Memòria!

Prenent com a referència la reflexió de l’escriptor txec Milan Kundera, que diu ‘Quan es vol liquidar una nació, es comença per llevar-li la memòria. Es destrueixen els seus llibres, la seua cultura, la seua història. I s’escriuen uns altres llibres, d’una altra cultura, i s’inventa una altra història. Aleshores, lentament, la nació comença a oblidar qui és i qui havia sigut’. Si es vol liquidar la memòria d’un lloc on habita una gent que forma part d’eixe ecosistema amb la seua cultura de segles; si es vol fer això i adaptar la història d’eixe lloc (i ací s’ha volgut i s’ha fet) a una altra història i cultura aliena, però ocupant i vencedora, aleshores, eixa història ens l’ensenyen com a pròpia i ‘de sempre’ des de l’escola a tots els àmbits de la societat. I anem oblidant qui som, què ens han fet, què hem fet, què ens ha passat, què volem ser…

Agustí Colomines, en un article publicat el març de 2012 al setmanari El Temps, entre tants historiadors anglosaxons que han estudiat el cas de la incivil guerra de 1936 a 1939 i la postguerra i franquisme, remarca el cas de Ronald Fraser, que vivia feia molts anys a València, on va morir en febrer de 2012 (i destaquem una frase ben clara: ‘El franquisme va ser, entre moltes coses, una lluita del poder contra la memòria’), i esmenta el seu llibre ‘Blood of Spain’, traduït al castellà els anys 70 amb el títol de ‘Recuérdalo tú y recuérdalo a otros’, i cita una entrevista de l’època on aquest historiador deia: ‘La gent del poble és la que no deixa constància de la seua existència en documents o escrits. És la gent que fa la Història [i emfasitzava la majúscula] i que la pateix, però que no apareix en els llibres d’història tradicionals […] El meu propòsit és restituir a aquesta gent la seua història i, a través d’això, al poble espanyol. En una paraula, història oral, per a mi, significa història del poble o història popular’. I això dit en un context on la por i el silenci encara perpetuaven l’oblit, fins i tot durant la transició. L’oblit de la República i els seus avanços en igualtat guanyada (i perduda) per a participar activament en les decisions de la pròpia Història: la que tothom havíem de compartir, amb legítims punts de vista diferents, però d’alguna manera complementaris. I encara va perdurar (i encara…) la lluita contra la memòria i contra la recuperació dels vençuts oblidats.

I quan el jutge Garzón començà a establir a poc a poc les xifres de morts afusellats i enterrats als vorals de camins i carreteres on va dominar l’exèrcit nacional, en principi, 114.266 persones soterrades a muntons entre 1936 i 1939; i després, la xifra d’afusellats pel franquisme entre abril del 39 i juny de 1944: un altre contingent comprovat de 192.684 morts i sepultats en fosses comunes, que encara no deixen investigar del tot. Són dades del Ministeri de Justícia, i el fiscal general Jiménez Villarejo establia la xifra provisional de 306.950 víctimes republicanes assassinades; i això descomptant centenars de milers de presos polítics (d’entre els que no van poder exiliar-se) que foren reclosos en infames i massificades presons; i els centenars de milers que passaren molts anys fent treballs forçats i malvivint en camps inhòspits, construint grans infraestructures: carreteres, ferrocarrils, camins de muntanya, i els famosos pantans de Franco… i el terrible camp de treball i mort del ‘Valle de los Caídos’, un treball de titans fet amb la sang doblement furtada als vençuts; això entre altres llocs més foscos de reclusió: ni sabem prou clarament quantes persones van anar morint de fam, malalties, maltractaments, tortures i, en alguns casos, també execucions… Ni es pot encara accedir als arxius fonamentals de la ‘Fundación Francisco Franco’ per consultar com es va gestar l’extermini després de la derrota… i ‘la pau’. I això, quan a tots els països que van moure la II Guerra Mundial s’ha comprovat, datat, restituït, jutjat i condemnat als culpables dels crims d’aquella contesa brutal; i no queda cap rastre dels caus dels sanguinaris grups nazis o feixistes, ni els seus símbols, prohibits i jutjats per la Història amb tots els jerarques i col·laboradors. Allò que fou normal ja fa molts anys a la mateixa Europa que ens acull, a l’estat que ens reté i vigila és ‘perillós’ i perseguit –encara!– després de la famosa transició democràtica i amb quasi tots els records i memòries de les generacions vençudes, exiliades, mortes, espoliades… a punt de ser (encara!), com fa 75 anys, desmemòria. I por, també, que s’ha materialitzat fins a hui –com recorden molts supervivents– gràcies a l’extensa xarxa de gent que servia l’anomenada Causa General per tal de recopilar exhaustiva informació de totes les famílies –per a la prevenció de la ‘dominación roja’– i així classificar-les en tres categories: ‘indiferentes’, ‘afectos’ i ‘desafectos’ al règim feixista. A més dels nombrosos delators, moltes de les inquisitorials ‘figures’ predilectes de la dictadura franquista encara tenen el nom gravat a molts murs dels nostres carrers, places i altres llocs…

