Traduir Rússia

Amb articles de la poeta i traductora Núria Busquet, la traductora Xènia Dyakonova, Sebastià Moranta, Mikhaïl Lérmontov, Esteve Miralles, Laura Basagaña, Montserrat Garcia Ribas, Jaume Creus, Jaume C. Pons Alorda, David Castillo, Jesús Gil Vilda i Aída Pallarès.

Una manera possible de veure la relació entre la literatura russa i la catalana seria analitzar-la a través de les figures dels traductors. Precisament ells, els noms dels quals tan sovint s’obliden, i a vegades ni tan sols consten en els catàlegs de les biblioteques i les llibreries, són els veritables «culpables» i protagonistes d’un intercanvi cultural que es va iniciar en els últims vint anys del segle XIX. Sense pretendre fer-ne un repàs exhaustiu, destaquem els noms d’alguns i en citem les obres més importants.

Com sabem gràcies a les investigacions de Ramon Pinyol i Torrents i Helena Vidal, el principi d’aquesta amistat russo-catalana va ser d’allò més prometedor: l’any 1884 un dels escriptors catalans més notables de l’època, Narcís Oller, va fer la primera traducció d’una novel·la russa vuitcentista, Memòries d’un nihilista, d’Isaac Pavlovski, amic personal d’Oller. El fet que el primer traductor del rus al català fos un escriptor de categoria, per una banda, determina l’alta qualitat literària de la seva feina; per l’altra, també marca el camí que la literatura russa, a mesura que progressés l’interès mutu entre les dues cultures, s’aniria obrint entre els lectors catalans. Tanmateix, fins a ben entrat el segle XX, la visió que es podia tenir a Catalunya dels grans escriptors russos només podia ser parcial i corria el risc de ser errònia. Aquesta mancança es deu al fenomen de les traduccions indirectes, ben comú fins als anys vint o trenta. Ja que Rússia sempre ha tendit a ser un país més aviat tancat i a mantenir un aire de misteri al voltant de la seva cultura, la llengua russa va trigar molt a posar-se «de moda» a l’Occident i en aquell moment pocs tenien l’oportunitat de conèixer-la a fons.

Les novel·les i els contes de Lev Tolstoi, Fiódor Dostoievski, Nikolai Gógol, Anton Txèkhov i Nikolai Turguèniev, per citar-ne només uns quants, es traslladaven al català o a l’espanyol per uns traductors que no coneixien la llengua d’origen i feien servir les traduccions franceses, alemanyes, italianes, etc., de les obres. Això feia que el resultat moltes vegades no fos gens satisfactori i s’allunyés massa dels originals. Aquesta situació només es va normalitzar amb l’aparició de dos traductors de categoria, com són Francesc Payarols, el primer autor de versions directes de literatura russa en català i responsable de traduccions molt notables de Pares i Fills de Turguenev, La mort d’Ivan Ilitx de Tolstoi, El monjo negre de Txékhov i moltes altres obres,  i Andreu Nin, expert en la llengua russa i dotat d’una gran sensibilitat literària. Nin va traduir algunes de les obres cabdals de l’època realista, com ara Infància, Adolescència, Joventut i Anna Karènina de Tolstoi, Crim i càstig de Dostoievski i alguns contes de Txèkhov, així com dues novel·les d’autors més moderns: Prou compassió! de Mikhaïl Zòixenko i El Volga desemboca al mar Caspi de Borís Pilniak, amb la qual cosa va donar a conèixer aquests escriptors importantíssims a Catalunya. A més, segons el professor i estudiós Ferran Gadea, Nin es va dedicar a la divulgació dels clàssics russos i, entre altres coses, va fer que la literatura russa es convertís en un objecte d’atenció constant i en una gran influència per a Mercè Rodoreda, amb qui el traductor va mantenir una estreta relació personal. Malgrat el talent de Nin, el seu català, viu i fresc a l’època, per a un lector d’avui resulta antiquat en alguns aspectes i potser ja no es pot gaudir de la mateixa manera. Tanmateix, la seva manera de traduir sí que dóna una idea de l’esperit general de cada obra, i per això representa una contribució molt valuosa tant a la literatura russa com a la catalana.

Podeu llegir l’article sencer, aquí.