Experiències intergeneracionals

Probablement les persones que visiten regularment Barcelona han vist cartells amb el lema: “Mai vaig pensar que el pitjor de fer-se gran fos la soledat”. Són anuncis de l’Associació Amics de la Gent Gran que, mitjançant aquests reclams, intenten fer pensar a la societat. Decidir-se a actuar no és fàcil, però gairebé tots els qui ho fan n’estan orgullosos. A Catalunya, un 14% dels joves de menys de 25 anys es va dedicar, l’any 2011, a tasques de voluntariat amb persones amb risc d’exclusió social o amb la gent gran, segons dades de l’Idescat.

El programa Viure i Conviure està orientat a millorar l’autonomia de les persones grans. Joves universitaris d’arreu del món –menors de 35 anys– sol·liciten una casa d’acollida gratuïta i l’equip de selecció del programa realitza les entrevistes pertinents per tal de trobar una persona gran que vulgui compartir aquesta experiència. El procediment també es pot fer a la inversa, però els casos són menors, ja que “en un any 500 sol·licituds són de joves, mentre que només 100 són d’avis, segurament per desconeixement del programa”, tal com afirma Neus Fontanet, coordinadora de Viure i Conviure.

En molts casos, Fontanet assegura que les persones grans aprofiten els beneficis que comporta acollir a un jove universitari “per evitar les residències”. La mitjana entre les persones grans és el “d’una dona d’uns 84 anys”, que, en molts casos, ha perdut el marit. Els psicòlegs del programa, per tal d’escollir les parelles adients, els pregunten als universitaris quines aficions tenen o quina és la seva disponibilitat, i, de la mateixa manera, els avis demanen unes característiques concretes. Els estudiants s’han de comprometre a arribar a casa “entre les 22 o les 22:30”, fer la compra o altres tasques, i, d’aquesta manera, s’estableix una relació de convivència intergeneracional que beneficia ambdues parts.

Després d’un període de prova de 48 hores, les parelles, amb seguiments de psicòlegs i comissions, comencen a conviure. És important remarcar que els joves no són cuidadors, sinó que entre els universitaris i les persones grans s’estableix una relació de “fill i nét, i, fins i tot, quan s’han de separar [és a dir, quan els estudiants acaben el màster o la carrera], segueixen mantenint contacte”.

Sota el mateix sostre

L’Stefany Ortega i la Maria Rosa són una de les parelles del programa Viure i Conviure. L’Stefany té 26 anys i va venir des de Colòmbia a Barcelona per estudiar un màster d’infermeria. La Maria Rosa en té 84, no té fills i viu sola des que va morir el seu marit. Ella ha trobat en el programa una “tranquil·litat interior”, que li proporciona el fet de viure acompanyada. “Com a casa no hi ha res” afirma la Maria Rosa. “Havia vist moltes residències i estan molt bé, però jo aquí tinc les meves coses i si me’n vaig només me’n podré endur una maleta”. Per l’Stefany també és una experiència gratificant, ja que ella sempre havia viscut amb els seus avis a Colòmbia. Ella pensa que qualsevol jove pot ser apte per aquest programa, sempre que deixi de banda l’egoisme. “No és només viure juntes, també hi ha petits detalls” afirma. Les dues pensen mantenir el contacte un cop acabi aquest curs de convivència.

Acompanyament a domicili

Altres associacions, com Amics de la Gent Gran, ofereixen diversos programes d’acompanyament. En aquests projectes no hi ha només voluntaris joves, sinó persones de totes les edats, i hi podem trobar voluntaris amb més de 80 anys. En contraposició al programa Viure i Conviure, normalment aquestes associacions tenen més persones grans que no pas acompanyants. Els Amics de la Gent Gran disposa d’un programa d’acompanyament a malalts i d’un programa per persones d’edat avançada que se senten soles. La lluita contra la soledat es fa a través de visites dels voluntaris a casa dels ancians i de tertúlies, excursions o tallers que s’organitzen al llarg de l’any. A l’estiu també es preparen unes vacances pels avis. Tot plegat es finança a través de les aportacions dels socis, dels donatius puntuals, dels projectes com el de Roses contra l’oblit i de subvencions de la Generalitat i els ajuntaments.

Joves als centres geriàtrics

Una altra opció per a les persones grans, i, segurament la més demandada, és la residència. La Sandra Montero, de 21 anys, és auxiliar de geriatria, i treballa per les nits a la residència privada Los Tilos. Quan va enviar el currículum li van dir que, tot i que és una feina molt dura, podia treballar a la planta de demències i pal·liatius. I la Sandra va acceptar: “Realment és molt difícil. Molts d’ells no em reconeixen quan em tornen a veure perquè tenen Alzheimer, però m’agrada molt treballar amb gent gran”.

La Sandra té una rutina que segueix al peu de la lletra cada nit: “els he de canviar els bolquers i fer canvis posturals unes quatre vegades per nit. També els rento, els porto al llit, els poso el pijama i els hidrato tot el cos”. A més, la Sandra explica que, a la seva planta, afegeixen espessant als líquids perquè no s’ofeguin i vigilen atentament la temperatura de l’aigua perquè “molts d’ells no saben distingir el fred de la calor”. Tot plegat fa que, molts cops, la Sandra no tingui forces per seguir treballant d’això, però reconeix que és una feina molt agraïda i que “algú ha de cuidar-los”.

La Sandra també ha treballat a altres residències, i reconeix que el torn de dia és molt diferent: “fan activitats com musicoteràpia, taller de cine o jocs amb les animadores”. Malgrat tot, “amb les funcionàries no hi havia tan bona relació. Creuen que els pots treure el lloc i no és així”. A les residències públiques les habitacions són molt més barates, mentre que a Los Tilos “poden arribar fins als 6000 euros, amb terrassa inclosa”. Això faria pensar que els treballadors estan ben remunerats, però el cert és que “alguns treballen en llocs menys qualificats. Fan d’auxiliars quan realment tenen el títol d’infermeria”.

La situació general d’atenció a la vellesa cada vegada és més preocupant, sobretot “pel que fa a malalties degeneratives o a malalts en estadi inicial”, tal com afirma la coordinadora de Viure i Conviure. Els governants haurien de reflexionar sobre l’actual llei de la dependència i “oferir més recursos” per a una autonomia òptima dels majors de 60 anys. La Sandra hi està d’acord i, a més, il·lustra la seva opinió amb noves dades: “a la meva residència només som 4 auxiliars per 6 plantes”. L’Associació d’Amics de la Gent Gran és present a diversos municipis de Catalunya i constata que, si l’Ajuntament del municipi té més recursos per destinar a les persones grans, aquestes estan molt més ben ateses. En conclusió, tots coincideixen que és necessari mobilitzar la societat per aconseguir nous canvis.