21.03.2013 - 06:00
Fer visibles els poetes que van néixer fa cent anys és el propòsit de VilaWeb en el Dia Mundial de la Poesia. Perquè, més enllà de Salvador Espriu, també celebrem la força de poetes com ara Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Joana Raspall, Joan Teixidor, i fins i tot un poemari que va escriure Joaquim Amat-Piniella. Cada hora llançarem versos a les xarxes socials des de VilaWeb Lletres (Facebook i Twitter). Bon inici de primavera.
Comencem per Bartomeu Rosselló-Pòrcel:
Cançó després de la pluja
El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.
A l’escarabat bum bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.
Una mica de cel blau,
una mica mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.
Qui puja a la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s’encén i s’apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s’apaga i s’encén,
farigola, romeguer.
El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!
(‘Imitació del foc’)
Ara un poema de Salvador Espriu:
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.
(de ‘Cementiri de Sinera’)
Un haiku de Joana Raspall per al Dia Mundial de la Poesia:
Si no l’escolto,
la mar no tindrà boca
Ni res a dir-me.
I Marià Villangómez diu:
EL SOMNI
Fons de l’avenc, imatges llargarudes.
Llampecs del somni i perdedors camins
on troben viva angoixa i coltells fins
les ànimes, a penes conegudes;
o, tal vegada, en un rar tomb, caigudes
a un món idíl·lic —alts ocells; flautins
d’aigua, un sol crit: amor!—, oh breus jardins
d’on les treuen cruels forces temudes.
Anhel inútil amb l’advers rigor.
també hi regeix l’astuta llei, Espera
a la sortida, el groc desert d’enyor.
I entorn de les flors ocultes s’exaspera
l’eixam brunzent. Fals paradís d’amor,
regne exigit d’on fuig l’ardor darrera.
(de Sonets de Balansat)
Joan Teixidor diu:
M’he envellit
M’he envellit de massa vida meva.
He prosperat en la malenconia.
El món massa petit m’empetitia.
Envejo els homes que ho deixaren tot.
(de ‘Fluvià’)
Joaquim Amat-Piniella va publicar un llibre de poemes, ‘Llunyanies’. D’aquest llibre us oferim:
Ho deixí tot per anar amb les aigües lliures
i molta terra estranya ha precisat la meva absència.
Però el món distret no ha parat la seva dansa
i canvis hauran vingut, indiferents al meu parer…
Tant se val que retorni una nit amb mil estels
o un dia tebi i dolç com la fruita assolellada,
que no trobaré pas el seient que fou per al meu pes
en el tren del temps, sempre en marxa i sempre present…
Ho deixí tot per anar amb els vents indòmits
i núvols metàl·lics guarden el meu captiveri.
I tornem a Rosselló-Pòrcel:
NOMÉS UN ARBRE, A LA VORERA, PORTA…
Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d’herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d’aire:
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d’ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m’he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l’aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.
(dins de ‘Imitació del foc’)
I l’Espriu de Sinera diu:
PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA
El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.
Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.
És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.
He parat el temps
i records que estimo
guardo de l’hivern.
Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.
I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.
Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.
Les paraules són
forques d’on a trossos
penjo la raó.
Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.
El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.
Ha cessat el ball
de l’altiva monja
i de l’embriac.
La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.
Ja no volta l’ós.
He llegit el llibre
del Predicador.
Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.
Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.
D’un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.
En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.
Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.
Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.
La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.
(de ‘Les hores’)
I un altre haikú de la Joana Raspall:
Jo caminava
creient que estava quieta
i el món corria
I Marià Villangómez:
EL POETA
Veig la lluita guanyada.
Vet aquí els teus mots densos,
closos, perfets. Volien
només això, ser un món
novell, en clara òrbita
de tu desprès, notícia
d’un silenci; tancar,
fet pensament, un trèmul
dia escampat, una ànsia
que a una claror s’aboca.
Veig la lluita perduda.
Tot el poder que tenen
els teus mots expansius,
llur màgia, la bellesa
del seu rostre, són mots
només, sols poesia.
Això volien. Saben,
però, que això no basta;
que no podran portar
més enllà de llur mort
la càrrega mesquina;
que no podran dir mai
tota una alta evidència:
que per forats continus
el tresor va perdent-se.
Saben que el bé és aquest
batec immens i atònit
que només es pot viure.
(d’Els dies)
Joan Teixidor hi torna:
LA FONT
Anàvem a la font quan ja queia la tarda,
resseguíem camins, corriols i dreceres,
ens arribava el cant que fa l’aigua i la pedra.
Érem els habitants d’un estiu de miracle,
tot era tan feliç que no ho enteníem.
Dames, cavallers, l’estol de nens i nenes,
el gaudi de la llum i l’hora fugissera,
els núvols divagant pel cel que s’enfosqueix
i trepitjant el verd el vestit blanc de Maria.
Ignoràvem Renoir però ja el pressentíem.
(De ‘Fluvià’)
I tanca la segona i darrera ronda Joaquim Amat-Piniella:
(…)
Ningú no sap com les arrels poen aquesta terra
que és llot pres a l’escalfor de cendres humanes.
Ningú no sap com l’aire capta els perfums del bosc
si els cossos cremant han posat amb llum fum l’horror a cada gorja.
Pàl·lids els gestos de l’home torturat fins a la follia.
Pàl·lida la vergonya del qui adorm l’oïda als clams de la fe…!
Qui vol venir amb mi a desvetllar els cementiris?
I els clarins de guerra cridaran a la revenja
quan arribi amb esclat l’alba de les llums potents.
Tots els ulls parlaran la llengua de l’odi sagrat,
tots els braços aixecaran a pols l’arma triomfal.
Pàl·lids de terror els assassins del qui ha estat just,
pàl·lida la glòria que tornarà jove el blau del cel…!
Veniu amb mi, tots, a desvetllar cementiris!“.
(La nostra campanya – K.L. Mauthausen, octubre de 1944)
