09.10.2014 - 06:00
S’ha inaugurat l’exposició ‘Maniobra de Perejaume’ al Museu Nacional d’Art de Catalunya, un viatge poètic pel sotabosc de l’art català, que enllaça l’agrarietat del barroc amb l’obra de Miró, Jujol, Tàpies, Dalí, i també Verdaguer, Foix, Brossa i molt d’art anònim popular. Un viatge que s’aparta de la lectura museològica i historiogràfica canònica, que lliga el barroc amb les avantguardes sense forçar el discurs, que poa en el saber, en les obsessions i passions de Perejaume, artista plàstic i poeta, un ‘pensamenter’. L’exposició ‘Maniobra de Perejaume’ es podrà veure al MNAC fins l’11 de gener de 2015.
Mirem-nos els darrers treballs de Perejaume: l’exposició ‘Nocturn diürn. Sant Pol de Mar 1911-1980‘, a la Fundació Palau de Caldes; la conferència ‘L’agrarietat‘ al CCCB; el llibre de bibliòfil ‘Mareperlers i ovaladors‘ (Enciclopèdia Catalana); i ara l’exposició ‘Maniobra de Perejaume’. Tots formen part de les mateixes maniobres, en tots Perejaume hi exerceix de maniobrer, de maniobrer dels tornalls d’una llaurada.
L’exposició ‘Maniobra de Perejaume’ que ara es pot veure al MNAC parteix del llibre ‘Mareperlers i ovaladors’, on Perejaume diu que la llavor o el ‘tubercle’ de les avantguardes a Catalunya s’ha de cercar en el món rural de l’època barroca. I s’hi endinsa a partir de la forma de l’oval, que es repeteix adesiara. És arran d’aquest treball que el director del museu, Pepe Serra, li va proposar l’exposició. I el resultat va més enllà del llibre, perquè prefigura uns altres camins que es poden llegir al sotabosc de la nostra història.
D’aquesta manera ho explica l’artista en la presentació de l’exposició: ‘Les obres viuen la vida que els donem. Encara que sovint les imaginem soles com un arbre sol, o un déu sol, quan en posem dues o més de costat, les nocions d’hospitalitat, de tolerància, de simpatia els són ben aplicables. La seva part salvatge i la seva part sociable permeten, a les obres, d’anar a mitges en una determinada figura de conjunt que els proposem o que ens proposin elles. En tot això, l’obra sembla que sigui algú: algú humà o gairebé humà.’
La idea primera, comentava a la conferència de premsa Perejaume, va ser de fer una ratlla, un horitzó baix, on les obres fessin un exercici de contagi, de taca, de transmissió, i alhora es captinguessin com a text. Ho escriu així: ‘La majoria d’aparellaments d’obres que proposem desvetllen el terrarisme, l’autarquia i la civilització pagesa i ciutadana d’un sotacamp pacient que les travessa i les sospesa.’
Tacte
L’exposició comença amb una dotzena de dibuixos que Joan Miró va fer l’any 1912, quan rebia classes de Francesc Galí. El pedagog tapava els ulls als alumnes i els feia palpar un objecte del taller (una patata, el bust del company, una peça de guix del taller…) que després havien de dibuixar, segons les sensacions tàctils rebudes. Perejaume creu que aquest mètode va ser determinant en la conformació del Miró artista, que són dibuixos molt reveladors de la seva obra posterior.
I Perejaume comença destacant el fet que l’atles del tacte és previ a l’atles visual. I així el maniobrer engalza diàlegs diversos a partir del tacte i de les mans: ja sigui amb velles pràctiques de contacte a partir de cintes de colors de la mateixa mida d’imatges venerades de sants o de marededéus, que van proliferar sobretot als segles XVIII i XIX, ja sigui amb la mà que és tacte: posant la mà de Miró estampada en la coberta del número 13 de la revista ‘Poesia’ del 1944, editada per Palau i Fabre, al costat de la mà d’una marededéu del segle XIV, al costat de la mà d’una geganta d’Olot guardada als magatzems municipals, al costat d’un poema de JV Foix, ‘No em bato ni vaig al fort’ que conté el vers: ‘Però si el dit prem la vall’.
Aire
Un altre camí llaurat per Perejaume en l’exposició comença amb Verdaguer. L’estimat Verdaguer hi havia de ser per força. Perejaume diu que va ser el primer d’aixecar el cap i aguaitar l’horitzó. Amb ell arrenca el paisatgisme (‘tot i que jo la paraula paisatge me la tinc prohibida’). Però, diu, el gest que fa Verdaguer és tan potent que s’emporta el camp amunt i el camp ho genera tot. El camp ho és tot: som nosaltres, és l’aire i camp és també la ciutat.
I així es posa a explorar la qualitat del camp que ve de l’aire, a través dels núvols que va fotografiar Eduard Fontserè, meteoròleg, fundador i director del Servei Meteorològic de Catalunya. Diu Perejaume que aquestes dades que minuciosament va recollir Fontserè durant trenta anys van ser les primeres que l’exèrcit franquista va requisar després de la guerra i que això va impedir al meteoròleg d’elaborar el gran tractat sobre meteorologia de Catalunya, treballat durant tants anys.
El maniobrer fa dialogar les fitxes de les fotografies dels núvols de Fontserè amb el fitxer que va preparar Cèsar Martinell sobre els retaules barrocs per al llibre del barroc. Retaules que es van cremar durant la guerra, que ves que no anessin destinats a cremar-se, diu Perejaume, unes peces de combustió lenta, curulles d’imatgeria i històries terribles, cruentes, plenes de dimonis…
Oval
Un tercer camí que Perejaume maniobra és pròpiament el de l’oval. I per això es remunta a l’època barroca, quan Catalunya es trobava replegada entre dos grans imperis, quan tenia forma de retaule ajagut. El fet és que es va adonar que l’oval era una forma molt present en l’art català del segle XX, en Miró, Jujol, Gaudí, Tàpies, Dalí… Aquesta part Perejaume l’ha estudiada al llibre ‘Mareperlers i ovaladors’, text que precisament es pot escoltar sencer (llegit per l’editor Oriol Ponsatí-Murlà), en una sala en penombra de l’exposició, sense res més sinó uns seients centrals.
I així el maniobrer espera que aquestes maniobres facilitin una petita correcció de la lectura que fins avui s’ha fet d’aquesta època. De moment, el director del MNAC, Pep Serra, ja ha lloat aquesta feina —una poètica difícil pels temps que corren, ha dit, perquè va pel pedregar. I ja ha avançat que l’exposició marcarà la manera de mirar la col·lecció del barroc català del museu, quan s’hagi de revisar.
El mes de novembre arribarà el llibre, l’assaig que conté ‘Mareperlers i ovaladors’ ampliat amb noves reflexions, editat pel Grup 62.
