Ara és l’hora de recordar i somniar

Ara és l’hora de recordar totes les retallades que ens estan imposant amb la falsa excusa que no hi ha més remei. Ara és l’hora de recordar com han augmentat les llistes d’espera, com han reduït les ajudes als discapacitats, o com els han negat la rehabilitació; com ens han pujat els preus de les medecines, com ens han negat drets guanyats a pols per altres generacions que lluitaren per aconseguir-los, com han abaratit els sous, com esclavitzen molts treballadors amb l’excusa de la crisi. Com han tancat empreses, com s’han emportat la producció a altres països. Com expulsen del país els joves, negant-los el treball i els recursos. Com eliminen de l’educació moltes hores de matèries que serveixen per a formar les persones, a fer-les més humanes i més crítiques (filosofia, art, música, tecnologia…) submergint els currículums en la mediocritat… Volen un poble servil, i per a aconseguir-ho, ho estan fent molt bé.

Ara és l’hora de recordar fotos i somriures, mentre balafiaven els recursos del nostre País Valencià: aeroports, terres mítiques, obres faraòniques, urbanitzacions a mitjan fer… i tantes altres mentides. Per no dir que tenim el lloc d’honor en el rànking de corrupció d’aquest estst, la ‘Comunitat Valenciana’, la primera, el model spanish. I per constatar-ho em remet a les notícies i sentències judicials.

Ens han venut el model de felicitat consumista, neocapitalista que corre per tot el món, i hem begut oli. Perquè la vida no és una hamburguesa i una coca-cola. La vida no és treballar per a pagar deutes un rere l’altre. Han aconseguit que molts odien el seu propi país, han aconseguit desarrelar les persones de la seua cultura.

És l’hora de recordar tot això i molt més. No és l’hora d’escoltar mítings, que encara ens tornaran a daurar la píldora. I el pitjor és que encara ens la tragarem i a sobre ens ho creure’m.

Estem immersos en un remolí que tot ho arrossega. Açò no s’arregla amb unes eleccions, i n’hem de ser conscients. Amb les eleccions sols podem aconseguir un gir de tendència, que no és poc. Les llavors van germinant, hi ha possibilitats, hi ha molta gent anònima fent xicotetes tasques per totes les comarques, per tots els pobles… gent petita, gent plana, gent honrada… I no sols ací al nostre País Valencià, sinó a tot Espanya i a altres països. No estem sols. Però sí que estem aïllats, falta una vertebració, una confluència en uns objectius bàsics i comuns que diferents partits recolzen. Posats a somniar, com deia el benvolgut Eduardo Galeano, per què no somniar amb una gran coalició de partits que defensaren uns punts bàsics fonamentals? Podrien ser alguns com aquests:

Primer són les persones: legislar per a les persones i no per a les empreses supranacionals.

Salut i educació públiques.

Creació de treball en base als recursos propis i racionals.

Solidaritat social amb els més desafavorits.

Millorar els mecanismes de control de la corrupció.

Mitjans de comunicació sense manipulació.

Sols uns pocs, però bàsics. I debatre, negociar, democràticament arribar a acords i governar per al poble, per a la gent honrada que tenim en aquest país.

Somniar una coalició democràtica, responsable i il·lusionant. Perquè tots repartits en partidets potser no arribarem mai a l’objectiu. I deixar de banda el que ens separa, i caminar amb el que ens uneix. Com explica Pepe Mújica a l’entrevista de ràdio Aktiva, ‘El Frente Amplio es un producto de la historia del Uruguay… Nacen con la patria el partido Colorado y el Blanco. En realidad, y esta es la singularidad, si los juzgamos en el sentido europeo, nunca fueron partidos, siempre fueron frentes, cada uno de ellos tuvo un centro, una derecha y una izquierda dentro de su propio partido, que están permanentemente en disputa interna. Sin embargo eso les dió una sabiduría y una consistencia que le permitió vivir, deben ser los más viejos que quedan en occidente, tienen casi 200 años, y lo que llega tan viejo tienes que aprender a entenderlo. Terminaron generando una especie de cultura nacional, una cultura de la negociación política y de la transacción muy fuerte que tal vez hizo posible el surgimiento del Frente, es una característica del país. El Frente tiene más de 20 organizaciones, adentro, y convivimos, y hemos aprendido una cosa: EL QUE SE VA, PIERDE, DESAPARECE, entonces no quiere decir que no tengamos disputas, tenemos disputas pero nos mudamos de sector siempre dentro del frente. Las disputas quedan internamente. Lo que ustedes no han podido resolver es eso, las disputas los hacen pedazos pa fuera. Este es el problema. Nosotros hemos aprendido el arte de negociar internamente… la UNIDAD se ha convertido en un capital, y todos somos conscientes que si la pisoteamos, nos regalamos ante la derecha… También tuvimos que aprender mucho de la humildad, los hombres de izquierda somos excesivamente racionalistas y cada cual se cree que su programa es absoluto y que tienen definiciones hasta para el juicio final. Yo creo que hay que ser más humilde, más relativo, nuestros puntos de vista pueden tener fallos y tenemos que aprender de nuestra propia historia, nos podemos equivocar. Por lo tanto con aquellos primos hermanos que están cerca, más vale negociar y tratar de andar juntos, y respetar y tolerar un margen de diferencia, pero nunca aceptar la separación, porque eso equivale a debilitarnos ante la derecha, enormemente. A nosotros nos costó muchísimo aprender esto…’

Us convide a escoltar l’entrevista completa, no té desperdici. La saviesa amb què parla des de l’experiència pròpia i la humilitat és colpidora.

I és clar que no podem copiar-ho tot, ja que cada poble porta el seu procés. Però per a alguna cosa serveix conèixer altres experiències, i tenim el sentit comú i el raciocini que ens permet avançar en el camí cap a una direcció de confluència.

El que passa si no ens unim ja ens ho han demostrat els anys de ‘democràcia’ que portem. Crec que ja ha quedat més que clar. Aleshores… si per ací no arribem, bé caldrà explorar nous camins…

I encara que estem immersos en un món neoliberal, i en una gran mentida, encara hi ha uns marges que ens permeten d’actuar i de decidir. I són els que hem de guanyar, si volem aconseguir un món millor.

Aquesta crida la faig cada vegada que hi ha eleccions. I veig que cada vegada més veus reclamen als polítics que s’unisquen. Cal tindre molt clar a qui tenim a la vorera d’enfront, i no encabotar-nos a barallar-nos amb els que caminen, poc més o menys, en la mateixa direcció. Amb matisos (només faltava!), però matisos. Els fonaments són els mateixos.

I caldrà obrir els ulls davant formacions que disfressen el llop de corder i ens volen vendre que ells no tenen res a veure amb els corruptes, alerta! Ara tots diran que estan contra la corrupció, contra els corruptes, contra… però ja sabeu, és l’hora de fer memòria i somniar. Ara. Després no us queixeu… cal moure el cul. El vot d’ara val tant com quinze manifestacions, cinc vagues, deu concentracions, cinquanta protestes, vuit performances… i tot el que hem fet per tal de conscienciar la resta de ciutadans.