09.09.2014 - 06:00
Una carta publicada en la prestigiosa revista mèdica The Lancet ha portat José María Martín Moreno, catedràtic de Medicina Preventiva de la Universitat de València i assessor de l’Oficina Europea de l’OMS, a aparèixer en diversos mitjans de comunicació en les últimes setmanes. En el text, així com en les declaracions posteriors, el professor manifesta la seua preocupació per la reacció internacional davant l’epidèmia de l’Ebola que assota alguns països de l’Àfrica, que considera injusta i insolidària. A més, adverteix que fora del continent africà s’han pres unes mesures de prevenció excessives. Com a mostra, les imatges de personal mèdic enfundat en complexes vestimentes que no han fet més que «espectacularitzar» la situació i generar un nivell excessiu d’alarma, segons l’opinió del catedràtic. José María Martín Moreno es mostra crític amb l’obstinació per trobar un tractament en temps rècord i aposta, en el seu lloc, per controlar la infecció en el focus d’origen i reforçar els sistemes sanitaris dels països per on s’està estenent el virus.
Creu que s’ha generat un nivell d’alarma excessiu respecte a l’Ebola?
La situació de la malaltia pel virus de l’Ebola és molt seriosa i no vull minimitzar-la. Això és així sobretot per als països afectats, els països de l’Àfrica Occidental. Començant per Guinea Conakry, que és on es va iniciar el primer cas humà a partir de contagi per reservori animal (el que es denomina «cas índex»). Després hi ha hagut casos a Libèria, Sierra Leone, Nigèria i últimament a Senegal i República Democràtica del Congo. I desgraciadament sembla que continua ampliant-se. Hi ha més de 3.200 casos i ha produït com a mínim 1.650 morts. Això és una infraestimació. Metges Sense Fronteres estima que com a mínim hi ha 20.000 casos. És una tragèdia humana. Però si la pregunta és si s’ha generat una alarma excessiva en el nostre entorn i en la nostra forma de reaccionar, llavors sí. Excessiva perquè la gent no és conscient que no hi ha hagut cap cas d’infecció persona a persona a l’Estat espanyol. Tampoc a qualsevol altre país d’Europa o als Estats Units. No obstant, estem tots «histèrics», per si de cas existeix la remota possibilitat de tindre alguna cosa pareguda a la que ha provocat milers de morts en altres llocs i que fins el moment no mereixia la nostra atenció. Això és el que a mi m’indigna. La nostra situació és privilegiada. Això no vol dir que s’haja exagerat la situació a l’Àfrica, que és molt seriosa, i és on hem de posar tots els esforços i ajudar-los a que els seus sistemes siguen capaços de sostenir això, de controlar-ho en origen. I que no se’n vagen fugint els metges, que és el que està passant. La gent s’està morint no d’Ebola, sinó perquè no hi ha professionals mèdics i d’infermeria per a atendre els parts, les pneumònies… És un tema molt seriós.
S’ha reproduït molt en periòdics i televisions la imatge de personal mèdic amb una complexa vestimenta preventiva potser excessiva. En quina mesura han col·laborat els mitjans a crear aquesta alarma?
Això és una espectacularitat per a cridar l’atenció. El virus de l’Ebola es transmet per contacte a través de fluids, difícilment a través de l’aire. Des d’aquest punt de vista, algunes mesures no eren necessàries. Els vestits, llevat d’alguns casos concrets, són absolutament innecessaris, a part d’incòmodes. Amb bombones pressuritzades per a que qui porta el vestit respire l’aire que duu en la bombona, com si fos un bus. Aquest vestits són caríssims, i això en una situació de crisi econòmica també s’ha de tenir en compte i, a més, no se’ls poden permetre els països pobres. A conseqüència d’això, tots els que estan al voltant veuen que ningú té el vestit més que uns quants privilegiats. Per tant, hi ha ciutadans de primera amb el «vestit espacial» i la resta de mortals sense res, fins i tot sense guants de làtex. Per a prevenir el contagi és necessari simplement portar uns guants adequats, una bata impermeabilitzada, una mascareta senzilla i unes ulleres. Amb això estàs perfectament protegit. La resta és donar un missatge contradictori, perquè mentre es transmeten aquestes imatges, l’OMS està dient que no s’han de suspendre els vols a aquests països perquè el risc de contagi és poc probable. I llavors… A què ve tant d’equip de protecció individual exagerat? En resum, la probabilitat que es transmeta a nosaltres és relativament baixa i aquests vestits acaben sent innecessaris, incòmodes, ineficaços… A més, en la vida s’han de prendre decisions: o tractes al malalt o et poses el vestit, perquè amb el vestit no es pot fer gairebé res. Una cosa de sentit comú és que això fa por, perquè dius: i jo per què no puc tenir aquest vestit? Això és el primer que diu tothom, fins i tot els metges. A Sierra Leone se n’han anat pràcticament tots els professionals sanitaris. Això és el que han aconseguit els vestits. Exagerar la situació, fer-la espectacular, i generar por. La veritat és que és molt cridaner des del punt de vista mediàtic perquè fa una sensació de falsa seguretat, però a l’hora de la veritat lleva normalitat al fet que els malalts són éssers humans, que són tractables, que se’ls pot atendre amb dignitat, i que un es pot protegir sense necessitar de fer massa escarafalls espectaculars. El vestit té sentit en algunes situacions molt concretes: quan un està manipulant el virus directament en un laboratori, quan el metge està fent una intubació orotraqueal, quan s’està fent una maniobra invasiva, per exemple obrir el tòrax… Però per a malalts normals o per a casos sospitosos no cal portar aquests vestits de protecció individual.
Encara que de moment a l’Estat espanyol no tenim risc, estem preparats per a fer front a aquesta malaltia?
El risc zero no existeix mai. I en el context de comprendre aquest risc, el que a mi em preocupa més és el que està associat a la via sexual, del que no se’n parla suficientment. S’hauria de recomanar o bé l’abstinència o bé l’ús de preservatius. Un home, encara que haja superat ja la malaltia amb dos controls negatius, pot contagiar el virus a través del semen fins a set setmanes després (pràcticament dos mesos). I aquesta és la via més fàcil de contagi si no arribem a controlar la infecció en origen i comença a disseminar-se entre nosaltres. Jo estic convençut que, de totes maneres, tenim un sistema sanitari públic molt competent i amb professionals molt qualificats i, al mateix temps, tenim una cosa que ells no tenen: laboratoris acreditats i de reconegut prestigi. Sabem fer els diagnòstics i les proves correctes. Allà no hi ha ningú que sàpiga fer això. Si uneixes tot això i una capacitat d’acció i de professionalitat clarament contrastada, al nostre país ens trobem en una situació de privilegi. I si no ens posem histèrics, podrem controlar perfectament els potencials casos si seguim els protocols que estan establerts.
Llig l’entrevista sencer a la web de Mètode.
Felip Pineda. Periodista. Revista Mètode, Universitat de València.
Enllaços
Array
