28.09.2014 - 06:00
‘Dansa de les ombres felices’ (Club Editor) és el primer llibre que va publicar Alice Munro, l’any 1968. Quaranta-cinc anys després, què representa aquest llibre dins l’obra d’una de les poques dones guardonades amb el Nobel de literatura? Molt més que un debut: l’origen. En aquestes quinze històries que passen a la vora de rius, en cases pageses i pobles aïllats, Alice Munro fa sorgir vides ordinàries en el moment en què una revelació les trastoca. Llegiu el relat íntegre ‘Nois i noies‘ (pdf), amb traducció de Dolors Udina.
Escoltem l’editora, Maria Bohigas, responsable de Club Editor:
«Què convenia publicar d’Alice Munro després de ‘Estimada vida’, un llibre que l’autora va anunciar que seria el darrer, el seu testament literari, coincident amb aquesta distinció magnífica i aclaparadora que és el premi Nobel? Ja que no hi hauria cap ‘nou’ llibre, quin dels seus anteriors tenia sentit que donéssim al públic?
Doncs el que dóna origen a mig segle d’escriure: el primer d’un conjunt de catorze llibres, ‘Dansa de les ombres felices’, publicat quan Alice Munro tenia trenta-set anys. Més enllà de la gràcia d’oferir en català els dos extrems de l’obra, ve la sorpresa: són germans bessons. Com si tota la trajectòria de Munro consistís a saber tornar allà d’on havia sortit. Els lectors de ‘Estimada vida’ recordaran amb nitidesa els últims contes del volum, que Munro segrega amb aquest avís: ‘Les quatre peces finals d’aquest llibre no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules ―i les més íntimes― que he de dir sobre la meva vida.’
A ‘Dansa de les ombres felices’ el lector retrobarà la mare malalta, el pare criador de guineus, la inquietant estranyesa dels somnis de la filla, veritables protagonistes d’alguns dels quinze contes amb què Alice Munro es va estrenar. I gairebé fa por ―com fa por el veí anòmal i fascinant del conte ‘Imatges’― que la jove Alice Munro fos tan plenament madura. I també fa riure que una vella escriptora pugui arribar a ser tan mentidera; us adoneu del drama de fer servir el femení en aquesta frase? Hi ha un altre conte del volum, ‘Nois i noies’, que fa caure d’esquena.
Sota la joventut, l’extraordinària maduresa precoç: res d’estrany si penseu que entre ‘Dansa de les ombres felices’ i el primer conte publicat en revista el 1950, Munro va deixar passar divuit anys. Divuit anys per produir el primer llibre. És ben bé una escriptora que no té por del temps. La premsa havia dit d’ella als inicis: ‘Mestressa de casa troba temps per escriure relats’. Doncs sí senyors: mestressa de casa ha produït una obra que no tributa res a la banalitat, ni a la pressa, ni al pànic de no ser sentit. I que compta entre les deu obres de dona que el Nobel ha distingit.
P.S. Per al lector català d’avui, ‘Dansa de les ombres felices’ ofereix una curiositat: el conte intitulat ‘El Tractat d’Utrecht’ en què surt, ¡sí!, la Guerra de Successió. »
