03.03.2015 - 06:00
Des de fa més de trenta anys, l’anàlisi de les dades posa de manifest que, acabada la llicenciatura, es produeix una pèrdua enorme de dones en la carrera acadèmica. En la dècada dels vuitanta, en estudis de doctorat i en la defensa de tesi, de cada deu persones, només quatre eren dones. Entre el professorat les dones ocupaven la quarta part. I, com a colofó, en l’estament de més prestigi i poder, el de càtedres d’universitat, la proporció era de només una dona per cada nou homes.
En els darrers vint anys la situació ha variat molt poc. La quantitat de doctorandes ha augmentat un 13,2% i la de doctorades un 11,4%; el nombre de professores ha crescut un 8,2% i el de les catedràtiques d’Universitat un 5,8% (Comissió Europea, 2000; Pérez, 2003; 2006 i 2007).
L’àmbit de les responsabilitats directives
La qüestió fonamental és que la diferència entre dones i homes en els llocs de presa de decisions en els àmbits de l’educació superior i la investigació continua essent important (Rusell, 2003). La igualtat de gènere no ha entrat encara com a criteri de qualitat i continua pendent la revisió dels programes educatius, per tal d’eliminar els biaixos de gènere.
Només raons culturals poden explicar que siga tan reduïda la quantitat de càrrecs directius ocupats per dones, a pesar d’existir en aquest moment moltes dones preparades per a ocupar aquests càrrecs d’alta responsabilitat. El fet en si és preocupant. Però encara ho és més que la societat ho trobe normal.
I encara més preocupant és el fet que, en general, siguen les dones mateixes les qui ho tinguen interioritzat i assumit com a tal. En la mesura que la dona accepte el rol social que li assigna la societat patriarcal (no pot dedicar-se de manera plena a la seua professió, i dins d’aquesta a la investigació científica, ni a ocupar alts càrrecs de responsabilitat) perpetua aquesta discriminació intolerable.
Canvis d’actitud imprescindibles per a aconseguir canvis en la realitat
Les qüestions que cal resoldre per a entrar en una dinàmica de superació del conflicte «dona i ciència» (que, en realitat, és una perspectiva més dels conflictes de gènere) ja fa més de dues dècades que es van plantejar nítidament. Però això no és prou i necessiten ser traduïdes de manera eficaç al procés de socialització. En el cas concret de «dona i ciència», han de ser assumides per la comunitat científica i vehiculades per les institucions i per les administracions públiques mitjançant decisions concretes.
És perceptible que la comunitat científica espanyola mostra una preocupació creixent pel problema; però la preocupació no resol el problema i és imprescindible prendre mesures proporcionades i adequades al problema per superar-lo.
No fer-ho significa renunciar a promoure la presència equitativa de les dones en tots els àmbits i nivells de la investigació i de la docència universitària, i equival a renunciar a incloure en el món productiu un nombre important de persones qualificades que podrien estar contribuint a millorar l’eficàcia i productivitat del sistema de ciència i tecnologia al nostre país (Alcón ‘et al.’, 2012; Arrizabalaga i Valls-Llobet, 2005).
Segons la meua experiència personal, he de reconèixer que, a vegades, a les dones mateixes ens costa veure la discriminació que patim, perquè hem interioritzat de manera subconscient el rol que la societat ens assigna, hem assumit les limitacions i el sobrecost que això ens imposa.
En alguna ocasió en què se m’ha preguntat personalment sobre la discriminació de gènere en el desenvolupament de la meua carrera professional, en les meues respostes he pogut minimitzar-ne les causes i efectes; però considere ara que no vaig valorar adequadament el gran esforç que en el meu cas i en tots els casos representa el fet de ser dona i el sobrecost que té (Ariza, 2010; Lluch, 2007 i 2009).
Per a arribar a ocupar els llocs més alts en l’escala docent o investigadora, les dones encara avui hem de redoblar els esforços, demostrar una gran vàlua, que a l’home se li pressuposa, i comptar, com quelcom d’extraordinari, amb un entorn familiar que propicie aquest ascens.
Més enllà de la retòrica buida
La visió més àmplia que proporcionen els estudis estadístics sobre aquest fenomen em fa arribar a la conclusió següent: més enllà de l’àmbit personal, no sols existeix encara una clara desigualtat d’oportunitats, sinó que hi ha la necessitat que les dones en prenguem clara consciència i que ens esforcem en tots els àmbits per superar-ho. Ara bé, amb la conscienciació de les dones no hi ha prou. Paral·lelament, és imprescindible que la societat habilite tots els recursos de socialització que calga per produir el canvi.
Per això es fa necessari incorporar, en totes les esferes de les polítiques públiques, la transversalitat de gènere tal com recomana la Unió Europea, la qual cosa significa posar en pràctica el conjunt de lleis aprovades sobre la matèria al nostre país, de manera que s’evite que l’efecte de les mesures preses en general, o en un sector específic, siga merament retòric.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Llig el número ‘Dones i ciència. Les claus de la igualtat’ a la web de Mètode.
Ana Lluch Hernández. Catedràtica de Medicina de la Facultat de Medicina, Universitat de València.
Enllaços
Array
