Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La decisió del PNB de donar suport al pressupost del PP espanyol no es pot dir que haja caigut gaire bé per aquí. Molta gent entén que els jeltzales, al cap i a la fi, s’han prestat a una maniobra que té molt a veure amb Catalunya. Han donat un exemple de com es porta un bon autonomista espanyol. Un diputat independentista català, diria que una mica enfadat, m’ho resumia l’altre dia dient que el PNB ‘s’ha prestat a fer de pastanaga’. El pal són les pressions judicials i la repressió contra les institucions catalanes, la pastanaga és treure uns milions de més al concert. L’esquema: si abandoneu la independència, sereu feliços.

La premsa espanyola, especialment, ha llegit l’acord en aquesta clau, sens dubte. Les portades dels mitjans més ultres, contra el que era d’esperar, no han clamat pels diners que es quedaven els nacionalistes bascos sinó que han remarcat que el PNB no havia posat en joc ni l’autodeterminació ni cap mena de reivindicació política. Ha estat, diuen, un acord net. Diners per aquí, favors cap allà.

He seguit per Berria la polèmica que s’ha obert al País Basc arran d’aquesta qüestió. Entenc que una part de la societat basca s’ha molestat amb la ‘conxorxa’, com defineixen ells mateixos, com a costa de la quota. Però m’ha semblat que al costat d’aquests, hi ha uns altres que s’han alegrat, i molt, amb la jugada. El PNB ha aprofitat bé el vent per inflar la seua vela. Una altra cosa és la direcció en què pot navegar.

He de dir-te, però, que més enllà de la polèmica m’ha entristit la reacció d’alguns catalans que aprofiten qualsevol argument per carregar contra els bascos i això que anomenen ‘basquitis’. Lamente que se servesquen dels tòpics quan la societat basca ha donat recentment tantes proves del seu suport al procés català.


Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

El que hem vist aquesta setmana, l’acord PP-EAJ, no ha fallat el ritu. S’han donat, efectivament, tots els passos que solen acompanyar aquestes escenificacions. En primer lloc, es va posar el llistó alt: ‘Qui vulgui un acord amb nosaltres haurà d’aconseguir un consens sobre la nostra agenda política i la nostra agenda econòmica’, va declarar el representant dels jeltzales quan Rajoy encara no era president del govern d’Espanya.

Després, ens van comunicar que les negociacions anaven molt malament i que l’acord pintava molt difícil. I més endavant, que només una intervenció de Rajoy podia salvar l’acord.

Finalment, els jeltzales han aconseguit l’agenda econòmica, però no hi ha cap rastre de l’agenda política: el compliment de l’estatut, l’autogovern, un acord amb el govern espanyol per posar fi a les conseqüències del conflicte (política penitenciària)…

El PNB no troba pas que no aconseguir res en l’agenda política tingui cap preu sociopolític per a ells, perquè, segons la seva anàlisi, la majoria d’aquest poble encara no és favorable a començar un procés d’independència. Per tant, això no els és cap preocupació.

Els jeltzales, doncs, s’han mostrat extremadament satisfets amb l’acord, i sembla que se’ls ha oblidat, una vegada que la conjuntura ha canviat, amb quina facilitat oblida Madrid aquesta mena de compromisos.

‘Aquest acord ens dóna l’oportunitat de conèixer-nos millor’ ha arribat a dir Ortuzar aquesta setmana. Una declaració que seria vàlida si l’acord l’haguessin aconseguit amb un partit polític del Japó, però no amb el president que, en l’anterior legislatura, va ser l’artífex del més profund menyspreu que s’hagi mostrat mai a un lehendakari basc.

En definitiva, que els jeltzales continuaran aconseguint millores econòmiques de Madrid, que no és poc, però aquest camí és molt curt. Perquè, què més poden aconseguir de Madrid, sense que es trenqui Espanya? I, doncs?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]