16.07.2012 - 18:38
La casa, la reconeix, tot i estar distribuïda d’una altra manera i que la veu pintada de color blanc. Ja no la recordava així; ara és groga i, per fora, roja. Encara que té dues habitacions, ara en troba infinites, unes al costat de les altres, amb la mateixa porta, amb el mateix retolet, amb el mateix pany i amb el mateix de tot. Hi entra i no escolta res. Se sent estrany, però sap que és la casa de camp de sempre. La llum de la cuina és encesa; es dirigeix cap allà amb una mica de por, però amb la seguretat que li dóna conéixer aquell indret i no haver escoltat res. La cuina és immensa, amb tres forns, quatre neveres i seixanta calaixos als armaris. Té set i beu aigua. De sobte, sent un gran enrenou al menjador. Una música dels vuitanta envaeix l’ambient. Hi mira, però no hi veu ningú. I és, aleshores, quan hi apareixen els seus pares, molt més joves que ara. Ella amb una llarga cabellera rossa i una alegria eterna, i ell amb el cabell negre i un bigot perfectament arreglat, com si contara un acudit. Els saluda, però no parlen ni gesticulen. Són com personatges extrets de les fotografies que té guardades pels racons de casa. D’una altra porta ixen tots els amics dels pares, amb vint anys menys. Els parla, però no reaccionen. Només somriuen, com si posaren. De la tercera porta, dos persones adultes: ell amb ulleres i somriure sarnós i ella, més bonica que mai, amb una bata amb flors, sense cap indici de malaltia. Els reconeix a l’instant: són els avis, com si foren en una boda. Els troba molt contents. Corre a abraçar-los, però només són una imatge en blanc i negre. Una llàgrima li humiteja els ulls. La música segueix; un jovenet Serrat -ho dedueix per la veu- els transporta al ‘Mediterráneo’, mentre Sabina els converteix en el ‘Pirata cojo’. De la resta de portes va sorgint gent coneguda, tots amb un somriure: ties, oncles, cosins, etc. I d’una n’ix ella, amb els mateixos ulls enlluernadors d’ara, amb una il·lusió per viure immensa, corrent darrere d’un gatet negre. Fa cara d’entremaliada. Immediatament la busca per agafar-la als braços, però no ho aconsegueix: és, novament, una imatge. Al fons, uns xiquets es llancen pedres, disfressats de pastorets, de valencians, de… són els amics de sempre. Els crida, però ningú no l’escolta. Llavors, se li ocorre una idea. Agafa el cotxe, l’engega -no sense costar-li de ficar la clau al forat pel nerviosisme imperant-, fa marxa enrere fins que és a la carretera, li posa primera, segona, tercera, s’atura obeint el senyal, torna a posar primera, segona, puja el carrer fins a casa. Aparca el vehicle, obri la porta, busca la impressora, la posa en una bossa i torna, desfent el camí, a la casa de camp. Entra; tots són al seu lloc. Programa la impressora per al cap de cinc segons. Comença el compte… quatre… trau el mòbil… tres… el desbloqueja… dos… pitja el botó de la càmera… un… queda atrapat a la pantalla del mòbil. Ziiiiiiiiiiiiiiiiiiiiim… dos minuts després, una fotografia més queda plantada juntament amb les altres. S’hi pot veure un xiquet d’uns quatre anys amb un joguet a la mà que somriu amb tota la resta de la gent.
