17.02.2014 - 00:00
Ramón Morales Espí naix amb el segle XX. Ve al món el 17 d’abril de 1900, fill del jornaler Ricardo Morales Vidal (1862) i de Ramona Espí Insa (1870). El matrimoni viu en 1916 al carrer de Sant Pasqual, núm. 16, i té alguns germans majors que ell, si bé no els sabem tots: Salvadora (1892), Vicente (1893), Ricardo (1896), María (1897), José (1898); després va Ramón, i per darrere estan Rafael (1904) i Rosario (1906). De tota manera en falten alguns, perquè els pares van tindre 12 fills, encara que és possible que algun o alguns moriren aviat.
El dia 20 de febrer de 1921, a l’Ajuntament, sota la presidència de l’alcalde José Sanz Ferri, es fa l’acta del sorteig dels mossos del reemplaçament de 1921. Ramón Morales Espí trau un número baixet, el 13, i se’n anirà a fer el servei militar a Melilla. La seua família aleshores viu al carrer dels Llauradors, núm. 2, i per l’expedient de quintes sabem que fa 1,67 metres d’alçada i que en eixe moment no sap encara ni llegir ni escriure.
Tornat de la mili, al cap dels anys es posa a treballar en la fàbrica Paduana. Sembla que és ací on s’integra en la CNT i comença a lluitar per la defensa dels drets dels treballadors. Periòdicament, amb un company, va a València, per a solucionar qüestions laborals. Segons sembla, amb Josep Quiles no va tindre mai cap diferència de base ni enfrontament, si bé tampoc es pot dir que foren amics. Cadascun anava per un camí i feia i deixava fer a l’altre, encara que pertanyeren al mateix sindicat. Per ara, Morales únicament mira pels drets laborals de l’empresa en què treballa. Açò fa que es convertisca per a la plantilla en un ser estimat… o odiat.
Així, en els primers temps de la República, és costum que els treballadors paren a dinar en la mateixa empresa. Entre ells està Ramón. Seuen i destapen el menjar que porten de casa en unes carmanyoles i es disposen a menjar-s’l. L’empresa està ampliant-se i des de dalt d’on es troben, algú tira un grapat de grava damunt dels qui estan menjant, afectant als de baix i a Morales de ple. L’incident provoca que Ramón és cague en qui ho ha fet i en els personatges religiosos de rigor. Eixe dia i com a conseqüència de la malifeta, no poden dinar.
Són temps difícils i de contrapunt. Un ‘asquerot’, com aleshores es deia als llepons, li ho diu a l’empresari, al carlista José Simó Marín, qui emplaça al seu despatx els afectats. Però ací no hi ha una paraula de censura al qui han fet la malifeta. Solament vol saber qui ha blasfemat per a acomiadar-lo… o si no ix, se’n aniran tots els presents al carrer. Posat en la difícil tessitura, Ramón diu que ha sigut ell. És acomiadat de seguida perquè Simó no pot permetre un desburbat que li falte a Déu. En assabentar-se’n els seus germans Pepe, Rafael i Ricardo, que treballen també a l’empresa Paduana, en solidaritat se’n van de la fàbrica, cosa que provoca el desconcert en l’empresari. Com que eren uns treballadors amb bona traça, Simó es nega a deixar-los anar, però ells es mantenen ferms. Diuen que una empresa que no vulga al germà, que tampoc no els vol a ells. D’un colp, els quatre germans deixen de treballar en Paduana.
Els quatre se’n van d’Ontinyent a buscar-se la vida. Al poble fluixeja la faena, i més encara si qui et contracta té de tu un mal concepte, com és el cas de tots els de la CNT. Així, Ramón se’n va a Xàtiva; Pepe, a Alcoi; Rafael, a Carcaixent; i Ricardo, a França. A Xàtiva, Ramón es posa a treballar de seguida en una indústria, coneix Dolores Bellver Tudela, una jove nascuda en 1910, es casa… i l’empresa fa fallida. Se’n va a l’atur. Naix el seu fill Ricardo. És 1934. Ramón, de vegades, és lamenta del seu infortuni.
Tornen a Ontinyent a casa on viu la germana María i el seu cunyat Rafael Llàcer, al carrer de la Llosa, núm. 5. Fa de jornaler. Passat un temps, se’n van a una casa que si bé apareix al Padró d’Habitants com al carrer del Dos de Maig, núm. 95, el ben cert és que estava fora del carrer, en la senda de l’Ametla.
Passat el Bienni Negre (període republicà en què va governar la dreta, de novembre 1933 a febrer 1936) i amb la victòria electoral del Front Popular, la CNT torna a ser legal. Havia estat prohibida en desembre de 1933 arran l’atemptat a la línia fèrria que es va produir a Albaida i a Ontinyent i que va acabar amb una sèrie de condemnes a presó, entre ells el líder del sindicat José Quiles.
