquests moments Compromís està molt capficada en la gestió del dia a dia. La gestió municipal, de les institucions, de la Generalitat… I oblidem la necessitat de suport de les bases a aquesta acció política. No podem desfer les executives comarcals, no podem deixar d’atendre les necessitats de les comarques, de les ciutats, dels pobles… La gent ha de visualitzar Compromís, no solament amb el seu alcalde, amb la seua vice-presidenta, amb el seu conseller, sinó com a projecte. I això o ens activem o possiblement ho pagarem. Perquè podem tenir l’ocasió de fer un projecte per al país, de recorregut mitjà. Hem començat ara i si no tenim una formació darrere, amb una renovació, serà difícil. Quan érem en l’oposició, les sectorials funcionaven, la gent aportava idees, però ara ens hem encallat. Hem de reaccionar.