12.06.2013 - 00:17
La conversa transcorria amena entre un grup de persones d’una certa edat, la majoria dones. L’ambient era agradable i, entre rialles, van començar a parlar de les seues vivències, de quan eren joves, de les peripècies que havien passat, de com eren de llargs els festejos i de mil anècdotes més; i com no, van recordar el seu casament i de com havien canviat els temps. De sobte una d’elles, de la manera més natural va dir: ‘jo em vaig casar a les sis del matí. En vaig casar de penalti’.
El fet que una parella haguera de casar-se ‘per obligació’ perquè la dona s’havia quedat embarassada era costum aleshores, tot i que sempre procurava amagar-se. Carme va seguir explicant-se: ‘Va ser en l’any 1968, teníem 19 anys, volíem casar-nos, perquè el meu nuvi estava a soles, però el rector no va voler perquè Vicent no se sabia el catecisme. Però a l’assabentar-se que m’havia quedat embarassada, va canviar d’opinió, fent-nos casar de pressa i correguda —encara que no sabera el catecisme— en una missa a les sis del matí, i res de blanc. “Ell, que repetisca el que jo diga”, va dir el rector’.
No vaig poder evitar pensar si el comportament del capellà hauria estat el mateix, en aquell Ontinyent de 1968, si en lloc d’una xica d’una família humil, com era Carme, l’embarassada fóra la filla d’un potentat. La filla del ric, s’haguera casat ací o a València, de blanc i acompanyada de convidats, i sense que ningú sospitara res, perquè la reputació de la jove no podia veure’s afectada. Després, a l’hora del part, ho haurien disfressat dient que el xiquet era prematur (setmesó, per exemple); o si no, la xica se n’hauria anat una temporada a viure a casa d’un familiar llunyà, perquè ningú no s’assabentara que la dona s’havia casat prenyada. També es donava el cas de xiques de casa bé, que se n’anaven de vacances a Londres. Bé, unes de vacances i altres a avortar.
Era necessari casar uns joves de dènou anys a les sis del matí? Per què? Perquè no s’escandalitzara ningú? Casar-los tan matí era com si el pregoner fera ban.
—Saps que la filla de Mariua s’ha casat a les sis del matí?
—Si? Això és que la xica està prenyà!
El comentari corria de boca en boca, i clar, als dos dies ho sabia tot el poble!
No obstant això, la fórmula de contraure matrimoni de matinada no era exclusiva dels joves que es casaven per ‘obligació’, ja que també era molt utilitzada quan els contraents eren viudos els dos o almenys un d’ells. Una situació —la dels viudos que es tornaven a casar— que si bé pareixia cruel, perquè no havien fet res per a haver d’amagar-se, era molt millor de la que hi havia anys abans que —segons contava la gent major— quan el veïnat s’assabentava que una viuda o un viudo anava a casar-se en secret, la nit anterior, li feien una esquellà; que no era altra cosa que anar al seu domicili carregats d’objectes que feren soroll: esquellots, picots, calderos, etc., i obsequiar-los amb una arrítmica serenata. Per tant, tenien motius per casar-se en secret.
La conversa va tornar al to còmic i desenfadat, i entre broma i broma, anaven contant-se alguna anècdota real, emmascarada, com ‘una cosa que li havia passat a algú que coneixien bé’.
Afortunadament, som al segle XXI i el temps i Ontinyent han evolucionat, i un fet com el de casar-se de penalti —cas de donar-se— pot ser un problema familiar puntual, però ha deixat de ser un trauma per a la família que ho passa. La gent ha passat de casar-se obligatòriament per l’ésglesia, a casar-se pel jutjat, per l’Ajuntament o a celebrar l’enllaç en alguna sala o restaurant. Altres parelles passen de formalismes legals i, simplement, decideixen d’anar a viure junts, sense cap paper de compromís; havent-se regulat les unions de fet entre persones heterosexuals o del mateix sexe. I no a soles això, es donen casos de viudes jubilades, defensores del matrimoni religiós com a única unió vàlida, i que arriben a ajuntar-se amb un home –sense estar casats– ‘per no perdre la paga de viuda’.
Si parlem de la maternitat, hui ha passat a ser normal que matrimonis que no poden tindre fills, adopten xiquets d’altres races i cultures; i algunes dones es sotmeten a tractaments d’inseminació artificial per a ser mares sense estar unides a cap home.