Ramón Morales ha guanyat pes al sindicat quan esclata la guerra. Sap llegir i escriure i és un líder. En el desordre que hi ha en la segona meitat de l’any 1936, quan es nomenen els diferents comitès, és elegit president del Comitè de Salut Pública en representació de la CNT. A les acaballes de l’any, el 6 de desembre, en una assemblea multitudinària al teatre Echegaray, es decideix la creació d’un únic comité, que es denominarà Consell Municipal. La decisió comporta la dissolució de tots els altres comités, a més de la Comissió Gestora Municipal, per a evitar dualitats i usurpacions de poder. La reunió per a constituir el nou Ajuntament té lloc el 29 de desembre de 1936. Després d’obtindre el vist i plau del governador civil, comença a funcionar l’1 de gener de 1937 i ho fa sent alcalde Ramón Morales Espí, de la CNT. És elegit alcalde amb els vots de tots els regidors. Al cap d’un temps, es traslladen a viure a una casa de la part baixa del carrer de Tomàs Valls. És una residència senyorial que, segons la documentació de l’època, no va ser requisada pels republicans, la qual cosa ens fa pensar que potser fóra que el propietaris, per la por, se’n anaren i la va ocupar la família, que hi va dur les seues escasses pertinences per a no utilitzar les que allà hi havia, les quals van ser cuidadosament guardades.
Durant els pocs més de 10 mesos en què és alcalde d’Ontinyent (el Consell Municipal és dissolt el 16 de novembre de 1937) viurà una sèrie de picabaralles entre els diferents grups que conformen l’Ajuntament. Això, i la pròpia dinàmica de la guerra, fa que agafe una úlcera, tot i el suport familiar. En l’intent per desdramatitzar la situació que l’aclaparava, la seua germana María quan el veia solia cantar-li ‘Ai, ai, ai, senyor alcalde faça justícia / que entre puces i mosques ací no hi ha qui visca’, a la qual cosa ell invariablement responia ‘no estaré molt de temps d’alcalde’.
En 1938 naix el segon fill de la parella, Dolores. Per ara, Morales ha desaparegut de l’escena política i sindical local. Segons pareix, l’úlcera que pateix, va cada volta pitjor, i requereix diverses vegades ser hospitalitzat a l’Hospital Internacional Militar, situat on hi ha ara el col·legi de la Concepció.
En una d’aquestes visites, un metge belga veient com anava la guerra, el convida a viatjar amb ell a Bèlgica quan se’n vaja, perquè, li diu, els feixistes li tallaran el coll perquè vénen rabiosos. Ja té aparaulat l’alcalde de Castelló, que li ha dit que sí. En tornar a casa i comentar-ho amb la muller, aquesta diu que el que el marit vulga. Però Ramón diu que si haguera mort algú, aleshores sí ho creuria necessari, però que ell no ha mort ningú i ni tan sols ha fet mal conscientment a ningú. La seua germana María vol que se’n vaguen, perquè les notícies que arriben de represàlies allà on han entrat els franquistes són terribles. No obstant això, decideixen quedar-se.
Acaba la guerra i en un primer moment no passa res. Fins que el detenen i el tanquen a la Porquera, situada a la carretera de Bocairent, on amb el temps s’edificarien les Cases Barates. Passa un temps tancat fins que un bon dia sense previ avís ni cap explicació l’alliberen.
L’hospital segueix funcionant, ara com a Hospital Militar de Prisioneros ‘José Antonio’, i Ramón cada cop està pitjor de l’úlcera. Els vòmits són continus. Ha perdut pes. El tornen a ingressar. Cal operar-lo, i de seguida, diuen els metges. El dia de l’operació, quan està previst portar-lo a quiròfan, el detenen i el tanquen al poble, per ser posteriorment traslladat a la presó de Sant Miquel del Reis, a València. Pel mig hi ha una denúncia de dos joves del poble contra tots els membres del Comité de Salut Pública presentada el 27 d’abril de 1939.
Comença aleshores una lluita desigual per salvar o condemnar el pres. Per una banda, l’Ajuntament i els de Falange que posen en l’haver del detingut totes les salvatjades imaginables; d’altra banda, la família, que busca en aquells a qui ha ajudat, el reclús en el passat a sobreviure o a tenir unes condicions de vida més dignes en els durs anys de la guerra, i ara, com han guanyat, gaudeixen d’una posició privilegiada. A veure si se’n recorden del que ha fet per ells.
Parlen amb dos senyoretes a qui va ajudar Ramón en el passat. La muller, Dolores, i la germana, María, tenen esperances que puguen fer alguna cosa per ell, ja que són dos dones molt ben relacionades amb el poder actual i amb l’Església. Però la conversa amb la senyoreta Lola i la senyoreta Rosarito [obviem els cognoms] acaba, només començar, de la pitjor forma possible: ‘Aguántense, porque como resulta que lo tienen que matar, tienen que purificarles el alma bien purificada’, diu la primera. El colp moral és duríssim.
Hi havia tanta gent tancada d’Ontinyent que l’autobús havia variat la seua ruta a València a fi d’acostar els familiars —generalment dones carregades amb embalums i xiquets menuts— fins ben prop de la presó. En una de les visites, el cap militar que regeix el penal, no se sap si per fer una broma salvatge o per altruisme, diu a les dones que aquell pres per a qui porten un paper signat d’un reconegut membre franquista que se’n faça responsable, el deixaran en llibertat.
