Carme Torras. Foto: UPC

Carme Torras Genís (Barcelona, 1956) presenta un perfil que, si hagués nascut a Florència fa cinc segles, en diríem renaixentista. Llicenciada en matemàtiques, doctora en informàtica i professora d’investigació del CSIC a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC), on dirigeix un grup d’investigació, també és escriptora. En l’àmbit científic, ha escrit llibres i articles sobre models neuronals, visió per computador, intel·ligència artificial i robòtica, que li han valgut nombrosos guardons. És membre electe de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, entre més institucions. Però la seva trajectòria literària no es queda enrere. Pedres de toc (Columna, 2003) li va valer el premi Primera Columna, mentre que Miracles perversos va obtenir el Ferran Canyameres i el va publicar a Pagès el 2011, la mateixa editorial on ja havia publicat La mutació sentimental, premi Manuel de Pedrolo de ciència-ficció del 2007. I ara acaba de publicar Enxarxats (Males herbes). De fet, és membre de l’AELC i de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia i ha publicat també relats esparsos en diferents antologies i revistes. Es dedica a explorar les repercussions socials i ètiques de la robòtica i les noves tecnologies.

—Per què publicar aquesta novel·la ara, en aquest moment?
—Perquè veig que la gent està molt enxarxada. La novel·la explora les possibilitats de gran desenvolupament que permeten eines com les xarxes socials. Hi hem abocat tot de continguts i a mi em preocupa com ho podem fer per fer aflorar tot el talent que hi ha i com disminuir els efectes negatius. Com que és un mitjà molt distribuït, és molt difícil de preveure per on anirà, que és un dels temes que m’interessava tractar, el de la predicció. També m’interessava el de la responsabilitat, i en aquest sentit he hagut de documentar-me molt.

—Hi ha, doncs, una passió per la predicció.
—És clar, ens dediquem a abocar continguts i els analitzem per poder fer extrapolacions. És el que es fa amb l’anàlisi econòmica i la predicció de dades. A la novel·la plantejo què podem fer amb el nostre llegat, i des del punt de vista digital, podem optar pel suïcidi digital o per la immortalitat. Hi ha empreses que es poden contractar i que continuen responent a preguntes o atorgant likes en funció dels comportaments fets en vida fins al moment. També hi ha la figura de l’hereu digital i la del marmessor digital, algú que pot gestionar les nostres xarxes una vegada morts.

—És a dir, amb les xarxes hem aconseguit la immortalitat.
—En el llibre en parlo perquè em preocupa què deixem a les generacions futures. Normalment, llevat que siguis algú amb una trajectòria espectacular, et mors definitivament al cap de dues o tres generacions, quan ningú no et recorda, i ara, en canvi, pots ser recordat eternament. I no dic que això sigui bo. Ni dolent, necessàriament.

—Heu parlat de predicció i heu posat l’exemple econòmic. I no sé si és que no l’encertaren gens o sabien que venia la crisi i no els van escoltar o sabien que venia la crisi i no ens ho van dir.
—Mireu, totes les prediccions van afinant més i més a mesura que els models de predicció són més acurats. Fixeu-vos en les climatològiques, ara l’encerten molt. En tot això de les prediccions, m’interessa el tema ètic i també el component ètic de la informàtica i de la robòtica i com desenvolupar un impacte social bo i regit per bons principis. En això, ja hi som i hi ha força polèmica i debats.

—M’imagino que aquesta part més humanista no és la que més interessa la indústria i potser tampoc la ciència, o m’equivoco?
—Doncs, en els darrers dos o tres anys, ha començat a haver-hi debat en els congressos de robòtica. No hi tenia cap mena de cabuda, però ara els debats ètics i d’impacte social se solen fer en les sessions obertes al públic general. El 2013, en el fòrum general de robòtica, ja hi va haver un gran debat per la introducció de comitès d’ètica en la robòtica.

—En el vostre llibre heu proposat un possible programa de robots a l’aula.
—I funcionen. Són més a prop dels nens amb dificultats, els estimulen i aconsegueixen treure valors dels nens estigmatitzats. El robot a l’aula sap conduir la dificultat del nen per convertir-la en una cosa positiva. Els robots són estimuladors familiars o socials i han d’estimular les capacitats, però només han de ser un afegit, en cap cas un substitut afectiu, això és molt perniciós. Jo volia mostrar les seves utilitats i els seus perills.

—La classe mitjana –si és que mai n’hi torna a haver– conviurà amb una certa rapidesa amb robots, o això encara és molt lluny?
—Potser no veurem el majordom perfecte a imatge nostra de tipus humanoide, això costarà molt, però sí que tindrem robots de certa potència amb capacitat de bellugar-se i amb implicació, i això ho veurem. Ens permetran regir algunes tasques a distància i tindran braços per a fer coses. Serà una plataforma senzilla, un electrodomèstic sofisticat al qual podràs donar ordres. Això, al Japó, ja es comercialitza, potser amb massa funcions afectives que substitueixen els humans, com ara la d’explicar el conte als nens abans d’anar a dormir als nens. No volem això, volem un robot que ens doni autonomia com la que ens va proporcionar la revolució de la rentadora o el rentaplats.

