‘Si el MACBA és un balena, el Centre d’Art Contemporani ha de ser un dofí’

Al voltant de l’art contemporani s’han mogut moltes fitxes aquests últims mesos. Què ha passat i on som? El MACBA ha estat l’epicentre dels moviments i ha rebut crítiques. En plena crisi la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona han volgut reordenar els equipaments d’art contemporani, resoldre el cas del Canòdrom i estimular un canvi de mentalitat per a acostar nous públics als museus d’art.

Tot plegat va precipitar-se quan la comissió delegada del MACBA, formada per l’ajuntament i la Generalitat, va demanar al museu un informe consultiu sobre els equipaments d’art contemporani i una reconsideració del Canòdrom, seu provisional del futur Centre d’Art Contemporani de Barcelona. El conseller Mascarell no volia el Canòdrom, gestat per l’equip dimissionari del CoNCA, i l’ajuntament no s’hi acabava de decidir.

—Quan us va encarregar el dictamen consultiu el Departament de Cultura?
—La comissió delegada del MACBA ens va encarregar l’informe el mes de setembre del 2011. Però uns mesos abans, al juliol, el sots tinent de batlle, Jaume Ciurana, ja havia dit públicament que volia encarregar un informe al MACBA sobre el sistema de l’art a Barcelona.

—El dictamen s’havia de referir a Barcelona i prou?
—Aquest era l’encàrrec inicial, però el que vam fer va ser una reflexió sobre els equipaments dedicats al món contemporani i sobre la relació que s’havia d’establir entre ells, a Barcelona i a Catalunya. Vam lliurar la reflexió al mes de novembre.

—No dieu mai dictamen, sinó reflexió. És intencionat?
—És clar. Perquè és una anàlisi de com es troba el sistema de l’art, dels elements que li són necessaris i de com fer-los sostenibles. Es parla de la problemàtica del Centre d’art contemporani de Barcelona, però també es planteja un altre problema, el de la sostenibilitat: la reducció de les aportacions econòmiques per part de les institucions ens obliga a repensar com donar continuïtat a un sistema complex i plural d’equipaments artístics.

—Com?
—La primera idea és que el sistema ha de ser plural, de manera que cada equipament jugui el seu paper i sigui complementari en el seu conjunt. Es fan una sèrie de consideracions, primer a curt termini, i després a llarg termini. A curt termini, defensem l’existència d’un centre d’art contemporani molt actiu, flexible i dinàmic. Per entendre’ns, si el MACBA és un balena, el centre d’art contemporani de Barcelona ha de ser un dofí.

—I a llarg terme?
—A llarg termini proposem un sistema pel qual el MACBA pugui créixer en aspectes com la visibilitat de les col·leccions, els programes públics, els programes educatius, el desenvolupament d’arxius i biblioteca i l’ampliació de magatzems. Les institucions han trigat uns mesos necessaris per prendre decisions i ara, al mes de febrer, les han fet públiques.

—El dictamen proposa un canvi d’emplaçament del Centre d’Art Contemporani per raons estrictament econòmiques?
—La inversió necessària per engegar el Canòdrom era massa elevada i tenint en compte que l’activitat del centre es pot fer en altres espais que no requereixen tanta inversió, vam proposar dos espais alternatius: la Virreina i la fàbrica Fabra & Coats. Però l’ICUB té uns altres plans per a la Virreina, de manera que l’ajuntament va triar Fabra & Coats.

—Sembla que no s’ha acabat d’entendre què se’n farà, del canòdrom.
—Serà la visualització de la part més emprenedora de l’art, que surt de les fàbriques de creació. He entès que seria una Barcelona Activa en l’àmbit de l’art. Cal recalcar que l’art contemporani no perd el Canòdrom.

—El conseller Mascarell és qüestionat per aquest aire mercantilista que imprimeix a la cultura i a la creació, molt clar en la transformació de l’ICIC en la ICEC.
—Em sembla interessant destacar que els artistes són emprenedors en l’àmbit de l’art i tenen un impacte important en l’economia de la ciutat. Avui en dia, tot creador és una mena d’emprenedor cultural, que no vol dir que sigui un empresari. Que un creador no s’organitzi de manera empresarial no vol dir que no tingui un paper important en el rendiment econòmic de la ciutat. No és bo fer dependre la cultura del món empresarial, únicament. El poeta és profundament necessari i n’hi ha molt pocs que en visquin de la poesia. Però també cal adonar-se que és un canvi de visió que es dóna a nivell internacional. Els anglesos ja l’han feta i els francesos i alemanys l’estan fent ara quest canvi de visió. Davant d’aquest canvi de paper de la cultura, no es poden ignorar les formes de recepció dels productes culturals per part dels diversos públics.

—Si les institucions solament avalen la cultura més comercial, les opcions avantguardistes i radicals en restaran fora. I això el director del MACBA ho sap prou bé, perquè no és pas un museu on la gent faci cua per a entrar-hi.
—És molt important que les institucions puguin explicar clarament quins són els fets culturals rellevants més enllà del rendiment del mercat. Seria ingenu ignorar el mercat, però faríem un flac favor a la cultura no proposar criteris independents del mercat.

