Creu que s’observa una inquietud en els matemàtics per divulgar les seues investigacions entre la resta de la població i d’investigadors?

Una gran part dels matemàtics no connecta amb la resta de la població i d’investigadors. Es tracta de matemàtics que treballen en camps molt especialitzats, en els quals el progrés es produeix molt lentament i sempre mitjançant una «superespecialització» que fa que els investigadors no tinguen opció d’obrir el ventall a altres disciplines. Per tant, pràcticament no hi ha temps per divulgar ni tampoc per aplicar enfocaments multidisciplinaris a la resolució de problemes. Quan parle amb investigadors de disciplines com la física o la biologia, m’adone que en aquestes disciplines hi ha moltíssims problemes en els quals els matemàtics farien un bon paper. També existeix, però, una manca de conscienciació pel que fa a la investigació multidisciplinària, que és un deure o una exigència que ens faria més competitius.

Quina és la seua sensació sobre la percepció de les matemàtiques entre la gent no vinculada a aquest món?

Hi ha una desconnexió entre el que la gent pensa que fan els matemàtics i el que ells fan realment. La sensació que tenen els matemàtics és que el seu treball és molt difícil d’explicar i la desconnexió entre diferents sectors es fa més evident. Quan vaig començar a dedicar-me a les matemàtiques també tenia aquesta sensació, però a mesura que ha passat el temps la meua visió s’ha anat modificat. Moltes vegades els catedràtics es comporten de manera paternalista i els investigadors al seu càrrec no es plantegen fer altres activitats perquè segueixen fil per randa el que diuen els caps. Romandre sota el «paraigua» és més còmode que tractar d’obrir el ventall d’activitats o disciplines en les quals treballar. Hem d’eixir de la zona de confort, mullar-nos, arriscar-nos. Aprens equivocant-te i comunicant-te amb la resta de la gent. El problema existent és l’actitud.

Les crítiques cap a les publicacions científiques tradicionals són molt habituals. La generalització de l’accés lliure als continguts científics és imminent?

Ens dirigim cap a la generalització de l’accés obert a la informació científica. Pràcticament cada setmana rep correus d’investigadors demanant codis. Jo no crec en les patents de codis i de programari. Pots conèixer el programari, però si no l’entens difícilment en faràs un bon ús. Aquests tipus de recursos haurien d’estar disponibles per a tot el món. El programari que té un propòsit públic ha de ser transparent quant als codis i algoritmes que utilitza, ha de ser obert i ha de respectar escrupolosament la llei. Nosaltres hem de poder comprovar que aquests elements que utilitza l’administració o les corporacions són legals. Si el programari, els codis i els algoritmes són lliures, des de la meua oficina puc conèixer quins algoritmes utilitza un banc determinat i puc comprovar si s’estan produint abusos.

Fa poc vaig sentir parlar de les «armes matemàtiques de destrucció» i de quina manera contribueixen a agreujar les desigualtats socials penalitzant les persones més desafavorides.

L’algoritme per si mateix no és dolent. Si una empresa ha rebut suport públic, els algoritmes que decideixen si una persona pot treballar o no per a ells han de ser públics i transparents, i nosaltres hem de poder comprovar si aquestes condicions s’estan complint. La universitat hauria de tenir l’obligació de vigilar aquest tipus de pràctiques i vetllar per evitar abusos en aquest sentit. Hi ha persones preparades per a realitzar aquestes tasques. És injust que hi haja bancs que han rebut grans quantitats de diners públics i puguen fer i desfer segons els seus interessos. O que un algoritme descarte una dona per a ocupar un lloc de treball perquè està embarassada o perquè té familiars amb antecedents penals. Els algoritmes funcionen de manera perversa quan es fan malament i la gent no els pot revisar ni fer front als abusos.

Molta gent confia que el progrés científic ens ajudarà a aturar el canvi climàtic i a superar altres reptes del segle XXI. Podem estar tranquils respecte a això?

En absolut. La vida et posa uns límits i no pots abusar indefinidament. La ciència no ens farà viure millor, la ciència ens explicarà per què haurem de viure pitjor. I comprendre això i actuar en conseqüència només serà possible en la mesura que tinguem una millor educació i una major sensibilitat vers el món en què vivim. Això ens ajudarà a comprendre que els que viuen millor hauran de viure pitjor i els que viuen pitjor viuran millor perquè, per molt que ens entossudim, la biosfera té una tendència que no podrem evitar. No crec que ens meresquem viure tan bé com vivim, malgrat totes les crisis que hi puga haver, perquè hi ha gent que viu molt pitjor. No podem educar les persones de manera que pensen que si es queden al sofà no es veuran afectades per aquests canvis. Els països del primer món han de decréixer si volen sobreviure als grans reptes del segle XXI de la manera menys traumàtica possible.

Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.

Alexandre Sepúlveda. Graduat en Biologia i estudiant del Màster de Paleontologia Aplicada.

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]