Per això, quan totes aquestes situacions han passat a ser una normalitat, estaria bé fer una mirada retrospectiva al que eren les relacions de parella en l’Ontinyent de la dècada dels cinquanta–seixanta del segle passat, quan alguns havien de casar-se a les sis del matí.
Per començar, podríem dir que tota boda venia precedida per un festeig que normalment era molt llarg. El motiu principal potser fóra que en aquella societat dels anys cinquanta–seixanta, les dones estaven educades per a casar-se —i deixar de treballar—, cuidar de la casa i tindre fills. Per això m’atreviria a dir que un dels principal objectius de les dones fóra tindre nuvi. Tan és així, que la xica que als 19 o 20 anys no tenia nuvi, ja semblava que se li n’havia ‘passat l’arròs’ i podia quedar-se per a ‘vestir sants’. Una cosa semblant al que passava amb els xics, que quan hi havia una colla de joves d’uns 22 o 24 anys que no tenien nóvia, ja eren tractats —per elles— de matxutxos o solterons. En un poble bastant tancat, o molt tancat, com era el nostre, i on la dona estava molt controlada per la família i el veïnat, tenir nuvi era una mena de garantia per a poder anar a més llocs o tindre més llibertat; i… per a l’home, tindre nóvia era —quasi— l’única possibilitat de intimar un poc amb una dona (i poder menjar-se alguna ‘rosca’).
El lloc ideal —o era quasi l’únic— per començar a conèixer una xica, era en els passejos dominicals pel carrer Major i la Glorieta. Un lloc on, per necessitat, havies de creuar-te quaranta vegades amb tot el món al llarg d’una vesprada amunt i avall, ja que no es podia anar a cap altre lloc si no era el cinema. Una xica, que quan se li arrimava un xic per primera vegada, per norma general, s’ho havia de fer mol de ‘rogar’ i dir-li al xic que ‘no’ a la primera, per demostrar-li que no era una xica fàcil, encara que després passara quaranta vegades passejant per davant del xic fent com si no el veiera. Quan per fi, passat un temps més o menys curt, o llarg, la xica li donava el “sí”, anaven una bona temporada junts, però amb la colla d’amics. Era un temps en què el festeig no era oficial, i es dissimulava davant de familiars i coneguts, amb allò de ‘som amics’, fins que, poc a poc, anaven deslligant-se de la colla i anant en solitari. I venien les primeres manetes en el cinema, i els primers ‘morros’, potser provocats perquè ‘algú’ agafara més compromís en la relació.
Quan ja tota la família sabia que la xiqueta anava amb un xic, i amb tota seguretat s’havien informat de quina família era, i de com era el jove, calia fer un pas endavant. El xic havia d’anar a parlar amb el pare de la xica, per demanar-li permís a fi de poder entrar a festejar dins de sa casa. Era un tràngol difícil per al jove, perquè, a banda que el futur sogre li faria la preceptiva advertència —de passada o solemne— sobre el comportament que havien de dur, i no fer cap tipus d’escàndol, la nóvia solia desaparèixer en eixe moment, deixant-lo més a soles que la una. En la conversa es podia trobar de tot: des del pare molt dur que simplement deia que no, ‘espereu-vos un any més a la porta de casa que encara sou massa joves’, al condescendent, passant per l’inusual ‘catxondo’. Aquest pas, en llenguatge popular es deia ‘demanar l’entrà’; i hi va haver nuvi que simplement ho va plantejar així a un sogre llaurador amb sentit de l’humor.
—Bona nit. Mire senyor Toni, que vaig amb la seua filla i vinc a demanar-li l’entrà de casa.
—I si jo et done l’entrà, on deixe el carro?
Entrar en casa era ja la formalització total del festeig. Poc després vindria la presentació de la xica a casa del nuvi. Però el fet d’entrar a casa també tenia els seus inconvenients. Mentre hi haguera algú, el xic podia entrar sense pegues, però quant la nóvia estava a soles, la cosa canviava radicalment, i era ella l’encarregada de no deixar-lo passar ‘pel què diran’. I si havia d’entrar per força major, havia de quedar-se la porta oberta, o eixir de seguida, perquè sempre podia hi haver algun veí —o, més aïnes, veïna— que haguera vist eixir als pares i sabia que el nuvis estaven a soles en casa. Si això passava, aleshores, la rumorologia i la fantasia es posaven en marxa.