—Tornant al Canòdrom. Fa estrany que el dictamen del MACBA desestimés aquest projecte, molt més atractiu que no l’emplaçament a Fabra & Coats que ara es proposa. Com hi han pesat les raons polítiques?
—Els únics arguments que hem considerat en el tema del Canòdrom són d’ordre estrictament econòmic. La relació dels actors polítics no ha estat un argument rellevant. Nosaltres hem defensat sempre l’existència del Centre d’art contemporani de Barcelona, però quan el MACBA i els altres equipaments existents s’encongeixen, no em sembla objectivament justificat invertir 1,300.000 euros en l’acondiciament d’un espai per fer coses que es poden fer en altres llocs sense gran inversió. En l’actual situació hem d’explicar molt bé com es gasten els recursos públics.
A més, ningú sap avui si hem tocat fons o encara anirem més avall. Em temo que no hem tocat fons. I canviar el model de finançament requereix un temps que les institucions no ens donen. Avui encara no conec el pressupost del MACBA per al 2012, no sé encara si el ministeri de Cultura farà la mateixa aportació que va fer l’any passat… Tenim una sèrie d’opcions per encongir-nos encara una mica més, per fer-nos més petits i per preparar-nos per quan la situació econòmica millori. Però trobo que és molt positiu que les institucions entenguin molt bé com i cap a on volem tornar a créixer.

—En un moment de crisi com l’actual, el model és mantenir els dos grans museus de referència, MNAC i MACBA, que construeixen el discurs de la història de l’art del país?
—És un dels aspectes que privilegiaran les institucions. Però no he deixat de dir que en aquest sistema també és important el Centre d’Art Contemporani de Barcelona. Podríem haver dit que no. Però un sistema amb grans equipaments també en necessita de petits perquè no vagi coix.

—La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona han atorgat al MACBA una posició central en l’art contemporani del país. Però, exactament, de què parlem? Perquè en aquest cas no es tracta pas de diners.
—La centralitat no només passa pels diners, sinó també passa per la consideració del paper que fa el MACBA. A ningú li agrada gestionar la crisi, i hem d’esforçar-nos per canviar el sistema de finançament cercant una major aportació privada. I em sembla molt important un fet que potser ha passat una mica desapercebut: que en el futur desenvolupament del MACBA s’hi adscriguin el solar de la capella de Montalegre i les instal·lacions actuals del FAD quan s’instal·li al DHUB.

—Però el FAD no hi vol anar.
—El FAD diu que amb unes condicions determinades es pot parlar de canvi de seu. S’ha d’entendre que cadascú defensa el seu projecte, és lògic.

—I què més atorga centralitat al MACBA?
—Les institucions entenen el paper central que el MACBA representa dins la cultura contemporània. Un MACBA fort, que sap treballar amb un MNAC també fort, tindrà una capacitat d’acció molt més alta de la que ha tingut fins ara. Ara, centralitat no vol dir que el MACBA ho decideixi tot. El sistema és coral.

—Heu deixat ben clar que el MACBA no vol menjar-se els altres centres i equipaments d’art contemporani. Però en coordinarà els centres?
—No. Se’ns ha convidat a participar en diferents diàlegs, àmbits de discussió, en els quals el nostre criteri comptarà. Però no guanyaríem res si volguéssim fer la feina dels altres. Es parla de donar un caràcter més oficial a un diàleg que ja tenim els professionals d’aquests equipaments. Són maneres d’organitzar-se.

—Col·laborar per fer créixer el públic. Com es poden multiplicar els visitants?
—Primer, explicant-se millor. Després, fent que l’edifici sigui més amable, amb zones per descansar, per seure. I invertint en futurs: treballant perquè la gent jove visqui el MACBA amb més normalitat en la seva vida quotidiana. Que tingui l’hàbit de visitar el MACBA. I això s’aconsegueix si el visitant se’n va content, si ha tingut més del que s’esperava.

—Els voltants del MACBA no afavoreixen pas les visites de segons quin públic: una plaça plena de patinadors, indigents a manta…
—La presència quotidiana dels patinadors pot veure’s com un problema de seguretat, sobretot per la gent d’edat. Però, per a mi, són un valor afegit a l’entorn urbà. Sobre els indigents, fins fa tres o quatre anys no s’havia manifestat amb tanta cruesa aquesta situació a l’entorn del MACBA. Com que té un inici històric, també ha de tenir una solució.

—La posició del MACBA sobre el Canòdrom ha suscitat una gran oposició al MACBA d’un sector de creadors, i això no el beneficia. S’ha reunit amb Joan Fontcuberta, president de l’Associació dels Artistes Visuals per començar-se a entendre?
—M’he reunit amb alguns membres de l’Associació d’Artistes i altres associacions per explicar-los quina és i quina no és la posició del MACBA. El MACBA no podia explicar-se abans que les institucions prenguessin les decisions i les fessin públiques. Ens hi vam comprometre. Això ha donat una falsa imatge d’opacitat i secretisme. El que hem demanat a les associacions és que ens critiquin pel què hem dit. Ells han apreciat aquest diàleg i espero que haguem trencat aquesta imatge negativa. I continuarem parlant sobre el desenvolupament de l’art contemporani. No està tot dit i nosaltres som els primers interessats en millorar tot el que es pugui.