Àrees de joc infantil cada dos carrers, cap problema per a aparcar el cotxe, horts urbans per als veïns, amples avingudes perquè eren pensades per fer-hi desfilades militars, parcs enormes, boscos amb guineus i llacs amb platges nudistes. La ciutat de Berlín és immensa. Ocupa una superfície de gairebé 900 km², nou vegades més que Barcelona. En canvi, només dobla els habitants de la capital catalana, amb tres milions i mig de persones. Conseqüència: hi ha espai. Berlín és una ciutat que respira. Les persones hi respiren, els edificis hi respiren, fins i tot els vehicles hi respiren.

Tot i que la gentrificació també ha esdevingut un tema preocupant en alguns barris, una ciutat amb espai és una ciutat on els preus de l’habitatge es mantenen sota cert control i on abunden els llocs que escapen de l’ofegadora lògica del mercat, siguin centres de creació, espais socials alternatius o pistes esportives. Això determina de manera important la forma i el ‘color’ de la ciutat, igual com les exempcions fiscals i la no obligatorietat del servei militar en l’època del mur van fer que Berlín s’omplís de gent jove i progressista, una herència que encara avui marca la capital alemanya.

Berlín és tan gran que amb un cap de setmana llarg de fer-hi el turista és difícil de poder visitar les atraccions bàsiques que et permeten de tornar a casa i afirmar satisfet: ‘Ja conec Berlín.’ Jo hi vaig viure tres anys i vaig anar-me’n pensant que tot just començava a poder dir ‘Ich bin ein Berliner’. La ciutat no cap en una sola visita, ni en una sola guia turística o un documental. Tampoc en aquest article, és clar. Ens limitarem a fer-ne tres tastos que aniran més enllà de la cúpula del Bundestag, el Checkpoint Charlie, el mausoleu dedicat als jueus víctimes de l’Holocaust o l’East Side Gallery, que, per cert, acull un mural de l’il·lustrador català Ignasi Blanch.

Ciutat ‘multikulti’
Berlín és la capital d’Alemanya però, paradoxalment, és una de les ciutats menys alemanyes del país. Berlín és una ciutat dura, bruta, on les escales mecàniques s’espatllen sovint, els trens arriben tard i el nou aeroport, que s’havia d’inaugurar a final del 2011, caldrà veure si l’any que ve podrà començar a funcionar. La taxa d’atur és del 9%, en comparació amb el 5,6% federal, i hi ha un nombre elevat de gent que depèn d’ajuts socials. La pobresa, a Berlín, és ben visible. En canvi, l’amor a la ciutat sovint no és a primera vista.

També és visible la barreja de races i cultures, això que allà anomenen ‘multikulti’ i de la qual estan força orgullosos. A la ciutat, hi viuen mig milió d’estrangers autèntics, amb passaport no alemany, un 13,5% del total, procedents de dos-cents països. D’aquests, 100.000 són turcs i kurds, que sumats a uns altres 100.000 nacionalitzats alemanys, formen la comunitat turca més nombrosa fora de Turquia, amb poca tendència a perdre costums i tradicions. El mercat turc del Maybachufer i el concorregut Kebab de Mustafa a Mehringdamm 32 en són bons ambaixadors gastronòmics.

Però l’element que fa de Berlín la ciutat menys alemanya i la més atractiva per a molta gent és l’ambient que tot ho impregna, la tolerància, el respecte a les llibertats individuals, una certa informalitat i la sensació que hi ha molta vida més enllà de les moltes normes i que saltar-les de tant en tant és moralment acceptat i acceptable. Altres ciutats europees, com Barcelona i Amsterdam, també tenen o han tingut aquest ambient, però Berlín els porta avantatge, actualment. Per tradició, per cosmopolitisme, pel tipus de gent que hi viu.

Qui ho vulgui comprovar només ha d’anar al Mauerpark, el parc del Mur, anomenat així perquè el mur passava per allà. N’han deixat vuit-cents metres dempeus, que fan feliços els grafiters. És al límit de Prenzlauer Berg, un barri de moda ple de parelles d’alemanys guapos amb nens i diners. Els diumenges s’hi fa un flohmarkt, un mercat de segona mà, molt multitudinari, que atrau indígenes i turistes a parts iguals. La sensació de caos controlat mentre passeges entre roba impossible i andròmines diverses és molt agradable. Una mica més enllà, a partir de les tres de la tarda, centenars de persones es concentren en un petit amfiteatre per assistir a una nova sessió del Bearpit Karaoke Show. Un irlandès anomenat Joe ho va organitzar per primera vegada el 2009 com un joc i avui ja n’ha fet més de dues-centes sessions i s’ha convertit en tota una institució. Entre la primavera i la tardor, si fa bon temps, en Joe es planta allà amb el seu ordinador i uns altaveus i anima tothom a fer d’estrella musical per uns minuts.

Mauerpark

Els diumenges, el parc atrau corredors, jugadors de bàsquet, malabaristes i músics, que distreuen la gent que s’instal·la a la gespa i passa les hores entre cervesa i cervesa. Enguany, la nova moda és l’excel·lent cervesa amb llimonada (radler) de la marca austríaca Gösser, que assegura que fa servir suc de llimona natural en la fabricació. Un exèrcit de recollidors apleguen els centenars d’ampolles i llaunes que es buiden cada cap de setmana i que als supermercats es poden bescanviar per diners: 8 cèntims l’envàs de vidre i 25 cèntims les llaunes.