—Però si hi ha gent capaç de tenir empatia amb la seva thermomix…
—Aquest és el gran perill, que les persones els agafin massa estima. Per això, entre les regulacions de la robòtica a la Unió Europea s’han definit sis grans regles per a la robòtica social. Una d’aquestes regles és no fer els robots amb forma antropomòrfica, si és possible, precisament per a evitar confusions entre els sectors més vulnerables, com són els nens i les persones grans, que no han de poder sentir-se mai enganyats pels robots, perquè aleshores s’alteren els paràmetres afectius.

—Al llibre també heu inventat la Glob, una mena d’internet i de xarxa social paral·lela.
—Sí, per a vetllar pel bon ús de la xarxa. Penso que hi ha unes responsabilitats informàtiques importants i que qui ha creat internet ha de tenir responsabilitat en la criatura, perquè amb cada programa que es fa es contribueix a una cosa i, si no va bé, s’hauria d’eliminar. Per això creo aquest clavegueram que fa que s’eliminin entre ells, i per això l’Spider vetlla pel bon desenvolupament de la xarxa.

—Tornem un moment a alguns dels aspectes formals de la novel·la: heu decidit d’escriure també una novel·la de campus quan estàvem acostumats a llegir aquesta mena de ficcions ambientades en el camp de les lletres. I ho heu aprofitat per a carregar les tintes!
—Jo no la veia tan dura fins que els lectors no ho han dit. Però quan fas literatura has d’evitar que hi surtin famílies felices, i hi ha d’haver interès i marro. El campus que descric no és el que ens trobem cada dia, sinó que hi ha un cúmul de situacions particulars, la qual cosa no vol dir que no hi hagi moltes coses criticables. De totes maneres, l’objectiu és desdibuixar la línia del que es fa i del que serà el futur. Per això hi ha aquestes ambivalències temporals i tot d’elements que generen neguit, que el lector no sàpiga què és real i què és ficció, que és un dels grans temes de la literatura. El fet que, a més a més, jo treballi a la universitat hi afegeix més debat i polèmica, dues coses que m’agraden molt perquè hem d’estimular el lector. Alguns ja han preguntat quina era la línia entre una cosa i l’altra.

—També heu optat per un gènere literari absolutament desprestigiat a casa nostra, com és la ciència-ficció.
—Sí, però fixeu-vos que és el gènere més adequat per a propiciar un debat, per a especular sobre on anem. La ciència-ficció m’agrada molt com a lectora, i com a escriptora és un dels gèneres en què em sento més còmoda. No hi ha restriccions, pots inventar, i imagino i intento veure si és possible o no, cosa que s’assembla bastant a la professió que tinc. Però sóc conscient que encara és un gènere poc estimat a casa nostra.

—Suposo que d’aquí vénen els homenatges literaris i cinematogràfics que es troben ara i adés en el llibre.
—És un joc de referències que no molesta si no se saben, però que fan una picada d’ullet als qui sí que les reconeixen, com un sentiment de pertinença. Vaig haver de documentar-me molt sobre tots els temes de la immortalitat digital, però sí que volia que hi hagués altres referents de la ciència-ficció pel mig.

No és pas ciència-ficció l’escassa presència de dones en el camp de l’enginyeria. De fet, quan la Júlia va al sopar d’antics companys de promoció només hi són ella i la Natàlia, únicament dues dones. La situació va canviant?
—M’agradaria poder dir que la cosa va canviant i que hi ha més dones, però no ho veig, la situació ha empitjorat. S’han fet moltes experiències per a intentar invertir la tendència, us n’explicaré una de recent. La UPC tenia una llicenciatura en informàtica en què el 50%, aproximadament, eren noies. Però li van canviar el nom i li van posar enginyeria informàtica, i amb el simple canvi de nom la matriculació va baixar molt. Socialment, hi ha la percepció que l’enginyeria no és per a noies. I a industrials encara n’hi ha menys.

—Però vós, en canvi…
—Jo faria una crida perquè les noies s’hi apuntessin massivament. Moltes tenen més capacitat que molts nois, passa que la pressió social és molt forta. Tot i això, és un lloc on se sentiran molt ben tractades. Al llarg de la carrera professional sempre m’hi he sentit, de ben tractada. Les dones han de vèncer aquest prejudici social i la universitat hauria de fer estímuls perquè no se sentin soles.

—Per exemple?
—Als Estats Units, tenen un problema semblant i s’han adonat que la millor manera d’evitar l’abandonament de les noies és no distribuir-les entre els diferents grups d’una mateixa titulació, sinó posar-les totes juntes, que reforcin el sentiment de pertinença. També se’ls dóna una formació complementària que evita culpabilitzacions si en algun moment els resultats acadèmics no són tan bons com s’esperava. Aquí es fa el contrari, es tendeix a repartir. Imagineu una noia jove que se sent bastant sola i que només té una companya més o dues, com deu ser la vida no tan sols acadèmica sinó més enllà? Per exemple, el sopar de final de curs. Hauríem d’aprendre d’aquest model americà.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]