Suïcidis de portada

Per què no es parla del suïcidi als mitjans informatius? Es tracta d’un pacte tàctic entre professionals de la comunicació o el silenci ve imposat per raons del subconscient col·lectiu? Segons el Dr. Josep Maria Casasús, catedràtic de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, les reticències a parlar del suïcidi als mitjans estan arrelades en  “tradicions periodístiques basades en prejudicis d’arrel religiosa integrista o puritana”, i no tenen tant a veure amb normes ètiques establertes a l’ofici. És a dir, és a la societat en general, i no només als mitjans, on s’ha establert aquest silenci, i s’hi creat una certa convenció “més o menys conscient, més o menys inconscient, que fa no parlar obertament de la qüestió, sobretot per incomoditat”, en paraules de Josep Casulleras, cap de redacció de Vilaweb.

Des del diari ARA, el cap de la secció de societat, Carles Arbolí, apunta en una altra direcció i posa l’accent en el caràcter privat de l’acte de llevar-se la vida: el dret a la intimitat s’imposa al d’informar en tant que el suïcidi “afecta a la intimitat de les persones i l’acte del suïcidi és unipersonal.” És qüestionable, a més, que el suïcidi sigui un tema d’interès públic en sí mateix.

Existeix l’efecte contagi?

Hi ha la hipòtesi que parlar de casos de suïcidi en l’esfera pública pot portar a un efecte contagi entre la població més vulnerable. Però mentre aquest suposat efecte sembla un principi indiscutible per alguns, d’altres posen en dubte la seva validesa científica. El Dr. Santiago Duran-Sindreu i la Dra. Thaïs Tiana, especialistes en tractament de suïcidis a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, consideren que parlar del tema no provoca efecte contagi ja que “la informació sobre els mètodes de suïcidi està a l’abast de tothom” i més avui dia, amb les possibilitats que ofereix Internet. El Dr. Casasús atribueix al sociòleg Émile Durkheim la demostració que el suposat efecte contagi era “un prejudici sense fonament científic” i insisteix en què són els “antics criteris restrictius d’inspiració religiosa”, i no l’efecte contagi, els que condicionen el tractament mediàtic del suïcidi.

D’altra banda, els doctors de l’Hospital de Sant Pau indiquen que la pregunta no és tant si se n’ha de parlar sinó com. Seria important que els mitjans de comunicació abordessin el tema en termes de prevenció, per exemple, “parlant dels motius que poden portar a una persona a voler suïcidar-se, contextualitzant aquesta situació en el marc de la malaltia mental, o destacar que el suïcidi és una solució eterna a un problema temporal.” Josep Casulleras també apunta la necessitat de diferenciar entre el suïcidi com a “opció personal i íntima”, que com a tal ha de restar en la esfera de la intimitat i en el qual no cal “furgar innecessàriament”, i el suïcidi com a fenomen estadístic, del qual se’n pot informar, “provar de treure’n conclusions i analitzar-ho amb experts.”

Celebritats

En el cas de les informacions sobre persones famoses que es treuen la vida, podria donar-se la següent paradoxa: el seu interès públic és ineludible, però en ser persones amb capacitat d’influència, són les que poden causar més actes mimètics entre la població. És indubtable que s’ha d’informar d’aquests casos “no tant per l’acte de suïcidar-se, sinó per la rellevància del personatge i la seva vida”, com especifica Arbolí, tot i que poden resultar els més perillosos. No obstant, tant el Dr. Casasús com el Dr. Duran-Sindreu i la Dra. Tiana neguen que “l’efecte Werther” existeixi i tingui una especial incidència quan el suïcida és una persona famosa.  Els psicòlegs diuen no estar al corrent “d’estudis que correlacionin el suïcidi d’una persona famosa i l’augment de suïcidis en la població general”, tot i que en “persones molt influenciables i emocionalment vulnerables” sí que es pot preveure un efecte negatiu.

Mitjans conscienciadors

Per tant, si està a les seves mans, els periodistes haurien d’esmerçar-se per evitar casos de suïcidi. El primer que ens cal saber és: són alguns suïcidis evitables? I, en cas afirmatiu, poden els mitjans contribuir a reduir-ne els casos?

Segons el Dr. Duran- Sindreu i la Dra. Tiana els mitjans probablement poden contribuir a prevenir els suïcidis. Segons ells, algú que està valorant seriosament la possibilitat de suïcidar-se es pot “veure suggestionat de forma positiva quan veu als mitjans recursos mèdics, psiquiàtrics i psicològics on poder recórrer, o fins i tot testimonis de gent que en el passat van fer temptatives suïcides però que actualment tenen una bona qualitat de vida”. Segons aquests psicòlegs de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona “oferir a la persona la possibilitat de rebre un tractament i d’apropar-se a la vida que li agradaria tenir augmenta l’esperança i disminueix la ideació suïcida.”

Aquests experts apunten que un altre grup important de testimonis són els anomenats “supervivents”, els familiars i amics d’una persona que ha consumat el suïcidi. Segons apunten, “els supervivents sovint se senten molt culpables per no haver pogut evitar el suïcidi de la persona estimada i entren en processos de dol molt complexos. Una persona que es vol suïcidar, només pensa en el curt termini, en acabar amb el seu dolor, i no és capaç de pensar en el llarg termini: què passarà quan ell mori, com es sentiran els seus éssers estimats?” Veure aquest tipus de testimonis als mitjans podria ajudar a la persona a valorar els resultats globals del suïcidi i, potser, a desdir-se’n.

Així, alguns casos de suïcidi són evitables. Però, poden realment els mitjans contribuir a reduïr-ne els casos? Segons el Dr. Casasús “els mitjans de comunicació poden afavorir la conscienciació social si tracten a fons les condicions objectives i subjectives que poden empènyer una persona a llevar-se la vida.” Arbolí precisa que “la feina dels mitjans passa per intentar tractar aquelles qüestions o obrir els debats que siguin necessaris per explicar les problemàtiques socials que poden portar a algú a treure’s la vida.”

Enllaços
Array
Array