Milena Busquets: ‘El pudor no serveix per a fer literatura’

L’escriptora Milena Busquets (1972) ha publicat el llibre ‘També això passarà‘ (Ara Llibres), un dels èxits editorials de l’any i de la Fira del llibre de Frankfurt. Una dada ajuda a situar: està previst que aquesta novel.la de l’escriptora barcelonina es tradueixi a més de trenta llengües. L’autora va començar a escriure ‘També això passarà’ un any i mig després de la mort de la seva mare, l’editora Esther Tusquets (1936-2012), directora de l’editorial Lumen durant quaranta anys. L’obra fa literatura de la seva mort, l’enterrament, i els mesos  posterior vistos amb els ulls de la filla, Milena Busquets, que escriu amb una prosa concisa que pot dir coses molt crues amb tota l’elegància. L’autora va estar escrivint unes quatre hores al dia. Ara, entre el viatge a Londres amb els seus editors anglesos, i a París la setmana vinent per presentar la traducció al francès, per Gallimard, Milena Busquets ha visitat la redacció de VilaWeb a Barcelona per a fer aquesta entrevista.

—’El contrari de la mort no és la vida. És el sexe’. Frase del llibre.
—Sexe i mort. No hi ha gaire cosa més a la vida. I serveix per comparar. Hi ha moltíssima gent que està viva sense estar-ho del tot. I el sexe, l’enamorament si vols, doncs és de les coses que et posen en marxa després d’haver perdut algú estimat. És un instint de vida. Som animals i busquem altres animals per tenir criatures. Tot, al final, és això. El sexe és el caramel. Som tant idiotes que sense caramel encara ens quedaríem sense gent a la terra. La gent que som imaginatius o ens inventem històries d’alguna forma estàs aquí, però també estàs allà. En el teu món. El sexe, en canvi, et clava. Si val la pena, no estàs per altres coses ni pensant en quant tens dia al dentista. Un bon concert, un bon llibre, un bon àpat. Tot això et clava a l’ara i l’aquí.

—La protagonista, la Blanca, diu que la mare morta és molt present, que l’estima molt, que l’odia molt, que la xafa molt, que l’enlaira molt. Tot i a la vegada.
—L’amor és això. El que val la pena és això. No em vaig plantejar el pudor i escrivint em vaig posar en la pell de la Blanca, com si la Blanca no fos jo. Com si fos un personatge de teatre. I aleshores no hi ha límit al que pots explicar. Crec que el pudor no serveix per a fer literatura i malgrat que a la vida sóc bastant d’ordre, i les formes m’importen molt, aquí no tant. I per altra banda jo no volia donar la imatge d’una relació mare filla endolcida. Crec que la relació mare filla és la més complicada de totes. Més que pare fill, més que no amb la parella. Hi ha una cosa d’identificació, d’amor, però també de competència, de gelosia. I tot plegat és molt complicat.

—La protagonista busca en el homes no son pare, sinó sa mare.
—Busques els amors que et marquen més, els que et protegeixen més. El meu pare em va estimar molt, era un dels amors de la meva vida, com el meu avi, però va morir quan jo tenia disset anys. I en sis mesos van desaparèixer tots dos. Quan dic que m’agrada que els homes tinguin alguna cosa de la meva mare, vull dir que sàpiguen dir que ‘Tot estarà bé’. Un tio que pugui dir, tot anirà bé, encara que menteixi, això m’agrada.

—Els homes que apareixen són arquetips?
—En el cas dels meus exmarits, són així. L’Enric, per exemple, viu a Prats de Lluçanès, té un hort, és catalanista i generós. Vaig intentar descriure’l amb tota precisió. Passa que sempre que defineixes algú fas ficció. Aquesta és la gràcia. Potser el més arquetip és l’home casat, no? Perquè d’alguna manera el vaig descriure des de més lluny. Estava menys implicada. Els altres dos són els pares dels meus nanos i em sembla que n’estant contents. Em sembla, vaja. Al final són la meva família. L’home casat, en canvi, no crec que estigui molt content, no. Però no es pot escriure tampoc pensant en què diran.

