10.02.2015 - 06:00
Tots els que ens dediquem o ens hem dedicat a la ciència volem ser reconeguts com a científics i estem disposats a discutir amb qualsevol que ens negui aquesta condició. També estem disposats a barrar el pas a qualsevol que pretengui ser membre del club però no presenti les credencials suficients. Alguns ignoren el tema, molts rondinen per sota el nas i altres fan oposició sorollosa. Per a la meva pena, pertanyo al tercer grup. La meva dedicació a temps parcial a vigilar la frontera de la ciència m’ha portat a definir una «prova del cotó» que permet, amb molta facilitat, determinar si una activitat humana és ciència o no. No té ni punt de comparació amb els treballs de Popper ni de Kuhn, però té l’avantatge que es pot explicar en cinc minuts a qualsevol persona.
Es tracta de detectar la presència o no de quatre paraules que comencen amb la lletra D: dades, debat, descartar i difondre. Si en falta alguna, no és ciència.
Primer les dades
L’element inicial de qualsevol activitat científica és que està basada en dades. La paraula «dada» es presta a moltes interpretacions però ha de ser possible arribar a un consens sobre el que és una dada i el que no ho és.
Una dada, en la definició més bàsica, és una unitat d’informació sobre el món. És el resultat d’un experiment o d’una observació, en funció de quina part del món estiguem estudiant. En molts casos és per on s’esmunyen les mentides: avui mateix he llegit que durant l’epidèmia de grip que va arrasar Europa fa un segle el 80% de les persones que van prendre homeopatia es van salvar. Aquesta presumpta dada és falsa, i qui ho ha escrit ho sap, però un lector desprevingut (o convençut) la podria donar per bona. Si les dades no són de fiar, tot l’edifici s’ensorra.
La necessitat de dades és un element en comú amb moltes altres activitats humanes que no són científiques. Els esports, per exemple, es basen en les dades: quants gols ha marcat un equip o un altre, quin temps ha fet un atleta. Són una ciència els esports?
Després el debat
Un ritual de pas per entrar al club de la ciència és sotmetre’s al debat. I no és un debat amistós tot i que, si més no en públic, s’intenten mantenir les formes. És un debat acarnissat, a mort. Hi va la vida de les teories d’uns i altres. I darrera de les teories hi va la publicació, la beca, la patent, la plaça de professor, l’autorització per vendre un fàrmac o qualsevol d’aquestes coses mundanes que afecten els científics en la seva vida quotidiana.
Per tant, és un debat seriós. Un aspirant a científic que no accepti el debat, que faci trampes o que demani un tracte especial demostra que la seva activitat no és ciència. Sí, en el passat es van donar casos de científics que van ser ignorats, silenciats i coses pitjors. Eren altres temps. Avui, quan algú es compara amb Galileu és un senyal clar de que ha arribat el moment d’acabar la conversa.
L’experiència de tots plegats ens indica que el debat és una activitat humana molt habitual. No és exclusiva de la ciència i és ben present en qualsevol situació on hi hagi dues persones o més. Seguint amb l’exemple dels esports, el debat n’és una part central, forma part de la competició. Igualment en política i en art. Ara ens pot sonar estrany, però fa un segle hi va haver batusses entre els assistents a un concert amb obres de Schönberg i altres membres de l’escola de Viena, igual com passa avui en alguns esdeveniments esportius.
Descartar, la clau de volta
Fins ara moltes activitats humanes compleixen els requisits: es basen en dades i es presten al debat. La tercera D és la que, al meu parer, distingeix la ciència de la resta. La majoria de filòsofs de la ciència han centrat els seus esforços en aquest punt. El debat sobre el «criteri de demarcació» intenta establir el límit del que és i el que no és. Els arguments poden arribar a ser molt complicats i, des del punt de vista dels practicants diaris de la ciència, fins i tot irrellevants. En una colla d’anys al laboratori no vaig sentir mai ningú que digués «amb aquest experiment falsarem la hipòtesi» o «aquests resultats no són interpretables segons el paradigma vigent». En canvi, sí que vaig sentir sovint dir «amb aquests resultats hem de descartar la nostra hipòtesi».
Descartar és la clau. La ciència és una activitat que descarta. Si només tingués dinou caracters per fer aquest article diria: la ciència descarta. Aquí és on la ciència se separa dels esports, per exemple: els resultats, els rècords i tot plegat queda allà, per molt que puguem debatre sobre si era penalti o no. En política, tres quarts del mateix. El debat pot ser llarg i acalorat, però rarament s’arriba a un punt en que els participants descartin el seu punt de vista inicial. Potser les dades són incontestables (tal inversió es va fer o no es va fer), però el debat sobre els motius que van portar a fer o no fer la inversió són tan oberts que, fins i tot si estem d’acord en la dada, el nostre prejudici polític ens farà justificar-la. Òbviament la gent canvia d’idees polítiques al llarg de la vida, però rarament és fruit d’un debat puntual. És més aviat l’acumulació d’experiències que ens porta a canviar el vot. I en el món de les arts encara es més visible el fenomen contrari: les arts acumulen. Potser no hi ha ningú ara que escrigui simfonies a l’estil de Beethoven o novel·les de cavalleries com els medievals, però aquestes obres encara són allà per a nosaltres, segles després de deixar de ser novetats. Descartem obres cada dia, però és per un procés de filtrat que, a cada generació, determina un cànon d’obres que passa a la següent generació. Els cànons es revisen i per això de tant en tant «redescobrim» algun autor antic, amb la qual cosa encara emboliquem més la troca.
Difusió, l’obligació
El darrer punt és discutible, si voleu, però jo el mantinc i estic disposat a debatre’l. La ciència és una activitat social i, com a tal, obliga els seus practicants a difondre el coneixement que han obtingut.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Jesús Purroy. Biòleg i escriptor (Barcelona).
Enllaços
Array
