Fotografia: Georgina Puig (H10 Cubik).

El 2012 van brotar inesperadament en l’escena musical catalana amb els xiulets inconfusibles de ‘Pa amb oli sal’. Blaumut van ser tota una revelació, sobretot perquè el seu estil trobava poques comparacions entre ‘la competència’. El seu folk-pop atmosfèric acompanyat de moltes cordes va consolidar-se amb El primer arbre del bosc (2015) i ara volen confirmar el nom que han anat treballant. ‘Crec que amb aquest disc ens podem consolidar més’, diuen en aquesta entrevista poques hores després d’haver estrenat el tercer treball, Equilibri (Música Global). Precisament han trobat això, equilibri. Han cuinat el disc a foc lent, amb calma, dedicant-hi el temps que no van tenir en el segon, després de l’èxit sobtat del disc de debut. En aquest camí per a trobar noves sonoritats electròniques però sense perdre el seu estil, els hi ha acompanyats el productor Marc Parrot, per a qui només tenen paraules d’elogi. La primera escenificació, ben aviat, l’1 d’abril a l’Auditori de Girona.

Què passa a començament d’any que tants grups estreneu disc?
—Oriol Aymat: Ve l’estiu i hem de fer concerts. És un bon moment per a publicar nous discs.
—Vassil Lambrinov: Era el moment natural. Però sí que és cert que, al cap i a la fi, nosaltres vivim dels concerts i publicar un disc està molt bé, però no ens dóna de viure. Llavors, el fet d’organitzar una ronda et permet de poder gravar un disc, finançar-lo i fer-lo amb temps. Per tant, és important de poder tenir un estiu per a recuperar-nos econòmicament.

Blaumut pot viure únicament de Blaumut?
—O. A.: Crec que estem en el punt de poder sobreviure. Sense tirar coets, això sí.
—Xavi de la Iglesia: Tal com està la cosa avui dia, no ens podem queixar. Hem d’estar contents.

Respecte d’El primer arbre del bosc manteniu el mateix estil, però s’hi entreveu una postproducció més intensa, amb noves textures sonores. Quins canvis volíeu aportar?
—X. I.: Val a dir que hi ha la producció d’en Marc Parrot, que ens ha ajudat molt a sintetitzar idees i a donar-hi noves textures amb l’electrònica. En el primer i segon discs ja havíem posat sons electrònics, perquè és un color que sempre ens ha agradat, però en aquest és més evident. I el que ens ha agradat molt d’en Marc és que ha preservat la nostra personalitat i ha potenciat certs aspectes nostres, entre els quals l’electrònica, que donen molt color i punch a les cançons. Més mala bava, si tu vols. Si ho comparem amb el primer i el segon discs, el resultat és un treball molt equilibrat. Hi ha una part més acústica i melòdica que recorda el primer disc, i parts molt més intenses com el segon. Hem trobat el punt intermedi en què ens sentim molt còmodes.

L’heu anat a cercar expressament, en Marc Parrot?
—X. I.: Sí.

Per què?
—X. I.: Fa tres anys que vàrem tenir la sort de col·laborar en el disc de la Marató, del qual ell és el productor. I vàrem treballar-hi tan a gust! Des del principi vàrem veure que respectava la nostra manera de fer, la nostra personalitat i la nostra manera de ser. Per això ens va semblar el productor perfecte per a treballar-hi.

Diuen que és el millor productor del país.
—V. L.: Pel que hem viscut, sí. De fet, crec que si ens hagués dit que no ens hauríem tornat a autoproduir. Era l’única persona que teníem al cap.

Què aporta un productor com Marc Parrot?
—O. A.: En aquest cas, tractant-se d’un grup de cinc persones, que cadascú vol posar-hi el seu gra de sorra, és bo que totes aquestes idees tinguin un filtre que les condueixi. Crec que ens ha estalviat molt temps a debatre entre nosaltres, coses que potser, vistes des de fora, eren molt clares. I, per una altra banda, també ens ha aportat la seva visió personal com a músic, un professional de visió àmplia i de gran experiència. Sap tocar molts estils i ha impregnat els temes amb el seu segell personal. I, quant a comoditat, en Marc disposa d’unes instal·lacions molt agradables a Sant Quirze Safaja. És un lloc on et sents molt relaxat i amb la capacitat de poder treballar moltes hores sense que et fatigui com fa la ciutat.

