Els Pets: ‘Volem que ens vinguin a veure pel que som ara’

Després d’una ronda de celebració de vint-i-cinc anys i de dos anys sense concerts, Els Pets tenien ganes de sacsejar-se musicalment i demostrar que són un grup de present. És així com defineixen ‘L’àrea petita’, el disc que consideren més arriscat de la seva trajectòria. Té musicalitats molt diverses amb un fil conductor: ‘la insubmissió emocional’. Lluís Gavaldà i Joan Reig parlen amb VilaWeb d’aquesta àrea petita ‘on passen les coses importants i on cadascú s’ha de definir i mullar-se’. També reflexionen sobre l’evolució de la música del país, el paper de l’independentisme avui dia i l’absència al Concert per la Llibertat: ‘No ens calia sortir a la foto, ja estem ben retratats.’

—Dieu que en aquest disc gireu full. Què deixeu enrere i cap a on voleu mirar? 
—Joan Reig: Fa dos anys que no toquem, i les últimes dues rondes havien estat d’autohomenatge, de repertori antic, en què hem celebrat els vint-i-cinc anys. Ara s’ha acabat una etapa. Hem canviat de discogràfica i tenim productor nou. A més, en cada disc evoluciona la nostra manera d’escriure. Tot plegat ha estat un obrir portes i finestres que ens fan pensar que és un canvi de cicle. Som els Pets, però amb una nova capa de pintura. 

—Us heu arriscat amb noves sonoritats, per què?
—Lluís Gavaldà: Hem tingut una voluntat molt clara de sacsejar-nos musicalment. La nostàlgia és molt agraïda però també és tramposa, i si t’hi deixes portar, acabes essent una relíquia. Tenim vint-i-vuit anys de carrera però constatem que som un grup de present, i això potser és la cosa més difícil. Volem que ens vinguin a veure pel que som ara. Tenim cinquanta anys, ens sentim còmodes on som i on hem arribat, i volem reflectir-ho d’una manera real.

Aquest disc té un vessant bastant transgressor. Musicalment és molt eclèctic, mentre que, quant a les lletres, hi ha un fil argumental que les uneix totes: és un aparador de gent que practica la insubmissió emocional. Una crida a no resignar-se des d’un punt de vist adult. Als protagonistes els passen coses molt particulars, molt d’àrea petita, però en el rerefons de totes les cançons hi ha pinzellades de realitat social: cambrers que tenen la dona fora, gent benestant que voldria fotre fora els moros, llengües que es volen escapçar, mons que s’enfonsen, economistes que parlen de la crisi i l’època que vivim. Tot això és al decorat de les cançons.  

—Moltes cançons, tot i explicar històries que podríem considerar tristes (com ‘Blue Tack’, ‘Un tall de síndria’ o ‘Reprenc el vol’) acaben arribant a conclusions optimistes.
—Ll. G.: És un optimisme adult. No és el del cap verd que pensa que tot són flors i violes, sinó que és basat en la realitat i en els cops que et dóna la vida. És dir: ‘D’acord, sé que la vida et dóna bufetades, però tot i així val la pena de viure-la i, sobretot, de no tenir por dels canvis.’ Som en una època de canvis socials, estructurals, i aquests canvis no han pas de ser dolents, poden ser una oportunitat.

—Lluís Gendrau deia que al Mercat de Música Viva de Vic es va constatar la mort del pop-folk, que els àlbums que vénen són més crus, i que segurament el context social hi té a veure. Què en penseu?
—J. R.: Potser sí. Els corrents estètics tenen un principi i un final, i als països petits es fa més evident. En tot cas, el fet important és que hi hagi música, encara que sigui encasellada. No sóc conscient si es reflecteix tot allò que passa a la música que es fa. Hi ha artistes que sí, n’hi ha que no.
—Ll. G.: Sí que hi ha un canvi de tendència pel que fa a la sonoritat. L’ukelele de Manel va crear escola…
—J. R.: I la melòdica endollada a un tub també va ser una icona dels últims cinc anys…
—Ll. G.: Ara es va més cap a l’electricitat. La gent fuig ara d’una escola musical que ja tenia certs símptomes d’esgotament. Però això és llei de vida!
—J. R.: Però nosaltres ara fem folk! Hem fotut un parell de cançons amb aquesta sonoritat més mediterrània, cançons ternàries, instruments de corda…

—Hi deu haver tingut força a veure el paper de Raül Fernàndez, Refree, com a productor. 
—Ll. G.: Molt. S’hi ha implicat no sols en la producció sinó en l’execució: ha tocat totes les guitarres, pràcticament.
—J. R.: Ens ha deixat tocar els extrems. Des d’un romanço ternari molt dolç fins a una massa de guitarres elèctriques i timbals que galopen, com en la cançó que dóna títol al disc. 
—Ll. G.: Ha estat una manera mol tranquil·la de treballar amb ell; hem anat pel mateix camí. Té un punt de noi entremaliat, juganer, de provar i anar als límits de les cançons, i nosaltres ja volíem això. Fugir de les inèrcies, de les zones de confort que havíem assumit als darrers discs. Els Pets ja tenia un estil bastant determinat, i potser per això ara ens podíem permetre el luxe de ‘bretolejar’ una mica, d’anar a buscar coses no tan ortodoxes, de no editar gaire les cançons, de deixar les errades perquè, en el fons, les errades són reals. Hem buscat més la veritat que no pas la perfecció.