Parlar de cinc, huit, dotze o catorze anys de festeig podia considerar-se normal. Hi havia diferents motius per a la durada d’un festeig llarg: per necessitats familiars, la mili del nuvi, que abans era bastant llarga; si s’havia mort algun familiar proper, el dol, que afectava sobretot a les dones; el fet de no disposar d’habitatge on viure, i un llarg etc., com podia ser el cas ‘que fins que no es case la meua germana major, no ens podem casar nosaltres’. En certs casos el festeig arribava a ser tan inacabable, que un dels dos arribava a dir: ‘o ens casem o ho deixem’. Com a nota curiosa cal dir que aquells que es barallaven, per norma, es tornaven els regals que s’havien fet al llarg del festeig.
A l’hora de plantejar el casament, encara que la data de la boda la triaren els nuvis, calia que els pares del nuv, anaren a parlar amb els pares de la nóvia per donar-li formalitat a l’acte i concretar els últims detalls. El problema de l’habitatge, on havia de viure el nou matrimoni, era el més complicat, i sovint podia provocar l’acostament o distanciament de les dues famílies. Eren moltes les parelles que anaven a viure a casa dels pares, si bé al començar el boom immobiliari dels anys seixanta del segle passat, va anar trencant-se aquest costum. Després, hi havia una norma no escrita, segons la qual el nuvi havia de pagar els mobles; i la nóvia tot el que es referia a roba de llit, cortines i estris de cuina, com també, una habitació: la de fadrina.
Després calia parlar amb el rector, fer els cursets prematrimonials i les perceptives ‘amonestacions’, que es llegien cada diumenge en les misses de la parròquia dels futurs contraents, i es penjaven al taulell d’anuncis del temple, perquè tots aquells que conegueren algun impediment pel qual no poguera celebrar-se la boda, tenien l’obligació de comunicar-ho —crec— sota pena de pecat mortal.
Les bodes en Ontinyent es celebraven en l’horari normal de les misses dels diumenges o dies festius de precepte —mai en dissabte, i menys cap altre dia—, sempre a la parròquia a qual pertanyia la novia, i de matí. Per exemple, en Santa Maria feien missa a les huit i a les nou del matí —missa major en la que no es casava ningú—; doncs bé, les bodes eren totes a les huit del matí. En qualsevol missa ordinària, podia hi haver una, dos, tres i, algunes vegades, fins a quatre bodes al mateix temps. La gent no acostumava a casar-se entre setmana, possiblement perquè en ser un poble industrial, no resultava fàcil que tots —nuvis i familiars— tingueren unes hores lliures.
Fora dels dies de precepte, les parelles buscaven altres dies assenyalats en roig en el calendari. Una parella podia casar-se en qualsevol missa feta expressament per a ells, buscant-se un capellà. Evidentment, pareix que existia una preferència a casar-se de cara al bon temps; i hi havia dos festes a l’any d’especial predilecció: l’1 de maig —que a tot el món es commemorava el dia del Treball, i ací a l’Espanya franquista es convertia en San José Artesano—; i l’altre era el 15 d’agost, dia de la ‘Mare de Déu gità’. En aquests dos dies podia haver-hi bodes durant tot el matí.
Seguint amb les tradicions, un parell de setmanes abans de la boda —i durant un parell de dies— era obligat mostrar la casa on viuria el futur matrimoni. Allí anaven acudint familiars, amics i coneguts. Però no era una visita de compartir un refresc i unes olives. Res d’això. Era una visita, diguem-ne, quasi policial. L’habitatge es mostrava amb les finestres tancades, les cortines tirades i els llums encesos perquè lluïra més tot. Deixant de banda alguna excepció, la majoria de visites anaven, en sentit literal, a escorcollar-ho tot, fonamentalment les dones. Era una visita a fons: s’obrien els calaixos i, algunes, fins i tot, comptaven les mudes que tenia cada contraient per a després fer la inoportuna valoració. Un bon aixovar per a l’home era, en roba interior: una dotzena de calçotets, una de camisetes d’esport, una de mànega curta (per a l’estiu); una de manega llarga, una de calçotets llargs (per a l’hivern); una dotzena de mocadors de marca amb les inicials brodades, calcetins, etc. Unes peces de roba interior que les mares havien anat comprant al llarg dels darrers anys i pagant a ‘la ratlleta’ a la merceria Penadés, a casa Pilar o a casa Boby. També estava el vestit del nuvi per a casar-se i el segon vestit, així com camises i corbates.