Sentiu que aquest disc ha de ser la confirmació de la consolidació?
—O. A.: Jo crec que ens va arribar l’èxit de casualitat, sense cercar-lo. Continuem fent música i discs, i si això a la gent li agrada, doncs endavant. No pensem en quina lliga estem. Som conscients que omplim els concerts, que venem discs, i això ens fa feliços. Però fem la música que ens agrada, independentment de si tenim èxit o no.
—V. L.: Sí que és cert que ens vàrem consolidar amb el segon disc i la sensació va ser: ‘Hem demostrat que podem arribar fins aquí.’ I crec que amb aquest disc ens podem consolidar més.
—X. I.: En tot cas estem contents amb el que fem, orgullosos de no seguir unes directrius i fer allò que la gent espera. Si funciona, collonut, i si no, també, perquè almenys haurem fet el que sentíem que havíem de fer.

El disc porta el nom d’un dels tretze temes, ‘Equilibrii. De què parla la cançó?
—X. I.: Tots cerquem l’equilibri. Aquest punt exacte i aquest lloc precís on ens sentim a gust i bé. I parla de la dificultat de trobar aquest equilibri. I que l’equilibri que tens ara, potser d’aquí a vint minuts ha canviat i has de continuar cercant-lo. Al final ens passem la vida cercant l’equilibri.

I amb aquest disc heu cercat això, un equilibri?
—X. I.: Sí, exacte. Al final ho extrapolem d’una manera inconscient i ho veiem ara, a posteriori. Trobar aquest punt on ens sentim còmodes. Crec que tot ve del segon disc, perquè va ser, certament, una bogeria. Veníem d’un primer disc on tot plegat havia esclatat sense que ens ho esperéssim massa i en el segon disc va anar tot molt de pressa, a corre-cuita. I ara hem volgut fer les coses amb calma. Dedicar-nos a fer música i fer-la com la sentíem.
—O. A.: És un treball que hem fet a foc lent. Durant els dos anys que vàrem anar fent rondes amb l’altre disc ja treballàvem en aquest. Sobretot el procés de composició. Fins i tot n’hi ha alguna que ja era feta abans de l’altre treball. Podríem dir que entre el principi i el final del disc hi ha un període de dos anys.

Entenc que així és com vol treballar qualsevol artista.
—V. L.: Sí que és cert que de tot el que hem fet fins ara, segurament, és el disc en què més equilibri hem trobat. Que no vol dir que no puguem millorar en moltes coses, però fins ara és el millor que hem fet.
—X. I.: Sempre hi ha coses a millorar i sempre hi ha molts maldecaps. Al final això no deixa de ser com una empresa.

Xavi, sou el lletrista del grup. Sempre retrateu escenaris abstractes i metafòrics. Per què?
—X. I.: Cada cançó, quan l’escric, té un sentit i sé on vull posar cada paraula i per què. Però m’encanta que l’oient se la prengui com li doni la gana i això, al final, és el que fa vives les cançons. Quan un la interioritza i la fa seva, la cançó hi viu. I hi viu per temps. Això és el que cerco. A mi m’agrada molt la pintura, la fotografia. Les coses gràfiques m’entren molt per la vista. I procuro escriure molt gràficament. Que la cançó no t’entri només per l’oïda.

Com definiríeu les lletres que escriu?
—V. L.: Poètiques, metafòriques i descriptives d’un paisatge sensorial.
—O. A.: Qualsevol llibre de poesia va en aquesta direcció. Et dóna imatges que acabes interpretant. Però aquesta interpretació també pot canviar d’un dia per un altre i en cada situació la llegeixes diferent.

Sou poc amant d’escriure sobre temes socials.
—X. I.: De fet, hi ha una cançó en aquest disc que es diu ‘La vida moderna dels déus’ que parla de tota aquesta gent que es deixa la vida i els estalvis per agafar una barca, sovint enganyats per a anar a un altre país a tenir més bones condicions i viure una vida més digna. Parla, entre cometes, de la nova figura de déu i de la impunitat que tenen les classes polítiques. I en aquest sentit, sí que hem volgut prendre part d’aquest fet. No per reivindicar res, però és un tema present del qual volíem parlar.

—’Demà’ també parla de política?
—X. I.: Sí. El fil conductor de la lletra s’inspira en La vida és bella. En aquest cas, una mare li intenta explicar al seu fill que està en un conflicte de guerra, però intenta convèncer-lo que és un joc. I això es pot aplicar a tants llocs del nostre planeta, que em semblava adient parlar-ne.

Trepitjareu Madrid per primera vegada. Cada vegada és més freqüent entre els grups catalans.
—V. L.: Jo crec que qui s’estima la música, no posa barreres. Nosaltres escoltem música en llengües que no coneixem. Per exemple, Sigur Ros. Ens encanta i no entenem res perquè no sabem islandès. Però és clar que quan anem a Madrid, ens imaginem que mitja sala seran catalans que hi viuen. Però potser a partir del concert ens coneix més gent, siguin de Madrid o de qualsevol altra part del món. És una manera d’obrir a nous públics la sonoritat que tenim, que no és l’habitual.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]