Per això, és important recordar que una d’aquelles persones que van servar a la memòria la història oral d’aquella època, l’ontinyentí Rafael Reig Silvaje, decidís els últims anys de la seua vida publicar el llibre que va escriure –volgudament novel·lat– amb el títol d’‘Orgía de pasiones’ i que amb el sobretítol de ‘Vivencias de la guerra y de la represión’ i amb una valuosa introducció feta per tres historiadors, fou editat pòstumament (l’any 2010) per l’associació veïnal del Llombo, en col·laboració amb l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (ieva). Però eixa és una mostra només; perquè cal recordar que aquesta associació ha practicat eixa recuperació de la memòria que primer fou història oral (o subsumida als arxius) i que, des dels darrers anys 90, sola o en col·laboració amb entitats com Caixa Ontinyent, diverses empreses o particulars, el mateix Ajuntament ontinyentí, l’ieva, la Universitat…, ha anat editant llibres que no només recuperaven part de la història ignorada de temps de guerra, franquisme, transició i democràcia, i sobre temes fonamentals per a Ontinyent o el conjunt de la comarca: també hi ha hagut els llibres-testimoni sobre àmbit i records del propi barri o de paratges naturals propers, i la riquesa botànica de barrancs i serres i el patrimoni arquitectònic (urbà o rural) perdut –però recordat– i els testimoniatges llegats per importants personalitats del recent passat ontinyentí…; però sobretot els treballs que han aportat noms com Guillem Llin, Vicent Terol, Carmen Agulló, Antonio Calzado, Josep Sanchis… i més encara, ens han acostat a l’educació republicana, l’època de guerra-franquisme-transició, i els temes recents de la vida en democràcia (encara feble…), són els qui han dut una continuïtat al dràstic tall que tingué el Servei de Publicacions de l’Ajuntament d’Ontinyent que, fins fa un parell de legislatures, tant havia editat i salvat de l’oblit, començant per les revistes Alba i el tendur i seguint per les col·leccions d’història o divulgació –tan importants per a introduir una cultura popular– i que ara…

Bé: la notícia positiva és que l’historiador Antonio Calzado Aldaria, que va escriure el fonamental llibre ‘Entre la nit i el marasme. La Vall d’Albaida, 1939-1952’, editat el 2005 a iniciativa de l’ieva, Ajuntament d’Ontinyent i Mancomunitat comarcal, ha editat, a través de l’associació veïnal del Llombo, amb recolzament (inicial) de l’Ajuntament ontinyentí i l’ieva, l’obra que faltava per precedir i completar l’anterior: ‘Segunda República y Guerra Civil: la Vall d’Albaida, 1931-1939’ que, inexplicablement (o no tant) no havia pogut publicar fins ara, i que es presentava aquest octubre del 2012.

I no és menys important salvar la memòria de la pròpia manera de viure, de ser, de parlar… Hi ha llibres com ‘Bocaviu’ i ‘El gran llibre dels malnoms’ –aquest editat per l’associació veïnal del Llombo, amb la col·laboració del Museu Valencià d’Etnologia– on Josep Sanchis Carbonell (i lloables ajudes d’altres persones) han aturat del camí de l’oblit un extens patrimoni lingüístic, com ja es va fer amb el ‘Vocabulari del tèxtil de la Vall d’Albaida’, editat fa més d’una dècada per aquell Servei de Publicacions…, on Vicent Satorres i el mateix Sanchis, i altres col·laboradors i…  

//

Sí, vosaltres, qui veniu darrere de nosaltres, i potser vos fa gràcia –o almenys vos fa somriure– ‘tot això’ de la memòria i bla-blah…; ai, la memòria que tenim molts, encara, per exemple, de quan érem tan jóvens, i teníem l’edat gens innocent d’atrevir-se a tot, i aquella bona gent que jo recorde ara i que ens transmetien la seua verbositat heretada des de l’arrel de la llengua, mentre nosaltres vivíem, sense massa cabòries (encara) i després…, tot: el món que ens esperava! I la memòria, que us hem preservat, que algú ha de preservar! Què voleu que us diguem? No són xorrades, no: per a nosaltres és… –com diria?–: és… com quan sents por de tindre ‘alzheimer’… i de perdre… records, memòria –penseu-ho si de cas com si el vostre disc dur s’esfumara!: ai, no tinc prou memòria per ‘guardar-me’ o ‘baixar-me’ açò o allò: és això: és no perdre-ho, això.

Enllaços
Array
Array