L’aixovar de les dones despertava més expectació, perquè elles aportaven la roba de casa: mitja dotzena de jocs de llençols de matrimoni brodats a mà, altres tants més xicotets, de cos i mig, per a l’habitació de fadrina; jocs de tovalloles i draps per a la cuina; les cortines —de casa Rafelet o Tejidos Molinero—… Després, calia tindre les perceptives dotzenes de roba interior: bragues —es deien pantalons que semblava més fi—, camisetes de tirantet, de mànega llarga i curta, refaixos, tot de cotó i molt decent; camisons, saies de ‘nylon’. Per descomptat, de tangues, ni en somnis. Influenciats pel cinema, alguna tenia ja algun ‘matamaridos’, molt innocent, que estava ben guardat al fons d’un calaix i solament es mostrava als més íntims. La dona havia d’aportar a més a més la vaixella, la cristalleria i alres estris de cuina.
La majoria de vegades el regal que es feia als nuvis era l’excusa perfecta per a fer la visita al domicili, ja que estava mal vist anar amb les mans buides. Generalment eren regals de poc valor, com ara gots, cassoles, paelles, utensilis per a la cuina, etc., comprats majoritàriament en el basar El Aluminio, que també es va especialitzar venent ‘a la ratlleta’. Hi havia de tot, fins la que et deia ‘mira, com no sabia què dur-te, t’he portat pinces per a la roba’. Alguns anys després, va anar posant-se de moda preparar la ‘llista de boda’ en algun comerç, fonamentalment El Aluminio, al carrer de Sant Domingo, hui Alcalde Paco Montés, i al basar San Antonio, al carrer del mateix nom.
Els regals —com he dit— eren normals, però és que en aquells anys les bodes també eren molt normaletes, i no es distingien justament per convidar a un gran nombre de persones.
La setmana abans de la boda, des de la ràdio, —en aquest cas, l’emissora E.A.J. 30 Radio Onteniente—, en la secció de ‘discos dedicados’ els amics dels nuvis —més de la novia— feien les conegudes felicitacions: ‘A fulanita de tal le dedicamos la canción “En la noche de bodas”, para que se acuerde de sus compañeras de trabajo’. Sense dubte, aquesta era la cançó més freqüentment dedicada, ja que la lletra resultava ben apropiada: ‘En la noche de bodas / que hay en tu cama / colcha de seda colcha de seda. / Hay, hay que sí, quien pudiera esta noche rondar… / hay, hay que no, y escuchar lo que a solas dirán.’ I acabava així: ‘Que en silencio se ama también’. Una lletra un poc picant per a l’època, que cantava Celia Gámez en la revista musical Las Leandras.
Es convidava a familiars, amics i veïns a anar a missa. Si la boda era a les huit del matí, abans de les set la taula ja estava parada en casa del nuvi, on anaven acudint els convidats abans d’anar a missa, per fer-se unes copetes de licor i unes pastes, tot casolà. Una prova difícil per a alguns, ja que el fet de fer-se una pasteta o prendre una copa, ja no et permetia prendre la comunió i, això, sobretot per a els nuvis, era un inconvenient afegit perquè per a combregar calia estar en dejú des de les dotze de la nit anterior i, la veritat, és que pareixia una provocació veure a tots menjant i bevent i que u no poguera menjar res. Després calia anar a per la nóvia a sa casa, on també hi havia taula parada, i des de ací, a peu i en comitiva, a l’església, amb l’acompanyament dels crits de rigor per part dels amics: ‘A la nóvia!’, ‘Als nóvios!’.
A l’hora d’entrar a l’església es produïa un fet simptomàtic, i és que mentre les dones entraven totes, la majoria d’homes es quedaven a la porta. S’ha de dir que les ‘traques’ encara no s’havien posat de moda.
Per a casar-se, en la missa, si un pagava una quantitat important per a l’època de diners, sabia que podia comptar amb cadires entapissades per a els nuvis i padrins; però si era poc generós, en eixe cas tindria cadires de boga. En les misses hi havia dos ritus hui desapareguts; un era que als contraients, en un moment concret de missa, se’ls col·locava el que la gent deia el ‘jou’, que era un vel blanc que es posava sobre el cap de la novia i els muscles de l’home, i la qualitat del teixit, també depenia de quant es pagava: boda cara, jou de blonda; boda barata, jou de raso. L’altre ritu era que els nuvis pujaven primer un i després l’altre a l’altar, i allí el rector els llegia una epístola. Si bé en llenguatge popular es deia ‘el consellet’, i que curiosament, quan u preguntava, ‘què t’han dit?, ningú no ho deia; potser els nervis del moment els impedia recordar la lectura.