—Poca frase sobrera i anant al gra.
—He polit molt sí. No sóc molt de frases llargues ni donar ‘el rotllo’. Crec que hi ha llibres gruixuts que són molt bons, però en principi m’agrada la concisió. Potser també ve de les regles de bona educació: nena no donis massa la llauna. De fet, una de les coses que no m’agraden d’aquest món editorial són la gent ‘rollista’ i pedant.

—L’altre és que la frase brillant, en un paràgraf, ni al començament, per impactar, ni al final. Millor amagada.
—És voluntari perquè l’ostentació no m’agrada. Això deu ser el caràcter català. Si ets llest, no cal fer-se el llest. Si ets generós, no cal fer-se el generós. Si ets bona persona, no vagis de bona persona. Ja ho ets.
No cal constantment mostrar-ho tot.

—S’ha traduït a trenta idiomes. Deu tenir molta reacció de lectors.
—Se m’han acostat moltes dones. A les nenes petites els agrada més la part de sexe, les de quaranta ho veuen com una cosa generacional, i les dones grans també el llegeixen. I homes també en tinc. Molta quantitat de propostes de matrimoni, i tot. Homes totalment entregats que pensen, pobres, que dec ser qui sap què. Correus, rebo, o amics d’amics que m’ho fan arribar: vamos a cenar. És un llibre que dóna la sensació que m’hi he deixat molt la pell. Però si et penses que si vas a sopar amb mi vas a sopar amb la Blanca, no anem bé. En aquest llibre ensenyo coses que puc tardar mesos en ensenyar si conec algú. I potser les ensenyo d’una altra manera. Hi ha una certa confusió, que crec que ajuda al llibre: no saps fins a quin punt és biogràfic o no. I a qui li importa? Si el llibre aguanta i té interès, ja n’hi ha prou.

—’Habíamos guerra’. Sa mare va escriure aquest gran llibre. Raríssim exemplar que explica en primera persona els catalans de Franco.
—Era valenta, la meva mare. Però aquest món a mi ja no em va arribar. Pensa que ja la meva mare es va rebel·lar contra això i moltes coses jo no les sabia, i les vaig aprendre a través del llibre. Ma mare no n’estava especialment contenta, de tot aquest món, i es va allunyar d’aquesta burgesia catalana. El meu pare va viure a Veneçuela molts anys, durant el franquisme, perquè era del PSUC. Jo entre ‘pijos’ em sento bastant incòmode, no és el meu món en absolut. Quan de jove jo coneixia algú d’aquesta burgesia i l’endemà i li explicava a la meva mare ella responia: T’interessarà dos dies. I tenia raó.

—Ja no feu d’editora.
—Ho vaig deixar fa temps. Un dia vaig decidir que el món editorial, com que no l’havia escollit jo el deixava. Les coses s’han d’escollir: els amors, les feines i tot. Ho vaig deixar, sobretot per la cosa pedant, que no m’agrada gens.

—I vau escriure el llibre sense feina estable
—Feia de traductora, però em despistava i ho entregava tard, i ja no em tornaven a trucar. Tenia una columneta a S Moda, la revista de moda de El País i també escrivia un article per Harper‘s Bazar. Però de fet m’estava gastant els estalvis perquè no sabia què fer amb la meva vida. Arqueòloga, que és el que vaig estudiar amb vint anys, i no me’n recordo de res, i a sobre em vaig especialitzar en Amèrica Central. A mi el llibre una mica m’ha salvat. Però he de dir que tinc sort. Hi ha gent que atrau la sort. Els meus ex m’ho deien, tot preocupats: Milena, què faràs? I jo els deia: quan aquest llibre acabi, passaran coses. I han passat.

—Té més llibres al cap?
—Si mai més escrivís, doncs no seria greu. Però ara sí tinc moltes ganes d’escriure, i escriure un altre llibre. El problema és que em nodreixo de la meva pròpia vida per a escriure. Potser mai més em passa res tan bèstia com la mort d’una mare. Però jo crec que em seguiré nodrint de la meva vida.