Què és un director literari?

Molta gent m’ha demanat en què consisteix la feina de director literari. Mai no he sabut explicar-ho, per moltes raons. Primera, perquè depèn del nivell qualitatiu o quantitatiu de l’editorial; és a dir, si és petita, mitjana o gran, i si vol ser un negoci qualsevol o té una ambició cultural determinada; si n’ets l’amo o un assalariat; si tens la llibertat de marcar la línia de l’empresa o et ve traçada d’antuvi i solament has de triar els llibres que s’hi adaptin. Segona, perquè, tractant-se d’un ofici que no s’ensenya enlloc, el fet autodidàctic obliga a projectar sobre la feina tots els recursos de la pròpia personalitat, amb la qual cosa –si ets l’amo o tens la llibertat de poder assenyalar una línia editorial– acabes, indefectiblement, retratant-te; vull dir que, a través del catàleg que construeixes, ensenyes al públic les teves manies, les teves afeccions, els teus fantasmes, la teva cultura o la teva incultura, la teva gosadia o el teu conservadorisme, la teva capacitat o no d’incidir sobre el canvi de gustos dels lectors. I així l’ofici ets tu mateix. Finalment, el caràcter de director literari ve molt determinat pel país, per la cultura o per la llengua en què es publiquen els llibres que has de triar: els anglesos o els nord-americans, per exemple, tradueixen, proporcionalment parlant, molt poc –per autosuficiència cultural i de temperament. A Espanya es tradueix molt: no cal dir que no hi ha suficiència de cap mena.

Així, doncs, la tipologia d’aquest ofici és variada i té més importància o menys, segons l’empresa i la pròpia personalitat.

De directors literaris n’hi ha hagut d’importantíssims: el premi Nobel senyor T. S. Eliot –que va exercir l’ofici en una editorial tan notable com Faber & Faber– ho va ser. No se sap –vull dir que jo no ho sé– si va ser un buròcrata editorial competent. Sense anar més lluny, entre nosaltres, els senyors Marià Manent i Joan Oliver han estat gent del ‘métier’. El primer va tenir tot el respecte dels propietaris de l’editorial. El segon –‘Pere Quart’– va ser una de les víctimes més notòries de la propietat, el cas més evident.

Trobareu l’article complet a Núvol.