Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

El president Puigdemont va fer una conferència a Madrid fa un parell de setmanes; el fet que hi acudís molt poca gent indica de manera força gràfica que certs missatges arriben amb dificultat. Dit d’una altra manera: a certs missatges se’ls posen impediments perquè arribin a la gent.

Veritablement, crida l’atenció quanta gent se solidaritza amb nombroses causes i, pel que fa als catalans, quanta gent calla, en el millor dels casos.

Suposo que hi ha més d’una raó que pot explicar el que ens passa, i hauríem de revisar per què els qui ara no són sota la nostra empara han optat per no obrir la boca. Deixem de banda (els elefants no volen) aquells que es manifesten amb desdeny, insults i mofes cada vegada que han d’opinar sobre el que passa a Catalunya; sigui un particular, una entitat política, un mitjà de comunicació… No mereixen ni la més breu visita.

Hi ha un segon grup, gran, que als catalans us nega a priori el dret a decidir –això sí, amb respecte i arguments–, però que pot estar disposat a parlar i a debatre. I també hi ha un tercer grup, molt més petit que el segon, que us reconeix aquest dret, però que ha decidit de no activar-se perquè es considera a si mateix en minoria. Aquests, quan han optat per activar-se, han hagut d’aguantar que els miressin malament els companys de feina, de grup i de claustre, fins al punt de negar-los la paraula.

La tasca principal –però ara ja és tard– consistiria a fer que molta gent del segon grup es traslladés al tercer, amb l’objectiu que els d’allà no se sentin tan sols. El segon grup és molt heterogeni, i no hi ha una única fórmula que es pugui fer servir per a tractar amb ells. Que la feina és àrdua està assegurat, i potser moltes vegades et preguntaràs a tu mateix per què has agafat aquest tren, podent-te haver quedat tranquil·lament a casa. Però, altres vegades, igual que la bona llavor germina en terreny adobat, els esforços realitzats han donat els seus fruits.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Els catalans no som qui per a explicar-vos als bascos què és la guerra bruta. La vostra experiència, sobretot a partir de la creació dels GAL i la seua campanya d’assassinats, té poques comparacions possibles al món. Que ningú interprete, per tant, això que diré ara com cap intent de comparar el que passa ací amb allò. Seria una falta de respecte que no cometré mai. Però, feta l’excepció, cal començar a dir que el Principat va vivint també el seu propi episodi de guerra bruta, al voltant de l’anomenada operació Catalunya. I aquests dies, PP i Ciutadans han tancat de males maneres a Madrid la comissió d’investigació sobre aquesta operació, mentre al parlament català hem viscut unes compareixences de testimonis que han dibuixat una campanya que està, sens dubte, fora de la llei del poder profund d’Espanya.

L’operació Catalunya va ser activada de manera molt especial per l’anterior ministre de l’Interior espanyol Fernández Díaz, amb la col·laboració de l’anomenada ‘policia patriòtica’ i d’un sector de la justícia i dels mitjans de comunicació. Ells han inventat proves contra polítics catalans, i a Madrid també contra Podem, han mogut il·legalment diners i informació, han falsificat proves per filtrar-les a la premsa i han aconseguit que alguns estaments judicials actuen al dictat del poder executiu, violant per complet la separació de poders que se suposa que ha d’existir en democràcia.

Alguns dels relats que hem sentit explicar sobre les seues activitats són simplement esgarrifosos. I plantegen un debat que em resulta particularment estrany. Això que passa no afecta només Catalunya o el País Basc sinó el conjunt de l’estat. Com és possible, doncs, que se senten tan poques veus des d’Espanya denunciant el que passa i exigint responsabilitats? És un silenci realment inquietant.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]