Ciutat amb història
A Berlín, la història hi és omnipresent i és impossible prescindir-ne. Per una banda, hi ha les restes del Berlín que va ser capital del III Reich i els recordatoris i homenatges a les víctimes del nazisme. L’actual Ministeri d’Hisenda, a la Wilhelmstrasse, és un edifici gegant de clara arquitectura feixista, on abans hi havia hagut el Ministeri d’Aviació. Les bombes aliades van respectar expressament aquest edifici perquè volien poder accedir als arxius que s’hi guardaven. Just a tocar, hi ha el memorial Topografia del Terror, on hi havia hagut la seu de la Gestapo i les SS, i una mica més enllà una petita placa indica on hi havia hagut el búnquer on Hitler va passar les darreres hores. Aquest búnquer el van destruir per evitar temptacions de pelegrinatges, però alguns altres búnquers refugi encara són visitables. A Unter den Linden hi ha el Bebelplatz, la plaça on el 1933 es van cremar milers de llibres considerats antigermànics. L’actual ambaixada espanyola, a tocar del Tiergarten, també és d’arquitectura nazi: va ser un regal de Hitler a Franco perquè aquest li cedís l’antic palauet que ocupaven abans de 1943.

Encara més fascinant per als turistes és tota la història relacionada amb el mur, la partició de la ciutat i la posterior reunificació. ‘Ara on som, a l’est o a l’oest?’ és una de les preguntes més freqüents entre els turistes i una de les que més cansen els berlinesos, vint-i-set anys després de la caiguda. Ja no hi ha est ni oest, la ciutat s’ha fos en una de sola i ja només queden les cicatrius. Però imaginar-se com era la vida en aquella època, amb els passos fronterers, els intents de fugida, la Guerra Freda i els espies té un atractiu inevitable, més enllà del circ turístic que representen actualment el Checkpoint Charlie o la Porta de Brandenburg.

A Berlín, doncs, és impossible moure’s per la ciutat sense trepitjar la història. Literalment, a voltes. Com amb les famoses stolpersteine, que significa pedra de topada o per ensopegar. Són unes petites llambordes que es col·loquen davant el darrer lloc on van viure les víctimes del nazisme, abans de ser arrestades i deportades, amb el nom, la data i la seva dissort. Fruit d’una iniciativa particular d’un ciutadà de Colònia, actualment n’hi ha més de 60.000, la majoria a Alemanya, però també n’hi ha a més països. A Catalunya, se’n va col·locar la primera l’any 2015, a Navàs.

Teufelsberg

També es trepitja història al Teufelsberg, la muntanya del diable, tot i que molts ho fan sense saber què tenen sota els peus: 75 milions de metres cúbics de runa, les restes de la ciutat destruïda del final de la II Guerra Mundial. Acumulats, van crear un turonet de 80 metres d’alçada, des del qual hom té una bonica vista de Berlín. El nom no té cap connotació especial, sinó que ve d’un llac que hi ha a la vora, anomenat Teufelssee. Molts berlinesos hi van a fer volar estels o a llançar-se turó avall amb un gran estel a l’esquena, amb ala delta. També s’hi poden visitar les impressionants restes del Field Station Berlin, una gran estació de radar que els militars nord-americans van construir per escoltar què deien a l’altre costat del teló d’acer.

Ciutat verda
A banda de ser una ciutat espaiosa, Berlín també és una ciutat verda. O millor dit: com que és una ciutat espaiosa, també és una ciutat verda. Té més de 2.500 parcs, que aviat és dit, ocupant una superfície total de 6.400 hectàrees. Poques grans capitals europees hi poden competir. Si pensem en Barcelona, on els parcs dignes d’aquest nom es poden comptar amb els dits de poques mans, la comparació és especialment dolorosa. El clima i la pluja que rep la vegetació és diferent, certament, però no és això i prou.

Hi ha parcs i jardins de tota mida i mena. Hi ha jardins botànics i jardins amb palaus, llacs, temples budistes, molins, castells i museus. El més conegut i més gran és el Tiergarten, on hi ha el parc zoològic, i també un dels biergarten més agradables de Berlín. Molt popular és també el Treptower Park, amb una escultura monumental molt impressionant, el memorial de guerra soviètic, que apareix de cop entre els arbres. L’efecte sorpresa també està garantit a Wuhlheide, on després de caminar una estona entre els arbres arribes a l’estadi de l’Union Berlin, un club de la segona divisió procedent de l’antiga RDA, conegut pels seus seguidors d’esquerres i compromesos.

Entre els meus preferits, també hi ha el Tempelhofer Feld, un parc públic gegantí inaugurat el 2010 a l’espai que abans ocupava l’aeroport de Tempelhof, al bell mig de la ciutat. És el que van fer servir els aliats per a trencar el blocatge soviètic de 1948-49. Per cert, els defensors de mantenir l’aeroport obert van arribar a organitzar un referèndum no vinculant, que va obtenir una baixa participació. El parc és obert des de les sis del matí fins que es fa fosc i milers de persones hi van cada dia a córrer sobre les antigues pistes d’aterratge, a ensenyar els nens a anar en bicicleta, a fer barbacoes o passejar els gossos.

La meva proposta personal, però, és el Natur-Park Südgelände, un parc al barri de Schöneberg que ha crescut sobre les vies i les instal·lacions abandonades d’una antiga estació de tren i un nus ferroviari. El resultat és una combinació màgica i un punt surrealista de natura i acer, completada amb tot d’escultures i objectes artístics. A l’entrada del parc, una caixeta reclama 1 euro a cada visitant. Qui vol el diposita i qui no, obre la porta i entra igualment. Passats uns edificis mig abandonats, apareix, envoltada d’arbres, una locomotora de vapor dels anys cinquanta. Un bosc de bedolls ha crescut entre les vies i els travessers. De tant en tant, un aparell de canvi d’agulles permet mesurar la teva força. Allà dins, és fàcil oblidar que ets al mig d’una de les ciutats més fascinants d’Europa.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]