Una vegada acabat l’acte religiós, seguia el ritual de donar l’enhorabona als nuvis i fer-se la foto de rigor, sempre i quan s’ho pogueren permetre. Del que passava a la porta de l’església, n’hi havia dues coses que cridaven l’atenció de qualsevol que ho presenciara per primera vegada. Una era que les nóvies quasi sempre ploraven, no sé si per por d’anar-se’n de casa o per les ganes que tenien de perdre de vista als pares. L’altra és que a l’hora de donar l’enhorabona al nuvi, tots els homes es posaven en fila índia, es furgaven la butxaca, i després li donaven la mà al nuvi i, tot seguit, era el nuvi qui es posava la mà a la butxaca. Així un darrere l’altre, tots posant-se la mà a la butxaca. Per quina raó? Molt clar, li donaven el regal de boda al nuvi! Era una forma popularitzada de fer l’obsequi.
A continuació venia la sessió de fotos —com hem dit, qui puguera permetre-s’ho. La majoria de vegades en l’estudi del fotògraf, Coral, Jaime… i després a dinar. Un dinar que tampoc no era res de l’altre món, ja que en la majoria de vegades es limitava a un dinar de paella en el domicili familiar entre pares, germans, algun oncle, els millors amics, i poca cosa més. Això sí, cada família pel seu costat. Una situació que els novençans aprofitaven per a anar-se’n d’Ontinyent el més aviat possible, perquè havien d’agafar l’autobús de La Veloz (com deia una núvia, ‘amb la maleta de cartó’), per a agafar el ferrobús que passava per l’estació a les dos del migdia. Alguns novençans —pocs— se n’eixien de la norma, i després de dinar agafaven un taxi i es desplaçaven a Xàtiva per a agafar el tren. Una experiència que vivien per primera vegada, ja que la majoria no havia eixit mai de casa i, menys encara, els dos junts. Tota una prova de foc per a l’home, que havia de demostrar que sabia anar pel món, quan possiblement mai no havia estat en un hotel, i ni tan sols havia fet cap menjada en un restaurant de dos ‘tenedors’. Només baixar del tren calia agafar un taxi, ‘per favor a l’hotel tal’, encara que estiguera en la boca de carrer següent.
Com que la majoria de les bodes es celebraven a l’estiu, no era gens estrany que el viatge de lluna de mel fora majoritàriament a Mallorca, i també a Barcelona. Però clar, estar a València i no anar a fer un passeig per la capital era un pecat. La plaça del Caudillo, la de la Reina, la llotja, la catedral, el mercat Central, tendes importants…
Al llarg del passeig per la capital, molts homes acostumaven a anar al barri del Carme, on a la porta de les cases hi havia moltes prostitutes vestides amb roba provocativa. Depèn de com de perspicaç fóra la dona, es donava compte aviat o havia de ser el marit qui preguntara ‘saps on estem?’. La passejada acabava invariablement amb un ‘anem-se’n d’ací!’.
Viatge de nuvis i primera nit els dos sols al llit! Quanta llegenda, quanta ignorància i quanta mentida. Ignorància, perquè era una societat en què mai o es parlava seriosament de sexualitat. Converses de carrer i poc més.
Si parlem dels homes, qui havia tingut relacions sexuals abans del matrimoni havia estat en les cases de putes, on cal apuntar en descàrrec seu que vivien influenciats per les batalletes sexuals que havien escoltat contar als majors que els havien precedit. Homes que havien assumit que havien d’anar de ‘machos’ i estaven convençuts que la primera nit no es podia fracassar i calia eixir per la porta gran, com els toreros.
I en la part d’enfront teníem a les dones. Molt influenciades per la religió, quasi totes arribaven verges al matrimoni. A moltes d’elles els preocupava de manera especial la primera nit. Una primera nit que per a algunes, o moltes, era nefasta.
Si tot anava normal, als nou mesos de la boda havia de vindre el primer fill. Si per contra passaven uns mesos sense que la dona es quedara en estat —la paraula ‘prenyà’ s’usava poc— els novençans començaven a escoltar entre bromes: ‘que no aprofiteu?’.
Per contra, també estaven aquelles persones que es dedicaven a comptar les setmanes que havien transcorregut entre el dia de la boda i el naixement del primer fill, per si de cas el xiquet era prematur o els nuvis havien ‘actuat’ abans d’hora.
I com finalitzaven les pel·lícules de l’època i els contes, van ser feliços i van menjar perdius, com es deia en castellà; o el príncep i la princesa van ser feliços i van menjar anisets, com es deia i es diu en valencià.
Enllaços
Array