Les mullers i mares dels detinguts, totes il·lusionades, comencen una cursa contra el temps. El ben cert és que aviat, la majoria tenen la signatura d’un franquista que done la cara per ells. Impacients, no poden, ni volen esperar fins a la pròxima visita. Decideixen llogar un autobús de Morales.
[Un incís. La companyia d’autobusos la va fundar el matrimoni format per Vicente Montés Morales (1882) i Josefa Soler Vicens (1889). Vicente Montés i Ramón Morales eren cosins germans. Quan van parlar de posar una línia regular d’autobusos entre Ontinyent i València, la iniciativa va tindre molt bona acollida, fonamentalment entre els frares del col·legi la Concepció. Aleshores, l’escola tenia un prestigi excel·lent, i venien alumnes a estudiar de diversos punts de la província i, fins i tot, de la resta de l’Estat espanyol. Tant és així que els van ajudar a posar en marxa el projecte, amb la condició que es diguera La Concepción. L’empresa, però, en un primer moment s’anunciava com autobusos Vicente Montés Morales, i la gent la va conéixer de seguida pels cotxes de Morales. Passat un temps, els frares van reclamar que es complira l’acord, i aleshores fou quan es pintaren els rètols d’Autobuses La Concepción, però en la gent havia calat ja l’altre nom.
En l’època a què fem referència, el cognom Morales estava molt associat políticament a l’esquerra, i Vicente Montés era un home de dretes. Per aquest motiu li sentava molt malament la dita denominació, i fins i tot, a qui preguntava en la cotxera pels autobusos de Morales, l’enviava enfront, on estava la pensió Sol, provocant el desconcert en els viatgers].
Amb l’autobús llogat, amb més esperança que mai, se’n van camí de València. Però a mitjan camí, passat el port de Càrcer, unes persones paren l’autobús. És gent tota d’Ontinyent, [i tornem a obviar els noms o malnoms] que puja al vehicle i reclama els papers signats. Una vegada els tenen, li diuen al xofer que mamprenga el camí de tornada i que pare en la plaça del Generalísimo, actual Plaça Major. Una vegada al poble, les tanquen en la presó de dones que hi havia al costat de l’antic bar Ideal i abans d’arribar a l’actual comissaria de Policia, en un soterrani que s’endinsava fins davall l’Ajuntament nou.
Dolores Bellver, la dona de Ramón Morales, té aleshores la seua filla de bolquers, i María Morales li ha de portar diverses vegades al dia la xiqueta perquè li done de mamar. En aquesta lúgubre presó, cau malalta de tuberculosi.
Al marit, li fan un consell de guerra a València el 28 de juny de 1939 i el sentencien a mort. El mateix passa amb el seu germà Ricardo, qui és jutjat a Ontinyent. El dia 19 de desembre de 1939 Ramón Morales Espí és executat a Paterna. Feia solament quatre dies, el 15 de desembre, que el seu germà Ricardo Morales Espí havia estat afusellat a Ontinyent. Els qui encara el recorden (xiquets en aquella època, com és obvi) diuen d’ell que era un avamçat al seu temp en matèria de respecte a la infantesa; deia que als xiquets cal educar-los, però mai pegar-los.
Al quedar-se viuda, Dolores Bellver se’n torna a Xàtiva malgrat l’oferiment de quedar-se al poble que li fan els germans de Ramón. A Xàtiva té els seus pares.
El 28 de novembre de 1940, l’Ajuntament d’Ontinyent fa un llistat complet de qui han estat els autors dels assassinats en guerra i qui han estat els que han saquejat les esglésies o les propietats. En aquest llistat no apareixen enlloc els cognoms Morales Espí.
Una prova de la dignitat en la més ampla accepció de la paraula la trobem en el fet que en la dècada dels seixanta del segle passat, Dolores treballava en una casa fent les faenes pròpies de la llar, i el propietari li va arreglar els papers perquè poguera cobrar la pensió de viuda. A l’anar a signar els papers, posava: ‘Yo Dolores Bellver Tudela solicito la paga de viudedad por la muerte de mi esposo Ramón Morales Espí muerto por enfermedad grave…’. Aleshores, ella, va dir que no podia signar aquell paper, perquè el seu marit no havia mort de cap malaltia greu, sinó que havia estat afusellat. El funcionari li va dir que en la sol·licitud no podia posar que havia estat afusellat i que si, no signava, no podria cobra la pensió. Doncs bé, va preferir no cobrar la paga per no trair la memòria i els ideals que compartia amb el seu marit Ramón.
Dolores Bellver Tudela va sobreviure al dictador Franco, va morir el 24 de juliol de 1983, als 73 anys. Dos mesos abans havia mort el seu fill Ricardo Morales Bellver el 17 de maig de 1983, als 50 anys d’edat. Tenia dues filles; i la seua germana Lolita, que viu, tres fills i una filla.
Enllaços
Array