—El component independentista en les cançons s’ha anat diluint en la vostra discografia. Ui, feu cara de no estar-hi d’acord?  
—J. R.: És que hi ha una teoria sobre això. Nosaltres no vam ser mai un grup de combat. Tenim cançons concretes. Sí que hi havia un compromís, però era més en les declaracions que no pas en les cançons. Passa que darrere la nostra generació va venir tot un seguit de grups de combat, començant pels Brams i acabant per Obrint Pas, i és clar, al costat d’aquests discursos hem quedat una mica ‘light’. Però nosaltres sempre hem estat els mateixos.
—Ll. G.: Al primer disc hi havia ‘No n’hi ha prou amb ser català’, però també ‘Vespre’ i ‘Ella m’estima’. No hem estat mai un grup unidireccional.
—J. R.: Ara és en les escenes de les cançons on es nota el país que vivim. És on hi ha una Catalunya que té retallades, uns Països Catalans amb zones on la llengua és greument amenaçada, on encens la ràdio i sents economistes parlant de l’apocalipsi. Tot això és el decorat d’una història d’amor, per exemple. És més bonic, i així també tenim l’oportunitat d’explicar coses sobre les relacions humanes de gent normal i corrent, que ens agrada.
—Ll. G.: És una visió més polièdrica de la realitat. A mi els grups que només parlen de temàtica social em descol·loquen una mica, en el sentit que no m’acabo de creure que una persona només pensi i parli d’això. A mi m’agrada que un grup, quan fa cançons, sigui molt semblant a quan fa el cafè amb un amic. Si tu i jo anem a fer un cafè, podem estar una estona parlant de política, però també parlarem del Barça, de sexe o de literatura. En el disc ‘Agost’, no hi ha cap cançó que parli de la guerra de l’Irac, que era el que passava en aquell moment, però a ‘Per què no véns?’, que el protagonista és una persona que enyora la seva dona, hi ha un balcó que vol aturar la guerra. És una pinzellada, però amb allò es veu que hi havia la guerra de l’rac. I a la cançó ‘Pau’, amb un protagonista molt particular, el rerefons són les manifestacions estudiantils. Creiem més en aquesta manera d’ensenyar les coses. Que no sigui tan obvi, tan unidireccional.
—J. R.: Tot és vàlid. I els grups que enfoquen la carrera exclusivament en el combat político-social a mi em semblen molt bé i molt dignes, hi ha grups fantàstics. Però nosaltres tenim una altra opció. Passa que ara la societat ha evolucionat. Quan vam començar, fa vint-i-vuit anys, nosaltres portàvem l’estelada al darrere de l’escenari, la hi posàvem nosaltres. Ara això és en el centre del debat, en parla tothom, fins i tot a les tertúlies. Abans això no passava. Recordo quan era a l’MDT que si volies sortir als diaris, havies de cremar un contenidor l’Onze de Setembre a la tarda a Barcelona. Si no, no hi sorties. Perquè allò no tocava. Ara que ja toca tant, doncs ho deixem en el decorat de les cançons. 
—Ll. G.: Les cançons clarament polítiques ja les hem fetes. No cal que les tornem a fer. Potser toca que ara les faci el qui no les ha fetes mai.
—J. R.: Ara fins i tot les monges fan política! Tothom és revolucionari! I em sembla fantàstic. Però nosaltres ara fem un pas enrere, que vagin ells al davant.
—Ll. G.: Ja no ens cal sortir a la foto, perquè ja estem bastant retratats.
—J. R.: Hi ha molts artistes que ara capitalitzen el moviment independentista que hauries de mirar a les hemeroteques què deien fa vint anys, o en fa dos! Tot això és benvingut, és clar, aquí el que interessa és que vingui molta gent. Però ja no cal que nosaltres anem amb la bandereta. Continuem pensant com pensàvem. 

—Us sap greu no haver anat al Concert per la Llibertat?
—J. R.: Mira, d’això parlàvem!
—Ll. G.: Un altre símptoma d’això que dèiem. D’aquesta espècie d’esquizofrènia col·lectiva. Sembla que hi hagi una cursa per veure qui és més independentista. En el nostre cas, d’una manera potser ingènua, vam pensar que tothom tindria clar que la nostra posició, hi anéssim o no, era la de sempre.
—J. R.: Si no hi érem no va ser pas perquè haguéssim canviat de camisa, sinó per una qüestió d’agenda. Havíem d’enregistrar el disc. La majoria de gent ho entén, això. En l’independentisme, una de les paraules que es fa servir més és traïdor. I fa molta mandra discutir això!
—Ll. G.: D’una altra banda, també crec que aquest concert va servir d’aparador perquè molta gent sortís de l’armari en l’àmbit de país. Feia més falta que hi sortissin uns altres artistes i prenguessin posició, que no pas els qui fa vint anys que ja l’hem presa. 

—M’agradaria acabar amb un record a Josep Fortuny… 
—J. R.: Per mi és un referent importantíssim. Des de final dels setanta. Jo era jove i no em deixaven anar als concerts, però en tenia els discs, i estava enamorat de la seva música. De petits escoltàvem la Dharma, seguíem el rock laietà. I em sap molt de greu perquè, amb els anys, aquell ídol havia esdevingut un amic.  
—Ll. G.: Es feia estimar molt. La gent de la Dharma són d’una senzillesa que aclapara. Gent que ha omplert pavellons, que han estat un fenomen, i que sempre ha estat disposada a apuntar-se a qualsevol iniciativa. A més quan mires enrere, no pots deixar de pensar que potser la quota de mala sort ja l’havien coberta. 
—J. R.: Cal destacar també la seva aportació musical. Van ser pioners en la fusió de la música moderna i la música d’arrel catalana, mediterrània. Han sorgit molts grups arran del que van fer.