09.06.2015 - 06:00
Responen Vicent Baydal (doctor en història i investigador contractat de la Universitat Pompeu Fabra) i Albert Masó (biòleg, professor i fotògraf de natura, de Barcelona):
«Segons que constata Lorenzo Galíndez de Carvajal, un jurista i conseller reial molt proper a Ferran el Catòlic, que viatjava constantment amb ell, en l’època hi hagué qui digué que la causa de la seua mort havia estat vinculada a unes herbes o potatge que li subministraven dues cortesanes a través de la reina Germana de Foix per tal d’augmentar la seua potència sexual i que ella poguera quedar-se embarassada. Així ho conta en el seu ‘Memorial o registro breve de los Reyes Católicos’: ‘A la verdad su enfermedad era hidropesía con mal de corazón, aunque algunos quisieron decir que habían sido yerbas, porque se le cayó parte de una quijada; pero de esto ninguna cosa de cierto se puede saber mas de cuanto muchos creyeron que de un potaje que le fue dado en Carrioncillo, cerca de Medina, para ejercitar su potencia, le había venido aquel mal; porque luego en llegando a Medina en viernes se sintió mal dispuesto, en lo cual afirman haber sido Doña María de Velasco, mujer de Juan Velasco, Contador Mayor, y Doña Isabel Cabra, Camarera de la Reina, con sabiduría de la Reina Germana su segunda muger, porque deseaba mucho parir del Rey por haber sucesión de los reinos de Aragón’», explica Vicent Baydal.
«La qüestió és que Isabel la Catòlica va morir en novembre de 1504 i a penes un any després Ferran, a 53 anys, es casà amb Germana de Foix, de 17 anys i neboda del rei de França. Si hagueren tingut descendència, el seu hereu hauria accedit al tron de la Corona d’Aragó i del Regne de Nàpols, de manera que la unió entre Aragó i Castella hauria estat simplement provisional. És per això que la reina Germana tractà per tots els mitjans de tindre fills amb Ferran durant els deu anys i passeres que s’allargà el seu matrimoni, fins a la mort del rei en gener de 1516. Però no ho aconseguí i la Corona d’Aragó, com la de Castella, passà al nét dels Reis Catòlics, Carles I, mentre que ella, Germana, acabà exercint com a virreina de València a partir de 1523, després de la revolta de les Germanies. És ben probable, tant per la diferència d’edat com per la voluntat dels dos monarques de procurar-se descendència pròpia i comuna, que Ferran el Catòlic prenguera vigoritzants durant el període en què estigué casat amb Germana de Foix, com apunten els testimonis coetanis. I, en relació amb això, un dels més coneguts i utilitzats en l’època era, en efecte, la cantàrida, que no era una herba –tot i que es podia prendre mesclat amb herbes–, sinó un escarabat mòlt, el verí del qual, vasodilatador, pot produir ereccions espontànies, alhora que diversos efectes secundaris, com els problemes renals que causen edemes com els que tenia Ferran el Catòlic (hidropesia). En definitiva, és probable que el monarca consumira pols de cantàrida com a vigoritzant i algunes persones del seu entorn atribuïren a aquells preparats la seua mort. Però no en tenim cap evidència ferma, més enllà del rumor, d’aquella relació causa-efecte. D’una altra banda, cal tindre present que el rei Ferran morí quan tenia vora 64 anys, una edat relativament avançada per a l’època», conclou l’historiador.
I, des del punt de vista biològic, és possible que Ferran el Catòlic morira per la ingestió d’aquests preparats? Ho contesta Albert Masó: «Si Ferran el Catòlic va prendre vigoritzants durant una dècada o una part d’una dècada, cosa que gairebé es pot assegurar per la imperativa ‘raó d’estat’ de tenir un hereu, és molt probable que provés la cantàrida, força utilitzada al segle XVI amb aquesta finalitat. I què és? Tot ve de la ‘spanish fly’ (la mosca espanyola), científicament denominada ‘Lytta vesicatoria’ i vulgarment ‘cantàrida’. Però no és pas cap mosca ni tampoc espanyola! És un insecte coleòpter de la família Meloidae. O sigui, un escarabat menut de brillants colors –verd i daurat– premonitoris de la seva toxicitat. Posseeix cantaridina, una substància que altres coleòpters utilitzen com a feromona. Tanmateix, el nostre protagonista l’utilitza com a mitjà de defensa: si un depredador l’ingereix s’intoxicarà. D’aquí ve la seva coloració llampant (aposemàtica), per advertir clarament de la seua perillositat i així estalviar-se l’atac dels que ja han rebut l’avís.»
El biòleg explica: «A l’edat mitjana es dessecaven uns quants d’aquests escarabats i després es polvoritzaven, amb què s’obtenia una ‘matèria màgica’ amb suposades qualitats afrodisíaques; seria la ‘Viagra medieval’. L’explicació és que un dels efectes d’aquest verí és la vasodilatació, que provoca un increment de l’entrada de sang al cos cavernós del penis, amb la consegüent erecció espontània i perllongada. Ara bé, això no significa que sigui afrodisíac ni que la companya que se’n beneficia augmenti la probabilitat de quedar embarassada. Però el problema més greu no és què no fa, sinó els efectes secundaris. A part de les erupcions que provoca si s’aplica sobre la pell, quan s’ingereix causa edemes (acumulació de líquid), dolor abdominal, irritacions a l’aparell urinari (amb presència de sang a l’orina) i, segons la dosi, alteracions greus de la mucosa gastro-intestinal i danys renals permanents. Cal tenir en compte que la LD50 (dosi letal per al 50% de la població) és de 0,5 mg/kg. Si una persona de 80 kg pren 4 centèsimes de gram de cantaridina té un 50% de probabilitats de morir. No cal arribar –ni acostar-se– a un gram per garantir un desenllaç fatal.»
Llegiu més preguntes i respostes a la web de Mètode.
Si voleu participar en la secció ‘Els perquès de Mètode’, envieu-nos una pregunta sobre qüestions científiques amb una fotografia al correu metode@metode.cat. Si resulta seleccionada i publicada, un expert en la matèria la respondrà de manera senzilla i divulgativa, i a més aconseguireu de regal la nostra última monografia, ‘Científics lletraferits’.
Enllaços
Array
