24.04.2014 - 06:00
“A les nostres vides grises i anodines de sobte va haver-hi un miratge on la llibertat va ser possible. Però no va ser a Barcelona, va ser a Lisboa, aquell indret perdut en la geografia peninsular en què mai no ens havíem fixat, immersos com estàvem a mirar nord enllà, d’on vam treure’n ben poc. Al so de Grândola, Vila Morena, a l’emissora Rádio Clube português, el Moviment de les Forces Armades va engegar una revolució incruenta, feliç i carregada de flors i esperances. Eslògans com “A poesia esta na rua”, les imatges de clavells als canons dels fusells, i la insòlita comunió entre poble i exèrcit van mitificar l’epopeia moderna d’un país amb el qual no comptàvem”, recorda Vallbona.
“Si l’assassinat de Puig Antich va polititzar una generació, la Revolució dels Clavells la va convèncer que la llibertat era possible. Descobrir què era capaç de fer el dictador espanyol i, per contra, la força que tenien la raó, la cultura i la política a l’altra banda de la península, va provocar en els joves dels setanta un xoc insostenible anímicament i política. Vam assistir de lluny a la darrera revolució humanista i romàntica contra l’autoritarisme a l’occident capitalista i ens en vam enamorar. Després Lluís Llach hi va posar banda sonora i a cada rostre vam buscar un somriure i un clavell per construir les noves complicitats de la vida. Però Abril només era un gest polític i simbòlic llunyà fins que vam veure A la ciutat blanca, d’Alain Taner, al Publi o en algun cine-club, i vam posar rostre i paisatge a la nova ciutat de l’esperança”.
Llegiu l’article complet, aquí.
